De fotògrafs i historiadors antifranquistes
Acaba de morir el Paco Elvira i, amb ell, un magnífic fotògraf i una bona persona amb qui vaig tenir l'oportunitat de treballar en diverses ocasions. Altres amics i amigues l'han glossat amb total competència i han valorat la qualitat, valentia i importància de la seva feina com a professional, sempre poc reconeguda. Jo només vull referir-me a una de les facetes del ric patrimoni que ens ha aportat: la de retratista de l'antifranquisme i, en concret, de les manifestacions al carrer, que era una de les formes amb què s'expressava l'oposició al règim, i que constituí un dels motius -no l'únic- de la feina del Paco, i expressió de la seva vitalitat.
Els historiadors expliquem com aquelles manifestacions constituïren un element que qüestionà l'espai públic a un règim omnipresent i que l'erosionà, perquè l'única resposta que era capaç de donar-hi era la repressió, tancant qualsevol porta a canvis davant la incertesa de la continuïtat. Eren manifestacions minoritàries, accions de disputa aparentment insignificants però de mala digestió per a una dictadura que des del 1969 havia iniciat una crisi irreversible. El febrer de 1971 Baldomero Palomares, un dels integrants del Consejo Nacional del Movimiento, s'adreçava al ple de l'entitat i preguntava: "Señores consejeros: ¿qué sucede en España, para que las fuerzas de orden público no puedan abandonar la Universidad? [...], para que muchas de nuestras fábricas sigan, día tras día, en conflicto colectivo, que supone una auténtica sangría no sólo de la economía española, sino de la convivencia entre las clases sociales? [...] para que puedan florecer, no ya honestos sentimientos regionalistas, sino agrupaciones de carácter criminal y separatista terrorista en concomitancia con diversos grupos del comunismo internacional? [...], para que nuestro símbolo más querido, incluso fotografías y el nombre del jefe del estado, hayan sido profanados y vituperados públicamente? [...] para que en las calles de nuestra ciudad natal caigan tres obreros muertos sobre el pavimento y miembros de la fuerza pública caigan heridos, cuando unos y otros forman parte de la clase más débil económicamente del entrañable pueblo español?... " I continuava fent-se preguntes que, més enllà de la retòrica, mostraven el desconcert que la contestació social i de tota mena estaven provocant en el règim.
Les fotografies del Paco Elvira deixen constància d'aquesta situació i constitueixen un testimoni indispensable per entendre les angoixes de Baldomero Palomares. Retrataven, per exemple, un escamot de grisos travessant el carrer amb actitud desafiant, porra en mà, dirigint-se a atacar no sabem quin objectiu vinculat amb la reivindicació de la llibertat. En una altra, una tanqueta escopia aigua a pressió: imatges que ens remeten 10.000 km més enllà, a l'altra banda de l'Atlàntic, al Xile de Pinochet. Una altra seqüència de fotografies ens ensenya com els grisos entren a la Facultat de Medicina, a l'Hospital Clínic, colpejant esquenes, cames i caps d'estudiants que intenten escapar-se. Dos policies s'abraonen contra un altre estudiant colpejant-lo amb acarnissament, al peu d'un plàtan, fals aixopluc. En un altre espai, a l'Institut Químic de Sarrià, un membre de la Brigada Político-Social treia la pistola i, corrent, mig embogit, perseguia perillosos demòcrates el desembre de 1971. En una altra sèrie, el Paco Elvira recollia el llançament de còctels Molotov a la Via Augusta de Barcelona després d'una manifestació convocada per organitzacions esquerranes el 28 de maig de 1972. Imatges que repetiria, fent de Barcelona una rèplica del París del Maig del 68.
Totes aquestes fotografies són material indispensable per conèixer la història del nostre país. L'anàlisi del passat necessita suports visuals com els que ens ha llegat el Paco. Des de la meva òptica interessada d'historiador, el valor de les seves imatges és incalculable. Perquè ens il·lustren l'instant, el moment, la fugacitat que compon el moviment. Capten la por i la gosadia dels estudiants capaços de tallar el carrer Balmes amb Pelai i col·lapsar el centre de la ciutat. Sense aquestes imatges, el moviment esdevé un ens abstracte. De la mateixa manera que la imatge, sense l'explicació, té un contingut semàntic intern però perd capacitat explicativa, i no fa, de la memòria, història.
I, certament, no només va ser el Paco. Van ser també d'altres. El Manel (Armengol), el Jordi (Socías), el Josep (Gol), la Colita, la Pilar (Aymerich), el Pere (Monés), el Xavier (Vinader)... i d'altres que componen un riquíssim patrimoni cultural i memorial que han deixat el testimoni del que va suposar la dictadura. Catalunya disposa d'un extraordinari patrimoni fotogràfic que, òbviament, va més enllà d'aquest moment i d'aquests autors. Com a historiador, com a amant de la fotografia però sobretot com a ciutadà, no només no el vull perdre, sinó que reclamo la seva preservació, conservació i difusió. I la crisi no pot ser excusa perquè, d'una vegada, s'impulsi una acció veritablement institucional, reclamada des de fa temps, en la perspectiva de crear el Centre Nacional de Fotografia
