L'AMIC AMERICÀ?

ELECCIONS ELS EUA ESCULLEN PRESIDENT
Les relacions d'Espanya amb els Estats Units han oscil·lat entre l'aïllament i l'antiamericanisme
Amor i odi a 'mister Marshall'
CRISTINA MAS | Actualitzada el 04/11/2012 00:00

La relació entre Espanya i els Estats Units es remunta a abans que s'inventés la fotografia: Espanya va fer costat als independentistes nord-americans en la seva revolució contra el domini britànic (1775-1783). Cent anys més tard van arribar les tornes, quan Cuba (i les Filipines) van voler sortir de la Corona espanyola. El febrer del 1898 l'explosió del Maine , el cuirassat nord-americà estacionat a l'Havana, va ser el detonant d'una guerra que es va acabar en derrota espanyola.

El tercer gran moment de les relacions arriba amb la Guerra Civil. A Washington, el demòcrata Franklin D. Roosevelt es va sumar a París i Londres en la política de no-intervenció. A diferència dels francesos, els italians i els alemanys, els espanyols no van veure soldats nord-americans en el seu combat contra el feixisme.

Amb el republicà Eisenhower a la Casa Blanca, Franco es va convertir en un fidel aliat en la Guerra Freda i va cedir quatre bases militars als Estats Units. L'anticomunisme i la posició geogràfica d'Espanya expliquen la sòlida aliança.

Amb la Transició Adolfo Suárez i, sobretot, Felipe González van establir les bases d'una nova relació, sobre la pedra angular de l'entrada d'Espanya a l'OTAN. González va col·laborar amb Bush pare en la Guerra del Golf i a fer seure Arafat i Rabin junts a la Conferència de Pau de Madrid.

Més tard vindria l'emmirallament del president José María Aznar amb Bush fill, que va arrossegar Espanya a la Guerra de l'Iraq i el seu govern al carreró sense sortida de la guerra contra el terror. Zapatero va retirar les tropes de l'Iraq i les relacions amb Bush van ser fredes fins a l'arribada d'Obama. Ara Espanya ha tornat a entrar en la campanya nord-americana com a antimodel en la crisi.

FRANCO, ALIAT DELS ESTATS UNITS A LA GUERRA FREDA

Les bones relacions entre Franco i els mandataris nord-americans van ser un suport important per al règim durant els 40 anys que va estar al poder. La situació geoestratègica de la Península i l'anticomunisme de Franco expliquen l'apropament entre els Estats Units i Espanya en la dècada dels 50. Després de la normalització de les relacions diplomàtiques, l'arribada al poder del general republicà Dwight Eisenhower va facilitar l'acord. Franco estava disposat a cedir als interessos nord-americans a canvi d'ajuda militar i econòmica. El 1953 se signava l'Acord d'Ajuda per a la Defensa Mútua, que va obrir la porta a l'entrada d'Espanya a l'ONU. "Sense el suport dels Estats Units el règim franquista hauria tingut moltes més dificultats de les que ja va tenir per superar els problemes del pas de l'economia autàrquica a una de mínimament liberal", explica Martí Marín, historiador del grup de recerca sobre l'època franquista de la UAB. "Des del 1953 l'administració nord-americana va ser relativament generosa en els crèdits i va donar al franquisme un suport imprescindible per al seu reconeixement internacional", afegeix. D'aquella època en queda la foto de Manuel Fraga banyant-se a la platja de Palomares, on havien caigut quatre bombes nuclears en un accident de l'aviació nord-americana. "Encara és un tema per tancar: les últimes investigacions posen en dubte que el lloc on havien caigut les bombes fos aquell. Va ser una opereta de desplegament propagandístic".

FORD, AMB FRANCO ELS ÚLTIMS MESOS

Gairebé tots els presidents nord-americans durant el franquisme van visitar Madrid. L'últim va ser Gerald Ford, només sis mesos abans de la mort de Franco. L'home que va fer d'intèrpret va revelar l'inici de la conversa: "Fa un dia radiant", va dir Ford, i Franco va restar impassible; "Es veuen edificis molt moderns", continuà el nord-americà. Cap resposta. "Hi ha molt jovent al carrer, no?", va dir. Aleshores, Franco va reaccionar, per replicar: "Sí, però la premsa els està enverinant".

OBAMA I ZAPATERO ES RECONCILIEN

La retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq després del triomf electoral de José Luis Rodríguez Zapatero va malmetre les relacions diplomàtiques entre Madrid i l'administració Bush. Zapatero va donar suport al candidat demòcrata John Kerry a les eleccions del 2004, mentre que Bush no dissimulava la seva amistat amb Aznar. Els vincles econòmics entre els dos països es van continuar reforçant i va continuar la cooperació política en moltes àrees claus (l'Afganistan, cooperació policial antiterrorista), però en els quatre anys i mig que Bush i Zapatero van conviure al poder no hi va haver cap cimera bilateral ni contactes telefònics coneguts. "L'arribada al poder d'Obama es va llegir a Madrid com una oportunitat per normalitzar les relacions diplomàtiques", diu Ignacio Molina, investigador del Real Instituto Elcano. "Però les noves prioritats exteriors dels Estats Units en un món menys unipolar i l'impacte de la crisi financera a Espanya han refredat les expectatives". Ara sembla que Espanya i els EUA tenen prioritats molt diferents: Rajoy (com Zapatero) mira més cap a Brussel·les i Berlín, i Espanya apareix al vocabulari dels nord-americans com a antimodel de gestió de la crisi, tant en boca d'Obama com de Romney. Abans de deixar el poder, el 2011, l'Espanya de ZP va firmar un acord amb els EUA en virtut del qual la base militar de Rota esdevenia un enclavament naval essencial de l'escut antimíssils de l'OTAN.

ELS EQUILIBRIS DE FELIPE I L'OTAN

Abans d'arribar al poder, el PSOE havia fet campanya contra la permanència d'Espanya a l'OTAN, sota el lema "OTAN, d'entrada no". Però a poques hores del referèndum del 12 de març del 1986, el president Felipe González va fer una intervenció televisada per demanar el sí. "Va ser una aposta personal que era molt difícil d'entendre per a molta gent, després de tants anys de suport dels EUA al règim franquista", explica Antoni Segura, el director del Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la UB. "Des del poder, les coses es veuen d'una altra manera, i era una condició per entrar a la UE. La socialdemocràcia alemanya hi va insistir molt", recorda. A Catalunya va guanyar elno .

AZNAR I L'AMIC AMERICÀ

Completada la normalització de les relacions entre els Estats Units i l'Espanya democràtica després de 13 anys amb Felipe González al govern, quan José María Aznar va arribar a la presidència es va afanyar a intensificar una relació que ja era molt estreta. "Aznar va trobar en Bush un soci entusiasta i amb qui compartia moltes inclinacions ideològiques, i la relació amb Madrid aviat va ser una de les més cordials i intenses que Washington tenia amb qualsevol altre aliat europeu, excepte el Regne Unit", apunta el diplomàtic Adrian Basora, del Foreign Policy Research Institute de Filadèlfia. Després vindria la foto de les Açores de l'aliança en la Guerra de l'Iraq i les multitudinàries protestes contra la guerra, que van ser un dels factors, amb la gestió dels atemptats de l'11-M, de la derrota d'Aznar el 2004.

SOBRE SIMENON

Diuen els entesos que la lectura de Simenon és quelcom que s'ha de fer a partir d'una edat determinada, i en cap cas a la babalà. Potser és per això que a mi Maigret em va semblar tremendament avorrit quan vaig agafar-lo per primer cop -i encara ara no m'entusiasma-. Prefereixo el Simenon no policíac. Recentment li he donat una segona oportunitat i què voleu que us digui, la novel·la policíaca que vaig llegir -jo en cap cas no la consideraria negra-, L'amiga de madame Maigret no té cap atractiu, cap encant. Maigret m'avorreix, cosa que no passa, per exemple, amb el meravellós estudi de Xavier Pla sobre la recepció de Simenon a casa nostra: Simenon i la connexió catalana, publicat per 3 i 4, que li va valdre al professor gironí el premi Joan Fuster del 2006 i que és un llibre extraordinari. Ara es veu que en Jaume Vallcorba ha comprat tots els drets per tornar a publicar Simenon. Aquí l'articl del Jordi LLovet on en parla...

