dijous, 15 de novembre del 2012

NOVEL·LA I TRANSICIÓ


Us deixo la crítica de "Les ombres errants" de Ferran Sáez que ha sortit a LLegir en cas d'incendi.

Les ombres adjectivades



Que la transició és una de les grans mentides sostingudes en la història contemporània de l’Estat Espanyol és quelcom que ningú no pot negar. En un pacte que va implicar la monarquia, la presència constant de les pistoles dels militars i de l’extrema dreta, les ànsies de llibertat del poble i les bombes dels terroristes –siguin del signe que sigui- la veritat no pot ser mai completa. Ni interessa que sigui coneguda. La transició de la dictadura de cap a la democràcia reformada es va anar ordint sempre amb el màxim sigil –la legalització del partit comunista va arribar, per exemple, en un dissabte de Pasqua del 1977- i encara són molts els morts que estan per inventariar, tant d’un bàndol com d’un altre. Potser perquè la principal mentida ha estat presentar aquest procés com una maniobra pacífica i com una victòria de la democràcia. Tot i que a poc a poc van apareixent alguns bons estudis de l’època des de múltiples perspectives i algunes bones novel·les o texts que freguen en la novel·la –els llibres de Mariano Sánchez Soler sobre la transició i el de Javier Cercas sobre el 23-F en són uns bons exemples, juntament a la magnífica Operación Gladio de Benjamín Prado- encara falta molta llum sobre el període i a més a més llum provinent des de múltiples àmbits. Per això mateix la novel·la Les ombres errants de Ferran Sáez Mateu és un d’aquests llibres imprescindibles.
Per això i perquè a més a més és una gran novel·la. Sáez Mateu és, a dia d’avui, el millor adjectivador de la llengua catalana, cosa que no és poc. Després del cim assolit per Josep Pla i per Gaziel, Sáez Mateu pren el relleu per situar l’adjectiu en el lloc precís i sempre esmolat que necessita, el lloc en el qual l’havien situat, per exemple, un Manuel Vázquez Montalbán o un Salvador Sostres –per posar dos exemples ideològicament ben diferenciats i en llengües diferents- en les seves columnes periodístiques. A Les ombres errants l’adjectiu arriba al seu màxim de plenitud gramatical. La qual cosa és una meravellosa notícia en una literatura catalana que en els darrers temps, diuen els qui en saben, havia perdut una mica de musculatura. Doncs no, perdonin, si hom llegeix Ferran Torrent d’una banda i Sáez Mateu de l’altra, veuran que tenen un braó lingüístic, una trama i una articulació narrativa de pes pesat nordamericà. La seva literatura és de l’envergadura d’un cop de puny de George Foreman.
A Les ombres errants (La Magrana), l’acció se situa en el 1975 en un doble escenari: el món rural de Lleida i el món de les perifèries barcelonines. I hi ha una història que es contada de forma polifònica i que té un sol nexe d’unió que serveix com a argamassa per unir una història de personatges molt ben construïts: l’assassinat del tinent coronel Juan Solé Duran. Així, a través d’aquest fet , l’autor construeix un retrat perfecte dels darrers dies del franquisme on tot acaba lligant en la construcció d’un edifici de gran abast i de gran potència narrativa.
Aquesta no és una novel·la fàcil. Sáez Mateu fa virgueries amb la seva prosa i demana al lector que flueixi amb el seu ritme. Qui es deixi seduir per aquest fet, qui s’atreveixi a lliscar pel llenguatge després es trobarà fascinat per la història, que arriba de sobte: dos homes grans que es discuteixen a un poble rural de Lleida, una trompeta misteriosa, gent que diu que ha vist ovnis, un pis de l’Hospitalet des d’on no es veu el cel, emigrants de poble que són a Barcelona i que no suporten la mare, cases de les afores de Lleida que són el símbol de la decadència i la devastació, gent que fuig i no torna, una gossa blanca, un capellà belga misteriós, grupúsculs d’extrema esquerra, el tinent coronel, l’erotisme, la pornografia, les drogues i l’heroïna, el pas del temps, els ocells que volen i que tenen noms concrets, les planes del camp, la poesia de la ciutat, el “parte médico habitual” el “fet biològic inevitable”. Tot això es va conjugant d’una manera magistral en una novel·la que no deixarà a ningú indiferent precisament perquè no dóna respostes, precisament perquè el que fa és obrir grans interrogants i plantejar-nos tot el que no sabem de la nostra història més recent. En definitiva, una novel·la imprescindible que demostra que les ombres són sempre fugisseres, errants com els herois antics en els llimbs de la memòria.

Sebastià Bennasar

________
Les ombres errants / Ferran Sáez Mateu / Edicions La Magrana / 1ª edició, octubre de 2012 / 224 pàgines / ISBN 9788482645759

ENRIQUE VILA MATAS, BOLAÑO, MC GUFFIN'S I ALTRES...


L'escriptor Enrique Vila-Matas va ser ahir a Lisboa per fer una lectura de texts seus en el marc del Lisboa&Estoril Film Festival.
La lectura es va realitzar en una de les sales més maques i més incòmodes de Lisboa, una de les antigues aules magistrals de ciències naturals de l'escola politècnica. Els assistents varen pagar dos euros per anar a escoltar Vila-Matas i fins i tot vaig veure com pagava el seu editor i la seva traductora, per tant tothom es va gratar la butxaca per escoltar-lo.

I podríeu dir que és una mesura dissuassòria, que això no és acostar la cultura a tothom, etc, etc, però en entrar i veure que hi havia unes setanta persones i que en la seva majoria era gent entre 25 i 35 anys la sorpresa va ser considerable.

Vila-Matas va començar la seva lectura de forma molt seriosa, embolcallat en un llarg abric negre molt elegant i com si fos un d'aquells grans professors d'un temps a poc a poc va anar imposant la màgia de les paraules. Fins que va arribar a dos moments màgics: quan va explicar que Roberto Bolaño tendria una exposició a Barcelona el mes de març del 2013 i ens va llegir el text del catàleg i quan va anar entrant en temes més humorístics i ens va explicar algunes anècdotes de la seva  vida d'escriptor amanint-ho amb texts. En definitiva, va captivar un auditori que estava congelat de fred -terribles les condicions de la bellíssima sala- amb la màgia de l'escriptura.

diumenge, 11 de novembre del 2012

ALCÀSSER, VINT ANYS DESPRÉS


Han passat vint anys del dia en què Espanya va entrar en el món fosc del telefems més abjecte. Nieves Herrero va obrir la veda a la televisió de la merda en prime time i des de llavors no ens n'hem pogut alliberar. La raó, el descobriment dels cadàvers de les nenes d'Alcàsser assassinades per Antonio Anglés i Miquel Ricart. Ningú sap si es viu o mort, però avui el Diari El País -el mateix que fot fora un caramull de personatges històrics del periodisme com Forges o Ramon Lobo- fa un bon reportatge sobre els fets, sobretot la part de recreació del poble que escriu Xavier Aliaga, un dels escriptors més interessants que tenim en català, que va negrejar amb Els neons de sodoma. Són mals temps per al periodisme, però de tant en tant encara hi ha algunes coses que se salven, com el magnífic treball fet per Joan Manuel Oleaque a Des de la tenebra. Massa sovint la novel·la negra només és un pàlid reflex dels nostres pitjors horrors.

Ni entre los vivos ni entre los muertos
Dos de los investigadores de la desaparición de las niñas de Alcàsser no se atraven a decantarse por ninguna hipótesis acerca de qué fue del asesino Antonio Anglés


Nadie sabe si Antonio Anglés está vivo o muerto. Nadie es capaz de sostener con pruebas si este hombre, acusado del crimen de las tres niñas de Alcàsser, está en el mundo de los vivos o en el de los muertos. Ante esa duda, que continúa sin resolverse 20 años después del triple asesinato, Anglés sigue figurando en la web de Interpol como uno de los sujetos más buscados del mundo. Así lo acredita el símbolo rojo que figura junto a su nombre y su número (el 1993/9069). Pero la verdad es que hoy nadie le busca. Lo único que esperan la policía y la Guardia Civil es que un día alguien detenga a este sujeto en cualquier rincón del mundo, que le tome las huellas y que, al cotejarlas con las de los fichados por Interpol, descubra que es el peor criminal de la historia reciente de España. O bien que algún día aparezcan unos huesos en una playa o un barranco y que el ADN demuestre que pertenecen a Anglés.

Anglés, que hoy tendría 46 años, es el sospechoso del secuestro y asesinato de las adolescentes Miriam García Iborra, Toñi Gómez Rodríguez y Desirée Hernández Folch, las niñas de Alcàsser (Valencia). Las tres jóvenes desaparecieron la noche del 13 de noviembre de 1992, cuando hacían autoestop para ir desde Alcàsser a la discoteca Coolor de Picassent. En esas estaban cuando fueron recogidas por los ocupantes de un Opel Corsa (Antonio Anglés y su amigo Miguel Ricart). El coche, en vez de detenerse en la discoteca, pasó de largo. Y ahí se inició el espeluznante martirio de las tres chicas, que incluyó horas interminables de terribles torturas, violaciones y mutilaciones en una sucia caseta de la partida de La Romana, en un monte próximo a Catadau. Anglés y Ricart pusieron fin a su orgía de sangre y sexo obligando a las niñas a caminar —a la luz de unas velas— hasta un agujero donde, una tras otra, fueron asesinadas de un balazo en la cabeza. Después, los homicidas enterraron en el hoyo los cadáveres, envueltos en un trozo de moqueta, convencidos de que jamás serían hallados.

Un oficial de la Unidad Central Operativa de la Guardia Civil recuerda hoy aquellos primeros momentos del caso: “Desde el minuto uno nos temimos lo peor. Interrogamos a los dueños y a los clientes de la discoteca y tuvimos la certeza de que las niñas no habían llegado jamás al local. Descartada su fuga voluntaria, solo quedaba una hipótesis: habían sido secuestradas, violadas y muy probablemente asesinadas”.

La Guardia Civil investigó a los delincuentes sexuales de la zona. Por ejemplo, durante dos semanas siguió los pasos de un maníaco que solía ir a una tienda, compraba la muñeca más grande que hubiera y se iba a un descampado donde satisfacía sus obsesiones sexuales. Otra pista conducía a Marruecos, a donde las chiquillas habrían sido llevadas como esclavas sexuales. Toda España, sensibilizada a través del programa de televisión Quién sabe dónde, se volcó en la búsqueda de las chiquillas. Todo en vano.

Cuando toda la ciudadanía llevaba dos meses convulsionada por la misteriosa desaparición de las niñas, el Ministerio del Interior decidió formar un equipo conjunto de la Guardia Civil y la policía para tratar de aclarar el enigma.

Ricardo Sánchez, inspector jefe del Grupo central de Homicidios, fue designado para formar parte de esa unidad de élite: “Un día me ordenaron que apoyara las pesquisas. Llegué a Valencia el 26 de enero de 1993 para participar en la Delegación del Gobierno en una reunión con la Guardia Civil. Desde el primer momento supimos que estábamos ante un crimen por motivaciones sexuales. Tuvimos la convicción de que el autor o autores habían matado y enterrado a las víctimas tratando de asegurarse su impunidad”.

Apenas 24 horas después de esa primera reunión del equipo conjunto, la intuición del inspector Sánchez se vio trágicamente confirmada. Gabriel Aquino González, un apicultor de 69 años, y su consuegro José Sala Sala, subieron a la montaña a revisar unas colmenas. Allí descubrieron, horrorizados, cómo emergía de la tierra lo que parecía ser el brazo de una persona que aún conservaba un reloj.

Toda la zona fue acordonada. Entre los restos de tierra extraída de la fosa, se descubrió un cartucho sin percutir. Junto a unos matorrales, un volante del hospital de La Fe hecho pedazos que, al ser reconstruido, resultó que estaba expedido a nombre de Enrique Anglés por haber sido atendido de sífilis unos meses atrás. Así que los guardias fueron en su busca y le detuvieron, junto con su amigo Miguel Ricart. Pero quien había ido al hospital en realidad había sido Antonio Anglés, un delincuente archifichado que había suplantado la identidad de su hermano Enrique, un muchacho con pocas luces.

Ricart confesó pronto su participación en el triple crimen, junto con Antonio Anglés, su habitual compinche de correrías. Y ahí empezó una apabullante operación de caza y captura de Anglés por todo Valencia.

A la una de la tarde del viernes 29 de enero, Antonio Anglés tuvo la osadía de entrar en La Peluquería, un establecimiento de la Gran Vía de Fernando el Católico para que le quitaran el rubio teñido del pelo y se lo pusieran de color castaño. Durante el tiempo que permaneció allí intentó ligar con una de las empleadas, a la que llegó a preguntar a qué hora acababa de trabajar para ir a recogerla. Cuando se marchó, los dueños avisaron a la policía tras sospechar que se trataba del sujeto buscado por el caso Alcàsser. Pero ya era demasiado tarde.

No se sabe cómo, el asesino jugó al ratón y al gato con la Guardia Civil durante varios días, logró burlar el cerco policial, llegar a Minglanilla (Cuenca) y proseguir su huida hasta Portugal.

Un día de marzo de 1993, un policía antidrogas de Portugal telefoneó a sus colegas españoles y les dijo que creía tener una pista del violador y asesino de Alcàsser. Los agentes de la Brigada de Estupefacientes le pasaron el contacto al inspector Ricardo Sánchez. Y este fue y le llamó:

—Me han dicho que puedes saber algo del individuo que estamos buscando...

—Sí, tengo un colaborador que me describe a un hombre que coincide con esa persona.

—¿Qué grado de fiabilidad tiene ese confidente?

—Total. Del cien por cien.

—¿Y qué te ha contado?

—Que conoce a un tipo que simula que habla italiano, aunque en realidad es español. Suele ir con ropa de manga larga, pero el otro día vio que tenía en el antebrazo izquierdo un tatuaje de una chinita con una sombrilla.

—Pues encaja. Voy para allá.

Ricardo Sánchez salió disparado para Lisboa y encontró al tipo con el que Anglés llevaba 15 días conviviendo en Caparica: un drogadicto llamado Joaquim Carvalho, que explicó que Anglés andaba a la búsqueda de un barco que le llevara a Brasil y que había desaparecido tras apoderarse de su pasaporte.

El 19 de marzo, el policía leyó en un periódico: “Descubierto un polizón portugués en el mercante City of Plymouth”. No tuvo la menor duda de en realidad no era portugués, sino español, y que su verdadero nombre era Antonio Anglés.

El inspector Sánchez voló a Dublín. Pero el buque ya había atracado y Anglés se había tirado al agua —o lo habían tirado— con un chaleco salvavidas. Ese objeto fue lo único que se halló cerca de la bocana del puerto. Ni rastro del fugitivo. ¿Se ahogó? ¿Logró llegar a tierra y continuar su huida a otro país? ¿Tal vez Brasil, como le había confiado al yonqui Carvalho?

El 11 de septiembre de 1995, un hombre encontró una calavera en una playa del condado de Cork, al sur de Irlanda. “Decían que tenía el tabique nasal desviado, igual que Anglés. Yo me empeñé en traer ese cráneo a España. Extrajimos el ADN de una muela y lo comparamos con el ADN de su madre, Neusa Martins. No era el que buscábamos”, recuerda Sánchez.

En marzo de 1996, dos guardias civiles viajaron a Uruguay tras el rastro del fugado, después de que una prostituta comentara que tenía un cliente con unos tatuajes similares a los del presunto asesino (un esqueleto con una guadaña; la leyenda Amor de madre; y una chinita con una sombrilla). Los agentes jamás dieron con ese individuo.

Cuando se cumple el vigésimo aniversario de la desaparición de las niñas de Alcàsser, sigue sin haber el menor rastro del hombre que les dio una muerte cruel y horrorosa. ¿Está vivo o muerto? Ni el inspector Sánchez ni el oficial de la Guardia Civil que siguieron sus pasos se decantarse por una posibilidad u otra. El misterio continúa.


La pesada losa de un crimen
Los vecinos de Alcàsser tratan de olvidar 20 años después el asesinato de las niñas Toni, Miriam y Desirée
Antonio Anglés, ni entre los vivos ni entre los muertos
XAVIER ALIAGA 11 NOV 2012 - 01:46 CET3


Veinte años no son nada. O un mundo. Como en tantos otros pueblos de la periferia de Valencia, en los accesos a Alcàsser, que suma ahora unos 2.000 habitantes a los 7.000 y pico que tenía en 1992, están visibles las cicatrices de la eclosión urbanística. Pisos y adosados nuevos, muchos por vender. En el centro, por el contrario, perviven bonitas casas bajas huertanas, de fachadas coloridas y el típico enrejado de la zona. No hay rastro del aniversario: ni carteles, ni homenajes. En el ayuntamiento se anuncia una muestra “agroalimentaria”. Mientras, en el pulcro cementerio de Alcàsser, en el extraño monumento erigido a la memoria de las niñas, no hay carteles, ni ramos, ni recordatorios.

Es día de mercado. Cae una lluvia fina y molesta. Y en los corrillos la gente habla del tiempo, de las hipotecas o del euro por receta. En un bar, seis mujeres toman café. Preguntamos por el aniversario. “Yo no vivía aquí cuando pasó”, se excusa una. “Nunca consigo acordar si fue en el 92 o en el 93”, contesta otra. El resto baja la cabeza. Hay un silencio incómodo que una de ellas rompe secamente: “Yo sí me acordaba. Mi hija tiene la misma edad". “Para los padres es muy duro remover todo esto”, alegan. Alguien retoma la conversación donde la dejaron. No quieren decir nada más. La escena, con variaciones, se reproducirá unas cuantas veces. Casi nadie quiere hablar. Y quien lo hace pide por favor que no se diga su nombre, ni su edad, ni su actividad. Nada que les identifique. Se excusan en la proximidad a las familias.

“Si preguntas, nadie te dirá que es una fecha importante. Es una cosa que no recuerda casi nadie si no haces referencia. Cuando el décimo aniversario se hizo una misa por las niñas, y no fue más gente que los feligreses habituales”, explica Josep P. Gil, psicólogo municipal y una de las personas que atendió a las familias. “La gente no tiene interés. Te mirarán con cara rara si les dices que es el vigésimo aniversario. ¿Qué te van a decir? Que fue muy fuerte, que pobres familias, pero poco más. No tienen ganas de remover el tema”. ¿Por el estigma? “Sí. Lo peor era que cuando decías que eras de Alcàsser, te contestaban: ‘Ah, el pueblo de las niñas’. No era agradable. El problema es que nos hicieron famosos por ser víctimas, que eso algún padre lo pudo aprovechar, pero no era lo adecuado. Está bien que los medios de comunicación recuerden estas cosas, pero que no se recreen, que no le pongan el micrófono a las víctimas”, pide Gil.

Porque en Alcàsser no se olvida el tratamiento televisivo de hace 20 años, el calvario retransmitido en directo tras la aparición de los cuerpos de las niñas. Entre el programa De tú a tú, de Antena 3, y ¿Quién sabe dónde?, de TVE, consiguieron aquella noche una audiencia de 17 millones de espectadores. Con un precio muy alto. Especialmente De tú a tú, presentado por Nieves Herrero, muy incisiva a la hora de conseguir que las familias y los vecinos de las niñas desnudaran sus sentimientos en directo, cosechó durísimas críticas por su sensacionalismo. “En el momento que eres víctima, estás receptivo a cualquiera que te haga caso y te haga sentir importante, te dejas llevar. Te hacen sentirte importante de momento. Pero luego llega el día a día y es muy duro”, razona Gil.

El pueblo no olvida el calvario retransmitido en directo tras la aparición de los cuerpos de las niñas
Alcàsser continuó mucho tiempo bajo el foco: las contradicciones en la investigación; la rocambolesca fuga de Antonio Anglés, considerado el autor material de los asesinatos, al que se le pierde la pista en un navío que se dirigía a Irlanda; y el enrevesado y largo juicio en el que su cómplice, Miguel Ricart, el único condenado —a 170 años de prisión, por rapto, asesinato y violación—. Todo esto alimentó teorías alternativas sostenidas por el padre de Miriam, Fernando García, con el apoyo del criminólogo Juan Ignacio Blanco. En ellas, Anglés y Ricart, residentes en la vecina Catarroja, no eran los asesinos, sino los encargados de secuestrar a las niñas para que, supuestamente, personajes influyentes sofocasen con ellas sus más salvajes y macabros instintos. Programas de televisión como Esta noche cruzamos el Mississippi, de Pepe Navarro, en Tele 5, o el espacio El juí d’Alcàsser, en Canal 9, entre otros, alimentaron la rueda durante los cuatro meses largos del proceso. Espacios diarios. Centenares de horas de programación, de testimonios, de debates. De juicio paralelo en el que se comprometía la honorabilidad de policías, políticos, jueces o fiscales. En junio de 2009, García y Blanco fueron condenados por las “injurias y calumnias” vertidas en El juí d'Alcàsser. Más de 600.000 euros de indemnización entre los dos.

Todo aquello hizo mucho daño. Y sobre los familiares que todavía residen en el pueblo se ha tejido un halo de protección. Nadie quiere reabrir heridas. El dolor persiste, pero la vida, de alguna forma, ha seguido su curso. El padre de Desirée y la madre de Miriam murieron hace tiempo. Del resto, tres viven en Alcàsser. Los padres de Toñi, ya jubilados, tienen nietos a los que llevan al colegio. Rosa Folch, la madre de Desirée, que quedó viuda, también tuvo un nieto “que le ha dado la vida”, cuentan. Mientras, Fernando García, enfrentado a las familias de Toñi y Desirée por la sobreexposición mediática y por la oscura gestión de una fundación que, supuestamente, recaudaba generosos fondos para la persecución de la corrupción de menores, hace tiempo que no vive en Alcàsser. No era de allí y “nunca estuvo muy integrado”, dicen en el pueblo. García llegó a tener un negocio de colchones en Catarroja, muy cerca de donde vivía la extensa y peculiar familia de Anglés, con la que tenía un trato bastante directo. Neusa Martins, la madre de Antonio Anglés, brasileña de origen, reapareció hace pocos días en una entrevista en Abc para renegar de su hijo (“si me dijeran que aún vive, no querría saber nada de él”, llega a decir) y para aventurar que murió en aquel barco que le llevaba de Portugal a Irlanda, que debió de caer al agua y morir bajo las hélices. Eso dice.

Por su parte, el Tribunal Supremo estableció en enero de 2011 que Miguel Ricart seguirá en prisión hasta 2023 por la aplicación de la llamada doctrina Parot, que establece que los beneficios penitenciarios han de ser aplicados sucesivamente a cada una de las condenas impuestas y no a una. La noticia fue acogida con alivio en Alcàsser. Pero también despertó recuerdos. Puede que, con el 20º aniversario, el circo se movilice de nuevo. No será bien recibido. “Sobre ese tema no te voy a contar nada”, contesta un joven más o menos de la edad que tendrían ahora Miriam, Toñi y Desirée. Es un tema que hiere. Se retira y masculla algo entre dientes sobre “remover la mierda”. Una losa muy pesada todavía.

dissabte, 10 de novembre del 2012


Molt interessant el reportatge del diari Ara sobre la pervivència encara ara de la censura. Cal recordar que un dels escriptors que més la va patir va ser Manuel de Pedrolo, tant com a traductor com també com a autor... caldria que les editorials comencin a treure del catàleg aquestes obres i se'n facin les noves versions. Costen diners, és veritat, però s'agrairà. En el link podeu veure com va afectar la censura a Pedrolo i al final hi ha una conferència molt interessant en PDF.

LITERATURA
Més de trenta anys després de la instauració de la democràcia es continuen reeditant obres retallades
El triomf pòstum de la censura franquista
El lector no ho descobrirà, però quan compra un llibre pot ser que hi faltin fragments. Encara hi ha obres que s'han reeditat, fins i tot en la seva versió electrònica, amb els talls dels censors franquistes.
SÍLVIA MARIMON BARCELONA. | Actualitzada el 10/11/2012 00:00

EL QÜESTIONARI Els censors havien de respondre preguntes sobre si el text atacava el règim, la moral, els ministres o el dogma. FERRAN FORNÉ
Ian Flemming no es tallava ni un pèl quan descrivia les escenes eròtiques de James Bond. Però a la versió catalana o castellana que es pot trobar en qualsevol llibreria o en e-book, l'agent secret 007 és sorprenentment molt pudorós. Ni tocaments, ni mugrons erectes, ni comentaris atrevits sobre la virginitat. I és que l'ombra de la censura franquista és molt allargada: arriba fins a les edicions de James Bond publicades el 2011 en versió electrònica, perquè no s'han tocat les traduccions que es van fer durant la llarga dictadura. "La censura és un dels llegats més duradors i alhora invisibles del règim", explica Jordi Cornellà-Detrell, professor de la gal·lesa Bangor University (Regne Unit). "El problema és detectar quins són els llibres censurats. El lector, quan compra un llibre, no té manera de saber-ho", afegeix.

L'única manera de detectar si és o no una versió escapçada és anar a l'Arxiu General de les Administracions d'Alcalá de Henares, on s'acumulen més de 460.000 fitxes de censura literària, i comparar edicions. Una feinada. "Les editorials moltes vegades no tenen els recursos, hi ha una certa inèrcia, poca informació i s'han perdut molts arxius, el problema és que no se'n va parlar en el moment que tocava", conclou Cornellà-Detrell.

En l'última dècada, però, s'ha fet una important tasca de recuperació. No només per encarar el problema de la censura sinó també de la llengua. "Al llarg dels anys seixanta i setanta es va traduir moltíssim, i el problema no és tan sols de censura, sinó que des d'aleshores el model de llengua ha canviat", afirma l'editor Jordi Cornudella. "El català que utilitzaven els traductors en aquella època ha quedat antiquat i des dels noranta s'estan fent moltes noves traduccions", afegeix.

Durant els primers anys de dictadura traduir era més difícil que publicar un original. Tots i cadascun dels llibres havien de passar per un equip de censors que havien de respondre un qüestionari: "Ataca el dogma? La moral? ¿L'Església i els seus ministres? ¿El règim i les seves institucions? ¿Les persones que col·laboren o han col·laborat amb el règim?" Molts autors es van convertir en bèsties negres. El criteri dels censors podia ser molt voluble.

L'erotisme de Bond
Flemming, censurat per "pornogràfic"

James Bond era massa atractiu i sexual per a la censura franquista. Dr. No va ser completament censurat el 1960. Els censors el van titllar de "pornogràfic". El 1965 l'editorial Aymà va tornar a intentar publicar la novel·la en català i en castellà. En català es van censurar els passatges que podien atreure l'interès del lector àvid de sensacions: "La mà de Bond estava al seu pit esquerre. El mugró es va endurir. El seu estómac pressionava contra el seu..." va ser un dels paràgrafs eliminats. La versió en castellà del 1965 encara va patir més talls i les dues últimes pàgines van desaparèixer. El final va perdre tot el sentit. La traducció al castellà del 1974 encara va patir més tisorades perquè va ser publicada per Bruguera, una editorial adreçada al públic familiar. Aquesta versió és l'única que ara es pot trobar a les llibreries. Els quellegeixin la versió electrònica d' Operación Trueno tampoc trobaran gaires escenes de llit. Sobreviuen les retallades que es van fer el 1974.

L'agnosticisme de Levin
Els atacs al Papa es van fulminar de la 'Semilla del diablo'

Ira Levin va fer una cosa imperdonable per l'equip de censors de Franco: a la Semilla del diablo, que Roman Polanski va portar a la gran pantalla, es va ficar amb el Papa. Els que llegeixin la versió espanyola, però, no se n'assabentaran. La versió censurada del llibre, inicialment publicada el 1969, s'ha reeditat 14 vegades entre el 1980 i el 2011 (en versió electrònica) sense canvis. En totes aquestes versions falten dos fragments. El primer defensa l'agnosticisme i afirma que el Papa és un mentider. "Si penses que no és un sant -va dir Castaven- no l'hauries de respectar gens, perquè ell va pel món mentint a tothom i pretenent que és sant". "Tens raó -va dir en Guy- quan penso en tot el que gasten en roba i joies". L'altre paràgraf es va eliminar perquè es va considerar que glorificava el satanisme.

El republicanisme de Muriel Spark
Les respostes antifeixistes de les alumnes de Miss Brodie, esborrades

Muriel Spark és una autora molt popular a Escòcia i Anglaterra. El 1967 es va publicar la traducció catalana d' El punt dolç de la senyoreta Brodie. Els talls que es van mantenir en una nova edició el 1994 constaten que Spark no era gaire partidària del règim de Franco: "Nosaltres volem anar a combatre a Espanya. Al costat de la República [...] tot el món és anti-Franco". "L'editorial va transmetre al Ministerio de Información y Turismo la versió francesa possiblement per despistar els censors", explica Cornellà-Detrell. Els censors, però, eren amatents. "La retallada és mínima, però no hi ha dubte que als lectors els agradaria saber que a l'Escòcia dels anys 30 la gent era antifranquista", afegeix el professor. A la novel·la, Miss Brodie és una mestra que defensa el feixisme. Tot el seu entorn, però, hi és contrari. Els comentaris del censor són misògins i xenòfobs: "Los tipos son muy británicos: son muy fríos, muy opacos y sin sangre en los venas. En resumen, una de esas novelas para inglesas solteronas que, por inanidad, no interesan al continente".

Les masturbacions de Henry Miller
'Un diable al paradís' va patir retallades

Manuel de Pedrolo, que va traduir Un diable al paradís de Henry Miller, també va veure com les tisores es carregaven paràgrafs sencers de l'obra de l'escriptor nord-americà quan va sortir al mercat l'any 1966. La novel·la va aparèixer amb els mateixos talls en la reedició del 1986. Els lectors que llegeixin aquesta edició no trobaran masturbacions ni paràgrafs irreverents com el següent: "Criatures violades per monstres lúbrics, verges que practicaven tota mena de tractes carnals il·lícits, monges que es posseïen amb objectes sagrats, flagel·lacions, tortures medievals, desmembraments, orgies ca(sic)profàgiques".

Prohibits "los dialectos regionales"
Fins al 1962 es denegaven totes les traduccions al català

" Se viene aplicando rigurosamente el criterio de no autorizar traducciones al catalán, vascuence, etc. " És l'argument que el censor va donar a l'Editorial Selecta per no publicar en català un volum de poesies de Paul Valéry. Fins al 1962 les traduccions al català van ser prohibides per sistema. El 1953 l'intent de reeditar la traducció de Josep Carner de l'Elefant blanc de Mark Twain, feta abans de l'esclat de la Guerra Civil, va ser rebutjada per un equip de censors pels mateixos motius: " Se deniega de acuerdo con el criterio establecido de no autorizar traducciones de obras literarias extranjeras a dialectos regionales ".

divendres, 9 de novembre del 2012

EL MUR, VINT-I-TRES ANYS DESPRÉS

Hi ha qui hi va voler veure el símbol d'un nou món, i hi ha qui hi va intentar veure el fi de la història (i també ho era, el fi d'una part de la història i de tal com la coneixíem). Fa 23 anys va caure el mur de Berlín i és una de les imatges que tenc gravades a la retina, com un dels símbols de llibertat. 
El Mur de Berlin va ser denominat oficialment Mur de Protecció Antifeixista i va ser inaugurat el 13 d'agost de 1961 com a part de la frontera de la RDA fins al 9 de novembre de 1989. Es va crear sobretot per impedir el traspàs massiu de gent que fugia del comunisme durant la postguerra mundial. Tenia 45 quilòmetres que dividien en dos la ciutat de Berlin i va ser un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda. Hi varen morir unes 270 persones intentant travessar-lo. Fins a la seva construcció Berlín havia estat la porta de cap a occident per a molta gent que no volia viure en països de l'òrbita socialista, alemanys i també polonesos i txecs.
Davant de la construcció encara queda per dictaminar el grau de responsabilitats de les potències occidentals que ho consentiren i si els seus serveis secrets sabien que Rússia construiria el mur, però és clar, hi havia el perill de la conflagració nuclear.
Al final de la seva època el mur tenia més de 120 quilòmetres, ja era de formigó armat, tenia una alçada de 3,6 megres i la frontera estava protegida per una tanca de tela metàl·lica, cables, trinxeres, un filferrat, 300 torres de vigilància i 30 búnkers.
Així doncs, la cançó per a un doctorat, aquesta




dilluns, 5 de novembre del 2012

EL PES POLÍTIC DE LES IMATGES


El pes polític de les imatges centra les exposicions a La Virreina i el Macba
Artistes en situacions conflictives
La Virreina dedica dues exposicions a dos dels fotògrafs israelians més prestigiosos, Aïm Deüelle Lüski i Miki Kratsman. El Macba inaugura una instal·lació dels iranians Tabatabai i Afrassiabi.
ANTONI RIBAS TUR BARCELONA | Actualitzada el 05/11/2012 00:00
Artistes en situacions conflictives
Artistes en situacions conflictives
"Els interrogants no només són en la representació de les imatges, sinó també en com es relacionen amb una situació històrica determinada i en quin és el nostre paper com a espectadors", afirmava Ariella Azoulay, la comissària de l'exposició que acaba d'obrir les portes a La Virreina, Aïm Deüelle Lüski. Imatges residuals. Fotografia documental en temps obscurs. Deülle Lüski és un dels fotògrafs israelians contemporanis més prestigiosos i, coincidint amb aquesta exposició, el centre en presenta una segona dedicada a un altre dels grans fotògrafs del país: Tal qual. A l'entorn de la fotografia de Miki Kratsman . El Macba també ha inaugurat una altra exposició sobre la càrrega política que es desprèn de la impossibilitat d'obtenir imatges. Filtracions , de Nasrin Tabatabai i Babak Afrassiabi, és, a més, la primera mostra d'aquests artistes iranians establerts a Rotterdam que es pot veure a l'Estat.

"La fotografia pot canviar la relació amb els esdeveniments, té un paper civil que permet reconstruir la resposta que s'ha donat a uns fets determinats", va dir Azoulay sobre les obres de Deüelle Lüski. El conflicte entre israelians i palestins centra les trajectòries dels dos fotògrafs que exposen a La Virreina, però aquest autor es posiciona abans de fer les fotografies. Ell mateix es fabrica les càmeres estenopeiques amb què treballa. Ho fa com a acte de resistència davant la fotografia tradicional i també per qüestionar el paper d'intermediari que l'aparell té respecte de la realitat: per això les càmeres tenen formes tan inusitades com una bóta de vi, un pa de pita i una esfera. A més d'aquestes, també està exposada la que ha creat per a Barcelona, amb forma de pilota de futbol. En crea una de diferent per a cadascuna de les sèries que fa. En aquestes càmeres la pel·lícula no està col·locada de manera vertical i, a més, l'autor no pot controlar el temps d'exposició.

El punt incòmode de les imatges

El mur que separa els territoris jueus dels assentaments palestins és el protagonista d'algunes de les imatges de Miki Kratsman, que reivindica el caràcter activista de les imatges. "Em sento còmode en el moment incòmode en què la imatge no té un punt determinat des del qual llegir-la i la podem llegir en un present continu", diu el fotògraf. L'autor ha fotografiat ciutadans amb els mateixos objectius que porten els avions de reconeixement no tripulats, com si fossin persones sospitoses. Kratsman també fa xocar en les seves fotografies la perspectiva periodística i la de l'arxiu. Una instantània d'una festa revela, també, els assistents desapareguts.

L'absència d'imatges també està dotada d'una forta càrrega política. Filtracions , l'exposició de Tabatabai i Afrassiabi, està basada en dos casos en què no s'han pogut obtenir les imatges desitjades. D'una banda, els artistes exposen les cartes que el cineasta Ralph Keene va enviar a la British Petroleum el 1951 per comunicar a la companyia que el documental sobre les seves explotacions petrolíferes a l'Iran que li havien encarregat era infilmable. I, de l'altra, exposen una llista hipotètica de les obres d'art occidental, des de Van Gogh fins a Jackson Pollock, que el xa va comprar per al Museu d'Art Contemporani de Teheran entre el 1977 i el 1978. Un any després, amb la Revolució Islàmica, la col·lecció va quedar reclosa als magatzems i des d'aleshores s'han exposat de manera parcial i amb comptagotes.

Per Tabatabai i Afrassiabi aquests dos moments reflecteixen el paper central que el petroli ha tingut en l'economia del país. Els materials provenen dels arxius de la British Petroleum, que va ser expulsada del país el 1951, i el Museu d'Art Contemporani de l'Iran i els artistes han convertit aquest material històric en material artístic. A més de les reproduccions de les cartes de Keene i l'inventari d'obres que han confeccionat, Filtracions inclou un vídeo en què els artistes han recreat la correspondència del cineasta i un altre sobre la visita que van fer enguany a la regió on s'hauria d'haver filmat el documental i on el petroli aflora de manera natural a la superfície. "La mostra analitza els processos de modernització de l'Iran en el context internacional i el posa en relació amb la modernitat a partir de les pràctiques artístiques", afirma Soledad Gutiérrez, la comissària.

ARGO CONTRA ARGO


Us deixo aquí la ressenya que ha aparegut a Llegir en cas d'Incendi sobre la pel·lícula i el llibre Argo
‘Argo’ contra ‘Argo’
El pasado viernes 26 de octubre se estrenó en la cartelera la película Argo, la tercera dirigida por Ben Affleck, que como viene siendo habitual vuelve a demostrar que controla esto del cine como manifestó con Adiós, pequeña, adiós, la adaptación de la magnífica novela de Dennis Lehane o en Ciudad de ladrones, en la que también se puso tras la cámara. Affleck ya dio pruebas de su talento escribiendo con Matt Damon El indomable Will Hunting en 1997 y su carrera cuenta con papeles como los que hizo en esa película, en Persiguiendo a Amy, en Operación Reno o en La sombra del poder, para mí su póquer de ases interpretativo.
Pues bien, su interpretación de Antonio Mendez en Argo puede considerarse el repóquer, puesto que su actuación es extraordinaria. En esta ocasión Affleck ha buscado la inspiración en un hecho real, el asalto a la embajada de los Estados Unidos en Teheran de 1979, para crear una gran película que combina varios elementos destacables: un punto de humor muy interesante; la historia del cine dentro del cine; el elemento real, dramático e histórico; actuaciones creíbles, bien trabajadas y bien dirigidas.
La película explica un curioso plan de la CIA para extraer del Irán revolucionario del ayatolá Jomeini a seis empleados de la embajada que huyeron por su cuenta y fueron acogidos y refugiados del embajador del Canadá. El plan consiste en hacerlos pasar por un equipo de rodaje de Hollywood que ha venido a buscar localizaciones para rodar una película de ciencia ficción. Esa fue la tapadera real con la que los americanos consiguieron rescatar a sus seis diplomáticos y con este material Affleck construye una buena película que resuelve muy bien la ambientación, la recreación del Irán de 1979 y que cuenta con una gran verosimilitud sobre todo gracias a la magnífica interpretación del actor-director que hace que las dos horas del film se le hagan realmente cortas al espectador, que a pesar de saber que la historia acaba bien, está realmente inquieto en muchos momentos.
Ahora bien, junto al estreno de Argo ha llegado a las librerías Argo, el libro de Antonio J. Mendez, el espía de la CIA que organizó esta operación, -que ha contado con la colaboración del periodista Matt Baglio en la redacción. El volumen ha sido publicado de forma muy oportuna por RBA en su Serie Negra, en traducción de Víctor Manuel García de Isasi. Y bien, el resultado del visionado y lectura comparado (así ha sido, en este orden), nos presenta dos productos que a duras penas se parecen, por lo que la película aún me parece mejor –Affleck ha aprovechado una historia para subvertirla y crear una cosa completamente nueva, mucho más dramática e intensa- mientras que el libro lo considero muy interesante.

Antes de entrar en detalles sobre el mismo, un aviso para navegantes (entiéndase editores). Hay en España más de 8.000 periodistas en paro. Digo yo que habrá alguno con talento para escribir y convertir un montón de libros que son una auténtica patraña ensayística del todo incomprensible y aburridísima, en libros bien escritos, interesantes, fascinantes. Se puede perder el miedo de una vez a poner el nombre del negro en la portada –aunque sea en caracteres un poco más pequeños-  y se puede empezar a dejar de maltratar al lector con tesis doctorales escasamente atractivas a las que sólo se le han quitado las notas a pie de página. Hagamos de la unión entre investigador y divulgador algo que beneficie directamente a quien sostiene esta industria que no es ni más ni menos que el lector.
El aviso no es innecesario. Este libro se sostiene gracias a la colaboración y al trabajo de Mendez y Baglio (más los editores americanos, claro). Y su lectura es interesantísima, porque no duda en darnos muchos detalles sobre ese héroe americano que salvó la vida de sus seis compatriotas; y sobre todo muchísima información desde la política iraní desde 1935 hasta 1979 –por cierto, un detalle, uno de los estudiantes que asaltaron la embajada y retuvieron a los trabajadores durante 444 días era ni más ni menos que el primer ministro actual Mahmud Ahmadineyad, que sigue manteniendo el pulso con EEUU en este caso por el armamento nucler- y cómo los Estados Unidos mantuvieron en el poder al sha Mohammad Reza Pahlaví después de deponer en 1953 al primer ministro Mohammad Mosaddeq, cuyo principal pecado había sido nacionalizar el petróleo (es lo que se conoce como operación Ajax, anglo-británica, uno de los hitos de la Guerra Fría).
Méndez nos cuenta a la perfección cómo se falsificaron los documentos para los diplomáticos, se creó la tapadera y se inició la operación, y cómo se estableció la colaboración con el gobierno del Canadá. Todo es mucho más gris, sin tanto glamour y al final sin tanta épica como en la película. El resultado es un libro muy interesante sobre política exterior de los Estados Unidos, espionaje y movimientos internacionales donde los héroes son los buenos, escriben en primera persona  y nos hacen entender un poco más el mundo contemporáneo. Dos productos perfectamente compatibles y para nada excluyentes. Pero para saborearlos es mejor hacerlo en este orden: película y libro.

Sebastià Bennasar


_______
Argo / Antonio J. Mendez (y Matt Baglio) / RBA Libros / 1ª edición, octubre de 2012 / Traducción de  Víctor Manuel García de Isusi / 296 páginas / ISBN  9788490064375