dissabte, 12 de gener del 2013

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA

Els dies 25 i 26 de gener el poble de Tiana, a Maresme, es convertirà en el gran escenari de debat al voltant de la novel·la negra en català gràcies a la celebració de Tiana Negra, el primer festival dedicat a aquest gènere, exclusivament en català, a Catalunya.

Trobareu tota la informació del festival en aquest link:

http://tiananegra.blogspot.com

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA

Ja està oberta la matriculació en els cursos d'escriptura creativa virtuals del Laboratori de Lletres per aquest segon trimestre.

Jo impartiré el de novel·la
http://www.laboratoridelletres.com/ca/novella-virtual

i el de novel·la negra
http://www.laboratoridelletres.com/ca/novella-negra-virtual

Si us animau, ja ho sabeu!

IDENTITAT BALEAR


Via Vilaweb, aquest debat...

Existeix la identitat balear?

Parlem amb mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers de la construcció política de les Illes Balears i del procés sobiranista

'El viatge cap a Ítaca té una dificultat afegida a Menorca: les Illes Balears. El sistema autonòmic ens ha condemnat a formar part d'una comunitat en què poca gent creu', escrivia fa pocs dies a VilaWeb el sociòleg Pau Obrador, que deia que els menorquins se sentien menorquins i no pas balears. Això mateix diuen de Mallorca, Eivissa i Formentera estant. El govern del PP, a més, ha intensificat l'anomenada 'balearització' com a estratègia espanyolitzadora enfront del catalanisme. Fins a quin punt és artificial la construcció política de les Illes Balears? N'hem parlat amb Joel Bagur, historiador menorquí; Esperança Marí, filòloga de Formentera i diputada del Pacte per Eivissa; el mallorquí Biel Barceló, secretari general del PSM; Bernat Joan, sociolingüista eivissenc; Joan Lladó, president d'ERC de Mallorca; i Guillem Colom, professor a la Universitat gal·lesa de Bangor i militant de l'esquerra independentista de Mallorca. Tots plegats reflexionen també sobre el procés pel dret d'autodeterminació.

Les Illes Balears, concepció fictícia...

'L'únic element que uneix les Illes Balears, a part la Mediterrània, és la catalanitat. Els mallorquins no som catalans perquè parlam català sinó que parlam català perquè som catalans', defensa Joan Lladó. Recorda que 'si la divisió provincial és fictícia, l'autonòmica també', i que no són sinó 'instruments de l'estat per a desvertebrar una realitat'. Joel Bagur és contundent: 'La identitat balear és una ficció. La major part de vincles són fruit de compartir la mateixa comunitat autònoma des dels vuitanta, res més.' En aquest sentit, Guillem Colom diu que és 'un concepte artificial que no ha tengut cap arrelament': 'Les Illes conformen un espai geogràfic propi, però tenen realitats socials, polítiques i culturals molt diferents. El sentiment “balear” és un projecte político-cultural de la transició espanyola, però el sentiment compartit és el de pertinença a una illa concreta. Això passa a gairebé totes les illes, perquè les fronteres són molt clares, són la mar.'

...o realitat política?

En canvi, per Esperança Marí, si bé les Illes Balears són 'una construcció moderna' que 'possiblement no acaba de ser una entitat real', aquesta concepció 'ha anat guanyant terreny'. Per això troba que tot i no haver-hi un sentiment balear, sí que hi ha el sentiment que formen part d'un tot: 'Cadascú des de la seua pròpia identitat, des de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, però amb consciència que tenim uns elements que ens uneixen.' Pensa semblantment Biel Barceló, que diu que 'cada illa té la seva idiosincràsia' i que 'hi ha poca transversalitat', però que ‘hi ha una realitat política, que són les Illes Balears'.

Bernat Joan fa un discurs intermedi: 'El primer sentiment identitari general és de pertinença a la pròpia illa' diu. I afegeix: 'La nostra manera de ser catalans és ser mallorquins, menorquins, eivissencs.' Ara, creu que aquesta 'construcció artificial pot ser un instrument útil per a avançar cap al sobiranisme dels Països Catalans'.

Manca de cohesió en el curs de la història

Durant moltes etapes, les Illes han fet camins divergents. 'Històricament, no hi ha hagut cohesió', diu Bernat Joan, que recorda, per exemple, que Menorca no fou conquerida per Jaume I fins un segle més tard que Mallorca, Eivissa i Formentera; que durant el segle XVIII Menorca formà part de la corona britànica; o que entre els segles XIII i XVII Eivissa era integrada en el bisbat de Tarragona.

Alguns recorden que l'any 1933, quan es debatia l'avantprojecte d'estatut d'autonomia, a Menorca es va obrir un debat perquè molts no volien formar-ne part, i hi havia un sector de la societat que volia annexar-se a Catalunya, que aleshores aprovava l’estatut. 'Menorca va reunir tots els ajuntaments per concretar una posició comuna i dur-la a Mallorca, on es debatia l'avantprojecte. No es va arribar a concretar, segurament perquè hi havia gent a favor de l'estatut d'autonomia, gent que entenia que Menorca podia ser província única i gent partidària de sol·licitar l'annexió a l'estatut de Catalunya', explica Joel Bagur, que ha fet una tesina d'investigació sobre aquest període històric a Menorca. Tanmateix, Bernat Joan diu que 'l'intent de Menorca de federar-se amb Catalunya va ser promogut bàsicament pel lerrouxisme, amb la intenció de dinamitar la possibilitat d'un estatut del conjunt de les Illes Balears’.

'Menorca es diferencia de Mallorca i les Pitiüses quant a història i cultura política, i a l'hora de connectar-se amb l'exterior, històricament no ha triat Palma sinó Barcelona, potser perquè Palma no ens ha reconegut prou', diu Joel Bagur, que defensa que el catalanisme a Menorca combati ‘la fórmula d'Illes Balears com a comunitat autònoma'.

Cada illa ha de fer un camí propi cap a l'autodeterminació...

Si la construcció de les Illes Balears és artificial i hi ha un sentiment de pertinença a cadascuna de les illes per damunt de la del conjunt de l'arxipèlag, com s'hauria d'articular el procés cap a l'autodeterminació?

'Em costa de creure que ningú vulgui mai “la independència de les Illes Balears”, ni res que s'hi assembli. Catalunya ja ha deixat ben clar que ens respectarà, però que no ens espera ni ens estira. I si Mallorca decideix, que ningú no esperi una adhesió incondicional dels menorquins, que ho veuran com una continuació', escrivia Pau Obrador.

Guillem Colom diu que està molt d'acord amb Obrador, i explica: 'Entenc que a Menorca es vegi Mallorca com un problema, perquè el centralisme és obvi.' Considera que cada illa ha de fer el seu camí en el procés del dret de decidir, que 'hi haurà relacions, perquè les illes formen un espai geogràfic i també perquè han compartit govern durant els darrers trenta anys', però que 'cada procés serà propi i particular'.

...o ha de ser un procés conjunt?

Per Joan Lladó, el procés cap a l'autodeterminació ha de ser 'un camí conjunt amb la resta de territoris, a partir de la voluntat de la gent de cada illa'. I afegeix: 'Ho farem com podrem. Si, arribat el cas, a les Illes ho podem fer com a col·lectiu, des de les Balears, ho farem així.'

'D'acord que cadascú ha de fer el seu camí i refermar el seu nacionalisme, però des del moment que compartim les mateixes institucions, que anam a unes eleccions en les mateixes demarcacions i jugam tots en aquest joc, ho veig complicat', diu Esperança Marí, parlant de la possible autodeterminació de Menorca al marge de la resta de les illes.

Per Marí, cada vegada hi ha més lligams i el procés s'ha de fer conjuntament: 'Anirem plegats fent aquest camí. Potser uns estiraran més. Menorca pot estirar molt, una part de Mallorca també, Formentera estirarà i Eivissa també pot estirar. Cadascuna des de les seves dinàmiques, però anant juntes.' I afegeix que 'ningú tampoc no sap veure ni concebre unes Illes sense un referent, que és Catalunya'.

No és l'única que defensa que totes les illes avancin plegades: 'Tant el mallorquinisme, com el menorquinisme com l'eivissenisme han d'anar molt coordinats. Les relacions són diferents i les velocitats també poden ser-ho, com ho són als Països Catalans, però hi ha d'haver un procés coordinat entre uns i altres', diu Biel Barceló.

'Ens podem trobar amb una paradoxa –diu Bernat Joan–: que aquest estat de les autonomies que ha servit per mirar de dinamitar nacionalment Catalunya i Euskadi sigui útil per a un estadi intermedi a les Illes. Encara que la concepció de les Illes Balears sigui artificial, crec que és necessària si volem avançar cap a la sobirania.' I deixa clar que el procés s'ha de fer de baix cap amunt: 'Si no hi ha un substrat a cada lloc, no farem res. De manera que el primer àmbit de treball és cadascuna de les illes. Però també cal que hi hagi una coordinació entre totes.' I conclou: 'La potència nacional que hi ha a Catalunya i la necessitat imperiosa que hi ha al País Valencià i a les Illes podria acabar fent que funcionàs un pi de les tres branques, però les tres branques hi hauran d'anar senceres.'

ENTREVISTA A MAGALHAES, PUBLICADA A LLEGIR EN CAS D'INCENDI


Entrevista con Gabriel Magalhães, autor de ‘Los secretos de Portugal’

Gabriel Magalhães (Luanda, 1965) es a día de hoy uno de los principales intelectuales portugueses. Sólo que él, igual que muchos ‘Secretos de Portugal’, título de su libro (RBA), también intenta pasar desapercibido. Es un hombre sin Facebook que vive en Covilhã, en la Beira, las tierras de frontera con España. Magalhães es eso, un hombre de frontera, un peninsular que ahora nos acaba de descubrir Portugal con uno de esos libros importantes. Los que han seguido sus artículos en La Vanguardia ya saben que leerlo tiene una virtud: hace pensar.
 Almendres, 20-12-2011 (1)

“En Barcelona, me siento como si estuviera ante un ensayo general de una patria europea”

Sebastià Bennasar. Lisboa
Su libro va mucho más allá de ser un libro sobre Portugal. Es un libro sobre Europa, o por lo menos sobre buena parte de Europa. ¿Se siente ciudadano de este continente?
La ciudadanía europea es algo que está naciendo. Todavía no sabemos si saldrá del útero de sí misma. Pero yo me siento europeo; diré más: quiero sentirme europeo. Las nacionalidades son rumbos del corazón. Ser europeo me permitiría seguir siendo portugués sin que mi bandera fuese un callejón sin salida. Por otra parte, la europeidad obliga a un respeto de lo otro, de los demás absolutamente fascinante. Europa es un seguro de vida de la libertad y de la democracia. Sólo se puede ser europeo con las puertas y las ventanas abiertas. Quizás por eso, este proyecto es tan difícil: sería algo así como una obra de arte de la política y de la cultura. Y es en la cultura, en el sentido más profundo de esta palabra, que sentimos latir el corazón de Europa.
Alerta usted del empobrecimiento general del conocimiento y reivindica el papel de Portugal como posible motor del cambio. ¿Lo cree posible?
Creo, incluso, que ese papel podría ser desempeñado por otras culturas europeas, la catalana por ejemplo. Me explico: hay que ser grande para dominar, pero el poderío no es fundamental a la hora de innovar y de abrir nuevos caminos. Lo hizo Grecia, en la antigüedad, lo hizo Portugal, en el Renacimiento, lo hizo Holanda, quizás lo esté haciendo ahora mismo Islandia. Todos, pequeños países. Claro que, después de esas innovaciones, las culturas más fuertes se adueñan del proceso que ha sido creado por pequeños países. Pero ya nadie nos robará los derechos de autor de los horizontes que oteamos por primera vez. El gran problema de Occidente consiste en salir de un error grave, algo que yo llamaría la obsesión material, regresando a su espiritualidad, sin recaer en los fanatismos del pasado. Se trata de hacer confluir el rascacielos con la catedral, la libertad con la fe, la economía con el humanismo. Catalunya, que tiene una rica cultura y una libre espiritualidad, podría abrir muchas puertas a Europa. Le confieso que, cuando estoy en Barcelona, me siento como si estuviera ante un ensayo general de una patria europea.
Escribe usted sobre Portugal en La Vanguardia. ¿Cree que el lector catalán está realmente interesado por Portugal?
En mi opinión, una parte de los lectores sí lo está. Portugal es en cierto sentido el sueño de Catalunya, y Catalunya el sueño de Portugal. Nosotros tenemos la independencia, la maravillosa posibilidad de vivir en la nube de nuestro idioma, y ese sentido del delirio y de la embriaguez que es necesario si una cultura quiere de hecho ser autónoma. Ustedes, los catalanes, poseen una capacidad de organización y un vuelo analítico basado en una agudísima inteligencia. Barcelona es un suave diagrama cartesiano, flotando en el Mediterráneo; Lisboa es un caos lírico, verso libre mirando al Atlántico. Ustedes son el único pueblo peninsular que ha logrado ser verdaderamente europeo, aunque no tengan estado propio; nosotros tenemos estado propio, pero cojeamos mucho en lo de ser europeos de verdad. He aprendido tantas cosas con Catalunya y su cultura, desde Llull a Pla, desde Montserrat a Gaudí. Supongo que hay catalanes que sienten que algo podrán aprender de Portugal.
En su libro insta a cambiar parámetros y puntos de vista, especialmente en lo que se refiere a la historia…
Hoy en día estamos perdiendo vertiginosamente conciencia histórica. Hay muchos alumnos universitarios portugueses que no saben en qué siglo apareció su país. En la actualidad, todo es presente. Televisión e Internet se centran en la actualidad. Y el pasado se transforma en una amnesia. Pero un presente sin pasado es un acantilado que nos precipita en la nada. Y esto es lo que está pasando: demasiado presente sin pasado, igual a ausencia de futuro. Tenemos, pues, que volver a recordar, si queremos tener horizontes. Por otra parte, la narrativa de la historia mundial del último siglo es como una mala novela, en la que uno encuentra incoherencias por todas partes. Hay que volver a analizar sobre todo estas últimas décadas, porque vivimos en una sociedad enferma y debemos tener el valor de diagnosticar nuestros achaques. Cuando cayó el muro de Berlín, Occidente se puso una venda en la cara. Estamos ciegos y hay que volver a abrir los ojos.
Escribió no hace mucho sobre el profesor Perfecto Cuadrado y dedica el libro a Enric Juliana. ¿Son ambos claros ejemplos de lo que usted denomina peninsularidad?
Sin duda. Perfecto Cuadrado es un gran intelectual y una novela viva, que se cuenta a sí misma. Enric Juliana es un enorme escritor, capaz de transformar un análisis político en ese poema que late en lo más hondo de la crónica periodística. Sin Enric Juliana, el libro Los secretos de Portugal no habría existido. Se debe a él esta pequeña obra. En ambos casos, tienen una visión muy abierta de la realidad peninsular y europea. Son por ello peninsulares en el sentido poroso que intento dar a esta palabra.
Cada vez que Saramago hablaba de iberismo se producía un notable revuelo en la prensa portuguesa ¿Es una idea descabellada un estado federal con capital en Lisboa y salida al mundo a través del Atlántico, una salida que los portugueses ensayaron con muy buen éxito hace cinco siglos y medio?
Hay en Portugal quien tenga ese sueño, gente brillante como por ejemplo mi amigo António Cândido Franco. Respeto estas visiones. En el fondo, cada uno elige sus espejismos, y los míos son europeos más que atlánticos. En realidad, no creo mucho en esa posibilidad atlántica. Es como si pretendiéramos que Madrid se elevara en los aires y se evaporara. Difícil imaginar que ello sea posible. Ese proyecto era viable a finales del siglo XV, cuando nuestro rey João II casó a su hijo único con la hija mayor de los Reyes Católicos. Pero el príncipe murió en un accidente ecuestre, la historia peninsular sufrió un gran revolcón y la ciudad de Madrid empezó a ser inventada. Una hermosa ciudad, sin duda alguna. Pero una ciudad que no se puede poner en la mitad del Atlántico, por muy buena que sea la balsa de piedra que nos agenciemos. Sobre Saramago, se hizo un documental, sobre él y sobre Pilar del Río, que se iba a titular “Unión Ibérica”. Después su autor, Miguel Gonçalves Mendes, decidió titularlo, muy sensatamente, “José y Pilar”. El director se lo comentó al escritor. Saramago estuvo de acuerdo y le dijo: “no quiero que una película sobre mí quede connotada únicamente con una idea que yo tuve”
Su libro desprende un amor inmenso por Portugal, con páginas maravillosas (por ejemplo la incorruptibilidad de Pessoa). ¿Cree usted que en Portugal hay gente que cree en las posibilidades del país y en las que usted apunta en su libro?
Es verdad que hay muchísima gente desanimada, desorientada. Tiene usted razón. El ambiente es tristísimo. No obstante, existe un núcleo duro que sigue creyendo en las posibilidades de Portugal. Estamos viviendo uno de los momentos más difíciles de nuestra historia. No obstante, yo tengo fe en mi país y en Europa. Es una fe que duele, que duele todos los días, pero que no se apaga. A veces pienso, creo que ya lo he escrito en alguna parte, que los catalanes son demasiado inteligentes para ser independientes. Porque la independencia tiene una enorme dimensión de dolor, en el caso de las naciones pequeñas: algo que hay que asumir cantando canciones desgarradoras como el fado.
Carga profundamente contra la pérdida de espiritualidad y contra algunas de las perversiones de internet como Facebook. ¿Qué es más peligroso, una o la otra, o son parte de un mismo conjunto de pérdidas de valores?
Internet y televisión, en conjunto, han permitido que el mundo planetario del dinero controle la mentalidad de la gente. Las personas se forman en esos ámbitos, la escuela pierde poder y, en consecuencia, los estados también. Es curioso que haya tantas reglas, y tan estrictas, para controlar los alimentos, y que no existan casi normas para la televisión e internet. Internet no es la libertad: es el océano del conocimiento reducido a espuma. Sobre todo es muy peligrosa para quien crece y se forma dentro de ella desde niño. Todo indica que hay capacidades que no se desarrollan. Ya sabemos que un niño que se alimente en restaurantes de comida rápida tendrá graves problemas de salud. Pero no admitimos que un ser humano que se alimente de televisión y de Internet, sin lectura, sin cultura de fondo, también tendrá graves problemas intelectuales. Porque Internet y televisión son básicamente hamburguesas de mala calidad para el espíritu. Claro que todo esto es distinto para quien se haya formado en el sistema clásico y después entrado en Internet, disfrutando de sus ventajas. Estoy convencido de que, en los próximos años, surgirán estudios serios que comprobarán aquello que los profesores ya sabemos empíricamente: la televisión e internet están haciendo daño a los más jóvenes.
Creo que este libro debería ser de lectura obligatoria para todos los portugueses. ¿Va a haber versión portuguesa? Y sobre todo, ¿va el público español y catalán poder leer sus otras obras? ¿Hay planes de traducción al español o al catalán?
Le agradezco la generosidad de sus palabras. En realidad, lo he escrito para el público español. Ignoro si en Portugal funcionaría. Por ahora no hay ningún proyecto de traducción. He escrito tres novelas en portugués. Não Tenhas Medo do Escuro, Planície de Espelhos y Madrugada na Tua Alma. Hay un amigo que quiere traducir la última. Me encantaría que se tradujeran.

I LA PRIMERA DE LA TEMPORADA


Secretos que merecen ser descubiertos

_visd_0000JPG016EN

Hay libros que deberían ser de lectura obligatoria (a pesar del oxímoron). O como mínimo lecturas muy recomendadas. Con Los secretos de Portugal, de Gabriel Magalhães, pasa exactamente esto. El libro del profesor Magalhães–tal vez él mismo sea un gran secreto porque se encuentra oculto en Covilhã, donde enseña en la universidad de Beira Interior- va mucho más allá de ser un ensayo sobre Portugal y la Portugalidad. No quiere decir eso que no lo sea, pero va mucho más allá: es un gran ensayo sobre Europa escrito desde el sur de Europa. O como el mismo afirmaría, desde la puerta a las inmensas posibilidades del sur de Europa.
Magalhães, a quien los lusitanistas hemos podido ir siguiendo a través de sus artículos en La Vanguardia –sin duda se nota aquí la influencia siempre sabia de ese maestro de periodistas que es Enric Juliana, a quien se le dedica el libro- consigue en las menos de doscientas páginas del libro hacer pensar a sus lectores. Eso es lo que deberían hacer todos los libros, y especialmente los ensayos, pero ya sabemos que la buenas prácticas a menudo se han perdido en este mundo tan fascinante de la letra impresa.
Con Magalhães se puede estar de acuerdo o en desacuerdo, pero siempre se está en diálogo. En diálogo con los archivos textuales y con los archivos vividos del lector. Después de más de tres años y medio viviendo en Portugal no puedo más que darle la razón en muchos aspectos que apunta sobre los portugueses y su manera de ser, pero sobretodo este libro nos afecta a todos como europeos. No sé por qué, pero tengo la sensación que igual pasará desapercibido, y si eso pasase estaríamos ante otro más de los enormes patinazos intelectuales que cometemos a menudo. Intentemos evitarlo porque este es un libro importante.
Las razones de esta consideración como un texto importante son las siguientes: en primer lugar las reflexiones sobre la historia. Explica el profesor que prestamos mucha más atención a los horrores que no a los aciertos de la historia. Que nos hemos dejado seducir por las figuras del mal y que sabemos mucho más de Hitler o Stalin que no de los constructores del estado del bienestar (tal vez a la generación de niños actual esto llegue a sonarles a chino) o de Konrad Adenauer, el constructor de la Alemania moderna. Y tiene razón. Los historiadores deberíamos reflexionar sobre ello. Y por eso es importante este libro, porque desborda humanismo y es un filólogo quien viene a abrirnos nuevos y lúcidos caminos.
En segundo lugar es un libro importante por el extraordinario amor que rezuma por Portugal. Los apasionados por este país –y créanme, somos pocos pero cada vez más- descubrirán o confirmarán muchas cosas, pero también se apasionarán de nuevo por la tierra de Pessoa (maravillosa la escena del secretismo con el que se abrió su sepulcro y se descubrió el cuerpo incorrupto del poeta de múltiples rostros), pero se encontrarán con un texto que intenta buscar la verdad, o una cierta verdad, y eso incluye los defectos de los portugueses como pueblo. La desmembración del mito del sebastianismo, por ejemplo. Y la tercera razón por la que este es un libro importante es porque está endiabladamente bien escrito. Los contenidos sin forma son menos contenidos. La forma sin contenidos es papel mojado en estos tiempos de flaqueza intelectual. Magalhães aporta un contenido denso como un caldo de Navidad pero que se presenta ligero como la mejor de las cremas sutiles gracias a una maravillosa voluntad de estilo capaz de crear imágenes como ésta destinada a Pessoa: “Ese discreto señor que vivió gran parte de su vida escondido en habitaciones alquiladas, caminando por Lisboa con la cautela de un agente secreto de los misterios del alma, se ha transformado en el mayor embajador de Portugal. Somos, pues, un país de poetas”.
Efectivamente, Portugal es un país de poetas que se expresa en los muros de cualquier calle, pero tal vez es un país al que se le está acabando la paciencia, como demuestran las últimas manifestaciones y las cargas policiales con las que fueron respondidas.
Magalhães también intenta la cuadratura del círculo con la unión de espiritualidad e izquierda y un nuevo humanismo. Tal vez sea la parte del libro en la que estoy más en desacuerdo, igual que en su demoledora visión de Internet. Estar en desacuerdo no quiere decir que no se comprendan bien sus razones, y que incluso se puedan aceptar en parte. Ciertamente, estamos en unos tiempos en los que el egoísmo y el individualismo son una de las pesadas losas para el desarrollo de un mundo futuro en el que muy pocos piensan, absorbidos por la titánica tarea de mantener su casa o pagar el alquiler. Pero tampoco creo que la panacea sea la religiosidad y la cara del mal Internet. Una y otra, bien usadas, nos pueden ayudar a vivir mejor, pero también a vivir mucho peor. Por eso, bienvenidos sean los escritores que hacen pensar a sus lectores. Del diálogo salen puentes y de los puentes caminos hacia el futuro.

Sebastià Bennasar

_________
Los secretos de Portugal: Peninsularidad e iberismo / Gabriel Magalhães / RBA Libros / 186 páginas / 1ª edición, octubre de 2012 / ISBN 9788490063934

LA DARRERA RESSENYA DE L'ANY A LLEGIR EN CAS D'INCENDI


‘Mindrä’, quan la fantasia és bona i en català"

cusso

La literatura catalana pateix, encara avui en dia, d’un mal bastant mal d’extirpar: el menyspreu de cap als gèneres literaris, que són la veritable fàbrica de lectors. Per un mal entès elitisme que ningú no sap d’on ve i que ho omplert les pàgines dels diaris i les aules de les universitats d’escriptors morts, poetes incomprensibles i narradors amb aires de filòsofs del segle XVII, la literatura popular ha estat bandejada del que teòricament haurien de ser els temples del saber i que també en aquest cas demostren el seu divorci del món real. Vol dir això que les Mercè Rodoreda, Carles Riba i altres monstres de la literatura han de ser bandejats de les nostres facultats? Evidentment que no. Simplement que és necessari que la universitat s’obri a la societat civil i també parli de novel·la negra, fantàstica, de ciència ficció, eròtica…
De motius per parlar-ne, no en manquen. Hi ha una llarga tradició catalana de novel·les de ciència ficció i fantasia (fins i tot hi ha la societat catalana de ciència ficció i fantasia que fan una tasca molt notable en la difusió del gènere), i ningú no pot negar la importància del gènere negre a casa nostra. Doncs bé, el 2012 ens va aportar un fet molt important: l’aparició de Mindrä, Els missatgers del Guardià de l’Est, de Biel Cussó, que ha comportat a més a més el naixement de l’editorial Croma, que es vol dedicar al gènere fantàstic en català.
El llibre ens explica la història de cinc nois (Roger, Ermengarda, els bessons Gaufred i Unifred i en Radulf) que viuen als Bosquets d’en Rauric, a un dels extrems de l’Est del gran continent i que hauran de salvar la humanitat contra un gran exèrcit robòtic que obeeix el guardià del Nord, que es vol fer amb el control de tot el planeta. Per aconseguir la seva missió els adolescents tendran l’ajuda de diferents pedres de poder: una permet volar, una altra respirar sota l’aigua, una altra córrer a grandíssima velocitat, una permet una força inaudita, una altra veure-hi a molta distància i la més important, la que equilibra l’energia Mindra i que serà una poderosa arma. I fins aquí el resum de l’argument, perquè no es tracta d’espatllar res.
En allò que destaca Cussó és en l’amplitud i precisió lèxica, imprescindible per poder acurar al màxim les descripcions del nou món imaginari que ens presenta i que demostra que té el cap molt ben moblat. Hi ha digressions i fins i tot algun canvi de focalització de personatge que serveixen per dilatar la història i acabar-li de donar un sentit de globalitat, a més a més de mantenir la intriga en suspens. El llibre està narrat en tercera persona i això permet al narrador anar construint molt bé els personatges, tot i que les relacions d’amistat entre els protagonistes podrien estar millor perfilades (per exemple hi ha una intuïció de certa gelosia entre els bessons, però no s’explota, igual que també està només insinuada una possible afecte més enllà de l’amistat de la noia envers el Roger). Però són petits entrebancs menors que són compensats amb molt encert per la presència dels personatges secundaris.
Cussó ha optat –cosa que és molt d’agrair- per no rebaixar el nivell d’exigència literària a una història on l’acció és trepidant i reclama els moments de repòs per passejar-nos pels paisatges del món que ha creat. Posats a fer, caldria fer descripcions més acurades dels robots, els enemics dels humans que han de protegir la pedra, i per ventura aprofundir més en els conflictes dels adolescents, que se’ns presenten massa nítids, sense parts fosques, però que en canvi ens captiven per la seva resolució en la missió que els ha estat atorgada.
En la redacció es nota perfectament el bagatge de lectures i visualitzacions de productes del gènere que té Cussó. Domina els recursos d’informació i les acceleracions i digressions de la història. Al final ens trobem amb un argument clàssic: un viatge iniciàtic per protegir la humanitat d’un gran poder. El que passa és que hi ha moltes maneres d’explicar-lo i aquí és on l’escriptor excel·leix: la creació del seu món, de les batalles i de les persecucions combina el rigor de Tolkien amb l’espectacularitat de Lucas (l’escena de les coves foradades en més d’un moment recorda la carrera de beines de l’Episodi I). El fet que els protagonistes siguin adolescents encara és un punt afegit, perquè entronca amb el nou públic generat per productes com Els jocs de la fam, i la manera de narrar audiovisual –s’hauria de pensar en la venda dels drets cinematogràfics de la història- fan que tengui moltes possibilitats. El llibre farà les delícies de tots els lectors adults que consumeixen habitualment fantasia (un públic molt gran i en constant expansió), però farà xalar encara més els adolescents. La seva considerable extensió no és cap entrebanc, al contrari, és un estímul per a la lectura –tenim el cas recent de la saga de Harry Potter i abans els llibres de les Cròniques de Narnia-. Això sí, a més a més del mapa que inclou el llibre seria recomanable un índex de personatges per facilitar la lectura, perquè alguns desapareixen durant moltes pàgines i de vegades costa recordar-ne el seu origen. En definitiva, un gran llibre de fantasia que reclama a crits l’aparició de la segona part.

Sebastià Bennasar

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA

A finals de novembre vaig tenir la sort de poder presentar "La mar no sempre tapa" a l'institut Guillem Sagrera de Palma, gràcies als bons oficis del professor Pere Janer.  Aquí teniu les imatges de la trobada.