Operació Simenon

“Quaderns Crema i Acantilado ens oferiran el bo i millor de l’autor belga”

JORDI LLOVET 1 NOV 2012 - 08:52 CET

Jaume Vallcorba, un dels més grans editors de la península, home instruït, amic dels clàssics, medievalista i per això comparatista, ésser refinat que hauria pogut desfilar a les pàgines d’A contrapèl, de J. K. Huysmans —un dia me’l vaig trobar a l’aeroport havent perdut un avió que, indirectament, l’havia de dur a Parma, i em va fer: “Tant se val! Ja em llegiré a casa La cartoixa de Stendhal!”—, Vallcorba, doncs, s’ha embolicat els darrers anys en una sèrie d’empreses editorials que tant haurien pogut sortir molt bé com molt malament. Promoure l’edició íntegra de les Memòries d’ultratomba, de Chateaubriand, una fastuosa antologia de narracions històriques de tres mil pàgines, la Vida de Johnson, de James Boswell, el fabulós Diccionario de música de Ramón Andrés, recent, i fins i tot l’edició de Marie de Gournay dels Assaigs de Montaigne, tot això demana un optimisme infrangible, una esperança mosaica i, per escreix, una certa capitalització. D’altres editors potser s’haurien arronsat, però ell no ho ha fet: mogut abans per una dèria personal que per un càlcul de probabilitats comercials, ara es proposa d’oferir als lectors en llengua castellana i catalana l’obra completa, o gairebé, de Georges Simenon, un dels més grans novel·listes del segle XX francès, que a Espanya, més que a França, ha quedat desdibuixat com a gran narrador a causa de les seves nombroses novel·letes de la sèrie de Maigret, policíaques, que també són extraordinàries.

Simenon, fill d’un comptable de Lilla i d’una mestressa de casa, no tenia en absolut el perfil aristocràtic o revolucionari que les lletres franceses demanaven de tot escriptor després de l’aparició de Proust i de Gide, de Valéry i d’Artaud. Això, per no parlar del pes quasi abominable que significa tenir, en la pròpia tradició literària, valors tan enormes i tan refistolats com Rimbaud, Mallarmé o Lautréamont. Quan una literatura nacional ha conegut uns fastos tan absoluts com aquests que hem dit, llavors resulta difícil escriure novel·les com les que s’havien escrit “tota la vida”. Així mateix les exigències estètiques dels nostres poetes del Noucents van deixar bocabadats, però també amb la boca closa, els nostres autors de novel·les, malgrat la bona fe de Carles Riba.

Com en certa manera va fer Nabokov a la seva etapa americana, Simenon va tirar pel dret des del començament de la seva carrera: volia narrar històries, volia que aquestes històries fossin agradables, i, a més, volia fer-se ric, cosa que va aconseguir si tenim present que del conjunt de la seva obra se n’han estampat, per ara, vora sis milions d’exemplars: això degué ser un bon coadjuvant en l’extensa nòmina de senyores i senyoretes que van caure, gens desmaiades, als seus braços: trenta mil segons el seu catàleg à la Leporello. Val per a Simenon la mateixa anècdota que s’explica de l’emperador Francesc Josep d’Àustria, el qual, un dia que va anar a sentir una simfonia especialment trepidant de Gustav Mahler, va comentar: “No em pensava que la música pogués ser una cosa tan terrible. Jo em pensava que es componia música per fer feliç la gent”. Les novel·les de Simenon han fet feliços milions de persones a tot el món, i ara ens faran feliços a nosaltres. No és estrany que de la seva obra se n’hagin fet quasi quaranta pel·lícules, en especial als anys que el cine també es feia per fer feliç el públic, sense cap ajut d’efectes especials.

Aquesta Operació Simenon ja l’havia dut a terme prèviament l’editorial Tusquets. Potser llavors no va anar bé. Ara ens correspon desitjar que aquesta represa sigui coronada per l’èxit: de moment, el lector trobarà a les llibreries El gat (traducció excel·lent de Lluís Maria Todó) i Pietr, el Letón (traducció de José Ramón Monreal, que tot ho fa bé), a Quaderns Crema i Acantilado, respectivament, Barcelona, 2012, aquesta amb la marca del nedador que es llença a l’aigua a imitació (altra vegada els clàssics!) d’una silueta trobada a Paestum, famosa i bella.

GIORGIO FALETTI

Un dels punts de partida de pràcticament tot el que he fet ha estat fer-me la pregunta: «I per què no?»", deia Giorgio Faletti durant la roda de presentació de la traducció catalana i castellana de la novel·la Apunts d'un venedor de dones . Nascut l'any 1950 a Asti, l'italià es va donar a conèixer com a actor als cabarets de Milà durant la dècada dels 70. A partir d'aquí va fer carrera com a actor de cinema i televisió, com a lletrista de cançons i, fins i tot, va provar sort com a presentador, al costat de Raffaela Carrà. La seva inquietud -o potser la seva ambició- no el va fer aturar aquí: després de publicar cinc discos en solitari, carregats de balades que es volien guanyar el públic més sensible ( Mio fratello non trova lavoro ), Faletti va provar sort en la novel·la. L'experiment, el thriller Io uccido (2002), va vendre quatre milions d'exemplars a Itàlia, un fet que en va esperonar ràpidament les traduccions. Grijalbo li va publicar la traducció espanyola l'any 2005 i tres novel·les més, totes ambientades als Estats Units.

"Gràcies a aquests llibres se'm va dir que si Sergio Leone era el rei de l' spaghetti western el meu camp era l' spaghetti thriller" , recorda l'escriptor, que tot i l'èxit de vendes tenia l'espina clavada de no haver escrit mai res sobre el seu país. Es va posar a corregir la situació poc després de publicar Soy Dios (2009), i d'allà n'ha sortit Apunts d'un venedor de dones , que arriba dos anys després de ser publicada a Itàlia i de vendre'n 1.500.000 d'exemplars a través del tàndem poc freqüent d'Anagrama i Amsterdam Llibres. En un món en què les xifres són cada vegada més polaritzades, Faletti assegura que la seva fortuna comercial no té res a veure amb les seves intencions: "Escric el que em ve de gust i m'entusiasma. No faig càlculs". Per demostrar que encara s'arrisca, explica els dos últims llibres que ha escrit: Tre atti e due tempi , una novel·la de "pares i fills" ambientada en el món del futbol, i "l'autobiografia musical" Da quando a ora , en què acompanya el text amb dos discos de material inèdit.

L'espurna inicial d' Apunts d'un venedor de dones va arribar-li mentre rodava una pel·lícula ambientada a la dècada dels 70 a Milà. "Vaig decidir-me a recordar aquells anys en què jo actuava al cabaret Derby. L'ambient nocturn explosiu i la dolce vita contrastaven amb les accions de les Brigades Roges, que l'any 1978 van arribar a segrestar Aldo Moro", sintetitza l'autor. Enmig d'aquest clima libidinós i alhora polititzat, Faletti investiga un personatge que es presenta de la següent manera: "Jo em dic Bo i no tinc polla". "Després d'aquesta introducció tan explícita, Bravo s'amaga -recorda Faletti-. És un personatge que odia dones i homes perquè pateix una mutilació. Potser no pot culminar l'acte sexual, però el desig el té igual". Hi ha una altra particularitat que enfosqueix una mica més Bravo: es dedica a comerciar amb dones. Arriba el dia -era previsible- que una d'aquestes dones el captiva: "El llibre és, sobretot, una història d'amor, conflictiva i difícil, entre un home com el protagonista i la Carla, que té la intenció d'entrar al món de l'intercanvi".

Si hagués de definir l'element romàntic de la novel·la Faletti faria servir dos adjectius: "morbosa i etèria". Per a l'autor -que reconeix que s'ha enamorat una mica de la seva creació femenina- les grans històries d'amor sovint no són "físicament satisfetes", i cita, com qui no vol la cosa, Romeu i Julieta .

LA GUERRA SECRETA ISRAELIANA

Israel reconoce 25 años después que mató al ‘número dos’ de la OLP

Los servicios de inteligencia atribuían a Abu Yihad atentados como el que mató en 1978 a 37 israelíes cerca de Tel Aviv

ANA GARRALDA Jerusalén 2 NOV 2012 - 11:02 CET55

Archivado en:

 

• OLP
 
• Yasir Arafat
 
• Mosad
 
• Israel
 
• Oriente próximo
 
• Asia
 
• Organizaciones internacionales
 
• Relaciones exteriores

El dirigente de la OLP Abu Yihad (izq.), junto a Abu al Abbas, acusado por el gobierno de Estados Unidos del secuestro del barco Achille Lauro, en una foto de abril de 1987. / REUTERS

Recomendar en Facebook42

Twittear22

Enviar a LinkedIn0

Enviar a TuentiEnviar a MenéameEnviar a Eskup

EnviarGuardarImprimir

Seis meses de batallas legales entre el Yediot Aharonot, el diario más leído de Israel, y la censura militar de ese país han culminado en la publicación de los detalles del operativo diseñado por sus servicios secretos para matar al número dos a finales de los ochenta de la Organización para la Liberación de Palestina (OLP), Jalil al Wazir, aliasAbu Yihad. En una entrevista realizada en 2000, pero censurada hasta ahora, el comandante militar que lideró la operación, Nahum Lev, muerto hace 12 años en un accidente de moto, reveló los detalles de esta acción que fue ejecutada por la unidad de élite de la marina Sayeret Matkal y diseñada, en su apartado de inteligencia, por el Mosad (servicio secreto israelí).

“Abu Yihad estaba vinculado a actos horrendos contra civiles. Estaba marcado para morir. Le disparé sin dudar”, explicó antes de su muerte Nahum Lev al periodista del diario israelí.

El 15 de abril de 1987 una veintena de soldados de esta unidad desembarcó en las playas de Túnez, país donde entonces se encontraba la sede de la OLP. Se separaron en dos grupos, Lev lideró uno de ellos, el encargado de aproximarse a la residencia de Abu Yihad. Para lograrlo, un soldado se vistió de mujer y acompañado por Lev, simularon ser una pareja que daba un inocente paseo nocturno por las inmediaciones de la casa del dirigente palestino. Llevaban una caja de bombones pero en su interior no había dulces, sino una pistola con silenciador que Lev utilizó para matar al primer guardaespaldas que custodiaba la casa. “No tenía miedo, solo quería que todo fuera bien”, narra Lev en la entrevista.

"Lo del jardinero fue una pena, pero en operaciones como esta tienes que asegurarse de neutralizar toda posible resistencia"

Nahum Lev, líder de la operación

Neutralizado el primer guarda, llegó el turno del segundo grupo de hombres, encargado de tirar la puerta abajo y de adentrarse en la residencia. En la planta baja acabaron con la vida de un segundo guardaespaldas y con la del jardinero de la casa, que esa noche había decidido dormir allí. “Lo del jardinero fue una pena, pero en operaciones como esta tienes que asegurarse de neutralizar toda posible resistencia”, continúa Lev. Otro de sus hombres corrió escaleras arriba donde se encontraba la habitación de Abu Yihad. Le disparó y Lev, que iba detrás de él, efectuó un segundo disparo. Otros miembros del comando igualmente hicieron detonar sus armas, acabando con la vida de uno de los fundadores, junto a Yasir Arafat, de la OLP.

Los servicios de inteligencia israelíes siempre atribuyeron a Abu Yihad la autoría de algunos de los atentados más sangrientos de los años setenta y ochenta contra militares y civiles israelíes, como el que terminó en 1978 con la vida de 37 de sus nacionales que viajaban en un autobús cerca de Tel Aviv. Años después también se le acusó de estar detrás de otro ataque similar contra los empleados de una central nuclear cerca del desierto del Negev y el que murieron tres agentes de seguridad de la instalación.

Conocida la noticia de la muerte de Abu Yihad, la organización siempre culpó al Mosad de estar detrás del asesinato de su número dos, pero entonces en Israel se guardó silencio. El levantamiento de la censura sobre las revelaciones de uno de los participantes supone, de facto, el reconocimiento del asesinato por Israel, de acuerdo al diario, aunque de momento el ejército israelí no se ha pronunciado al respecto. Su publicación siembra ahora nuevas dudas sobre el fallecimiento del expresidente palestino Yasir Arafat, del que el liderazgo palestino acusó siempre a los servicios secretos israelíes, aunque Israel ha desmentido cualquier implicación. La exhumación de sus restos está prevista para este mes de noviembre, a petición de su viuda Suha, después de que un reportaje emitido en julio en la cadena catarí Al Yazira especulara sobre un posible envenenamiento del rais con polonio 210, una sustancia altamente radiactiva y encontrada en sus objetos personales.

CANÇONS PER A UN DOCTORAT

I la cançó d'aquesta setmana, amb retard és aquesta del Bob Dylan, la banda sonora d'un diumenge de tardor molt especial

ÀLEX MARTÍN, GASTRONOMIA I NOVEL·LA NEGRA

La biblioteca Montbau de Barcelona va acollir el passat dilluns el final de cicle dedicat a gastronomia i novel·la negra. En aquesta ocasió va ser el professor de la universitat de Salamanca, Àlex Martín Escribà, l'encarregat de fer una conferència molt amena que va encapçalar amb una cita de Fuerbach que recorda que "som el que mengem" i que va titular "detectius en salsa".

Martín va recordar-nos que un dels principals mèrits de Vázquez Montalbán és el d'haver demostrat que "es pot ser d'esquerres i menjar bé" i va fer un recorregut important pels escriptors que després del barceloní han incorporat amb profusió la gastronomia a la novel·la negra.

Una de les coses més interessants de la xerrada va ser el fet que reclamàs que d'una vegada es canviï l'etiqueta de "novel·la mediterrània" per novel·la negra del sud o novel·la negra del desencant, per així poder incloure escriptors que comparteixen molts trets com puguin ser el cubà Leonardo Padura, el brasiler Rubem Fonseca, el xilè Ramon Díaz Etkerovic, el gallec Domingo Villar o el mexicà Paco Ignacio Taibo juntament als noms ja clàssics d'aquest tipus de literatura: el marsellès Jean Claude Izzo; el grec Petros Màrkaris i el sicilià Andrea Camilleri.

Martín es va centrar en l'obra d'aquests tres creadors per ensenyar-nos com els tres comparteixen el joc de la gastronomia i plaer, empren una geografia urbana i el recurs a la memòria, són testimonis del desencant, ofereixen una història alternativa i tenen una actitud política marcada i basada en el compromís. D'Izzo em va interessar especialment quan va afirmar que "en la gastronomia i en els ingredients que empren es pot seguir la història sencera de les migracions a Marsella".

El professor de Salamanca no es va oblidar de fer un recorregut per autors nostrats i va demostrar també com el tema de la gastronomia és molt més ampli del que ens pensem: des dels clàssics de la literatura policíaca fins a les novel·les de caníbals passant, per descomptat, per la cuina de la màfia. Una manera diferent de llegir i analitzar el gènere negre. I per descomptat no es va oblidar de recordar la lliçó d'antropologia en forma de recepta de paella de Los mares del sur de Vázquez Montalbán.

HACER Y SUFRIR LA HISTORIA

Article de Lluís Foix a La Vanguardia

Hacer y sufrir la historia

Artículos | 30/10/2012 - 00:00h

Lluís Foix

Uno de los rituales de muchos domingos por la mañana es darme un paseo por el mercado de libros viejos que ahora se cobija bajo un tejado metálico en la calle Urgell mientras el mítico mercado de Sant Antoni está en obras. Me detengo siempre en la parada de Josep Maria Marca, un librero profesional, culto y afable, que esconde entre sus cajones del suelo auténticas piezas únicas.

Hacemos un resumen sobre política, economía, tertulianos, medios de comunicación, elecciones y autores literarios. Lo liquidamos en un cuarto de hora. Este domingo me enseñó una primera edición de los artículos de Albert Camus sobre España y las consecuencias de la Guerra Civil. La edición de ¡España libre! se imprimió por primera vez en México en 1966. 

Camus me impresionó desde que sus libros empezaron a traducirse al castellano y se vendían en las librerías. Y muy especialmente cuando le fue otorgado el premio Nobel de Literatura en 1957 sin contar con la aprobación de los mandarines intelectuales de la izquierda francesa encabezados por Jean Paul Sartre que le reprochaba su rebeldía al apartarse del pensamiento único del momento.

Albert Camus tiene un compromiso con la verdad y no se deja llevar por modas, mayorías y pensamientos oficiales. En uno de los artículos se pregunta ¿dónde están los asesinos de Companys? ¿En Moscú o en nuestro país? Hay que responder. Hay que decir que hemos sido nosotros los que hemos fusilado a Companys y que somos responsables de lo que siguió. 

Cuando en 1957 le fue otorgado el Nobel se resaltaba su compromiso con la justicia y con la verdad "de una obra que pone de relieve los problemas que se plantean en la conciencia de los hombres de hoy". Camus no abandonó su humanismo cuando acudía a su Argelia natal para gestionar indultos y aliviar la suerte de procesados y condenados. Murió en un accidente de coche a los 47 años.

Su discurso breve y preciso en la concesión del Nobel tiene una gran actualidad. El papel del escritor comporta deberes y retos difíciles. Por definición, dice, el escritor no puede ponerse al servicio de quienes hacen la historia, sino al servicio de quienes la sufren. Hay demasiados políticos que quieren hacer la historia olvidándose de los que la sufren a diario en sus vidas sin tener el privilegio de poder explicar a nadie sus penas.