diumenge, 24 de febrer de 2013

PHILIP MARLOWE, EL PAIO MÉS CARISMÀTIC


Philip Marlowe, el paio més carismàtic
PERE ANTONI PONS | Actualitzada el 23/02/2013 00:00

Philip Marlowe, el paio més carismàtic
Després de veure l'adaptació cinematogràfica que va filmar Howard Hawks de la seva primera novel·la, The big sleep , en què Humphrey Bogart interpretava el paper del detectiu privat Philip Marlowe, Raymond Chandler (Chicago, 1888 - La Jolla, 1959) va dir que l'únic que havia de fer Bogart per dominar una escena era entrar-hi. Era un elogi molt merescut. I aplicable, també, al mateix personatge de Marlowe.

Per dominar una escena, per atrapar el lector, l'únic que ha de fer el detectiu fictici més emblemàtic del segle XX és entrar en acció i contar-ho. Ras i curt: com que les històries de Chandler protagonitzades per Marlowe sempre estan narrades en primera persona pel detectiu, totes són memorables i enganxen des del principi fins a la fi.

Un detectiu individualista i dur

Adéu, nena no tan sols no n'és una excepció sinó que, juntament amb La dama del llac (1943) i El llarg adéu (1953), n'és l'exemple més paradigmàtic. Publicada per primera vegada el 1940, està feta a partir de la recepta que, afegint-hi les aportacions de Dashiell Hammet (Maryland, 1894 - Nova York, 1961), encara avui defineix la novel·la policíaca moderna. Els ingredients bàsics són de sobres coneguts per tothom. Un detectiu individualista i dur està embolicat en una trama que l'obliga a explorar (i a enfrontar-se a) un context sociopolític i moral podrit per la cobdícia, la violència i la hipocresia, i mentre porta a terme la seva arriscadíssima tasca es topa amb tot un seguit de personatges representatius dels aspectes més tèrbols de la societat i de la condició humana.

En el cas d' Adéu, nena -que ara publica RBA-La Magrana amb una nova traducció d'Albert Fuentes- el detectiu és Marlowe, el context contaminat és el de la ciutat de Los Angeles a finals de la dècada dels 30 o a principis dels 40, i la galeria de personatges inclou un exconvicte gegantí tan enamorat com bestial, una femme fatale disposada a tot perquè no surtin a la llum els seus secrets, molts policies inútils o corruptes, un gigoló xantatgista i uns quants espècimens més de la fauna que habitualment pobla els baixos fons de la literatura nord-americana. Llegit amb els ulls i el bagatge d'un lector actual, tot resulta molt familiar. Massa. Però la veu i la personalitat de Marlowe -és a dir, l'estil de Chandler- fan que aquestes antigues troballes convertides en estereotips gastats per l'abús encara sonin com el que són: literatura de primer nivell.

Carismàtic i sorneguer

La fascinació que susciten tant la prosa de Raymond Chandler com el caràcter i la veu de Philip Marlowe (en el fons, tots són u) es basa en el contrast. La prosa, per exemple, és tallant i greu, directa, eixuta, i d'un laconisme que regalima sarcasme. Tanmateix, mai no es fa feixuga, i hi abunden les comparacions inusitades i brillants, i un feridor to elegíac propi de la més canònica poesia crepuscular. Igualment, la personalitat de Marlowe és menys d'una sola peça del que sembla. És un cínic, sí, però conserva intacta la brúixola moral de qui, tot i que ja no creu en res, encara distingeix el bé i el mal, i vol ajudar els bons i castigar els malvats. Sota la façana de paio dur molt bregat, a més, s'hi amaga un home molt culte, capaç de comparar una cara bonica amb un violí de Cremona i de detectar el nivell educatiu d'un client basant-se en l'ús que fa del subjuntiu. Carismàtic, sorneguer i desmanegat, desprèn l'elegància irresistible dels impertinents que no tenen res a perdre. Potser per això les millors escenes de la novel·la són aquelles en què dialoga amb algun personatge femení. Mai ningú ha flirtejat tan bé en tota la història de la literatura.

Melancòlica, agressiva i sàvia, Adéu, nena és una obra mestra del gènere negre. Sobretot, però, és una obra mestra de la literatura del segle XX.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada