dimecres, 13 de febrer de 2013

LAURA DE ANDRÉS ENTREVISTA JULI ALANDES A LLEGIR EN CAS D'INCENDI


Entrevista amb Juli Alandes, autor de ‘Crònica negra’

Any del senyor de 1987. Tot a punt per a celebrar-se els 750è aniversari de la conquesta de la ciutat de València pel rei Jaume I. Un conjunt de documents del segle XIII de gran importància història apareixen en un mas perdut al Maestrat. El descobriment no ve sol: la troballa desencadena una insòlita sèrie d’assassinats d’estudiosos de l’Edat Mitjana. Miquel O’Malley, un policia debutant, ha de treure’n l’entrellat. Història i novel·la negra s’entrecreuen a Crònica negra (Bromera), la darrera obra de l’escriptor valencià Juli Alandes, guanyadora del Premi Enric Valor de Novel·la.
 Història i novel·la negra s’entrecreuen a Crònica negra, la darrera obra de l’escriptor valencià Juli Alandes / Foto: Laura De Andrés

Història i suspens s’entrecreuen a ‘Crònica negra’, la darrera obra de Juli Alandes / Foto: Laura De Andrés

“La Història dels documents escrits és la Història dels homes que els han escrit”

Laura De Andrés. Barcelona
Crònica negra va més enllà de la novel·la històrica. No versa sobre la Història, sinó més aviat sobre com l’escrivim.
Sí, i és un matís important. Crònica negra pot semblar, a primer cop d’ull, una novel·la amb rerefons històric, que el té. Però no és una novel·la històrica. Crònica negra vol ser una reflexió sobre la recepció de la Història, sobre la manipulació que se n’ha fet. Els protagonistes no són pas personatges històrics, sinó historiadors. I no podem oblidar que la Història és obra dels senyors historiadors. A les aules, els professors tenim molta dificultat per explicar a les pobres criatures que no només existeix una Història, que n’hi ha moltes. I no podem caure en el relativisme, no totes són iguals: algunes busquen la veritat, mentre d’altres ja la duen incorporada d’antuvi.
La Història sempre l’han escrit aquells que ho han pogut fer.
La Història dels documents escrits és la Història dels homes que els han escrit. Els historiadors que apareixen en aquesta novel·la treballen sobre l’època medieval, una època destacada per als catalans i per als seus hereus, els valencians, perquè és l’època fundacional. I precisament per aquest motiu esdevé una època també més complexe de tractar, perquè sempre existeix una espècie de recerca del mite.
D’entrada, podria semblar un tema massa espès per a una novel·la negra…
He volgut escriure una novel·la negra amb valor afegit. Parteixo d’aquest gènere amb l’esperança que els seus amants específics, davant aquest llibre, s’hi trobin còmodes. No obstant això, en aquest cas, el gènere negre és el punt de partida, no un punt d’arribada. La trama em permet introduir altres qüestions. A Crònica Negra el lector hi trobarà un contrast buscat entre un passatge més assagístic i altres passatges que són pur diàleg, ritme, intriga. Crec que ambdós registres són totalment compatibles, sempre que hi juguis amb les dosis adequades.
A banda de la seva faceta literària, vostè és professor d’Història en un institut de secundària. La manipulació de la Història li toca de ben aprop.
Els lectors valencians troben una realitat que els del Principat potser no arriben a entendre: les raons d’un cert anticatalanisme foribund. M’agrada tirar ponts. El protagonista, Miquel O’Malley és un agent barceloní d’ascendència valenciana, que arriba a València i no en sap res. Parlem de l’any 1987, i O’Malley es troba amb l’embolic de la Batalla de València, on un senyors pretenen demostrar que valencians i catalans no tenen res a veure, en contra de qualsevol lògica i racionalitat. Una afirmació que realment els resulta complicada de demostrar, i que els obliga a manipular molt. Tanmateix, aquesta novel·la també pot ser una guia per als lectors catalans que vulguin entendre una miqueta més la realitat valenciana.
I li permet indagar en l’origen de la llengua. De fet, alguns dels protagonistes de Crònica negra asseguren que el valencià ¡no és ni més ni menys que mossàrab!
El mossàrab és una llengua molt misteriosa que se suposa que és el llatí que parlaven els romans que sota dominació islàmica van continuar sent cristians i parlant llatí. Una llengua, no obstant, de la que no tenim romanalles, no existeixen documents. Però que, des del punt de vista ideològic, té un gran potencial: per una banda, aprofitada per un cert cristianisme que si pogués esborraria la petjada islàmica de la península Ibèrica; per l’altra, des de la perspectiva d’un espanyolisme acèrrim que intenta negar la catalanitat del valencià. Això no té ni cap ni peus. De fet, els estudiosos més contemporanis diuen que el mossàrab no existeix. A mí em serveix a tall d’exemple per explicar aquesta manipulacio de la Història. Perquè, del mossàrab, de demostrat no hi ha res, però serveix per a tot.
Els fets es desenvolupen el 1987, un període estrany, on els lligams de la transició encara es deixen veure a la universitat, a la policia…
Malauradament, encara hi podem trobar alguns elements que ens servirien. Les accions d’algunes policies modernes no semblen allunyar-se gens ni mica d’aquelles tècniques i tàctiques predemocràtiques, cosa que demostra que aquesta democràcia té, com a mínim, mancances.
Les mancances hereves d’una transició que va tancar en fals?
En bona part, segurament sí. D’altra banda, mancances que provenen de la tendència feixista dels règims que es produeix també en altres molts llocs on també s’ha produït una transició. Allò que no és comparable amb altres països d’Europa és la manca de transparència, hereva de la nostra transició, on els que hi trobem són els mateixos que abans: policies, jutges, catedràtics. La transició no va comportar una neteja. A Alemanya també en deuen quedar uns quants, però com a mínim s’han d’amagar. Aquí, en canvi, no només no ho fan sinó que s’entesten a donar-nos lliçons de democràcia.
També retracta un àmbit universitari molt convuls, en aquells moments.
Sí, encara que almenys en el camp acadèmic de la Història Medieval, la racionalitat guanya la batalla. Cal que pensem que, a finals dels anys 70, la Història Medieval que s’explicava a l’Estat espanyol encara es basava en el providencialisme: Déu ho explicava tot. De fet, els primers historiadors que parlen de la nostra Història són precisament estrangers. No és un fet casual. Quina Història podíem fer nosaltres, des del franquisme (amb honorables excepcions, esclar)?
Actualment trobem moltíssimes històries ambientades en l’Edat Mitjana. Quins són els principals atractius d’aques període?
L’interès per la història medieval, ben rescatada pels autor romàntics, creix en moments convulsos. En moments de crisi de la raó, la gent s’aficiona a buscar explicacions irracionals. I l’Edat Mitjana, en aquest sentit, ens ofereix un gran repertori de qüestions esotèriques.
A Crònica Negra també hi trobem una bona dosi d’humor. Creu que l’humor és imprescindible?
Ho és. Som lectors que volem saber, volem conèixer. Però també som lectors que volem gaudir, passar-nos-ho bé, i no mortificar-nos. L’humor sempre ha d’estar present, és imprescindible. I això no està renyit amb parlar de coses serioses.
Continuarem patint la manipulació de la Història?
Sí, per descomptat. Però això no importa gaire mentre hi hagi qui denunciï aquesta manipulació, evitant que els s’estableixi un únic discurs oficials i que se n’impedeixin altres alternatives.

________
La portada



Publicat per admin a Històrica, Llibres, Novel·la negra, Personatges

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada