diumenge, 10 de febrer de 2013

MONTSERRAT SERRA ENTREVISTA LLUÍS LLORT A VILAWEB


Lluís Llort, debutant de la BCNegra

El periodista i escriptor ha publicat 'Si quan et donen per mort un dia tornes' · Ens recomana sis esdeveniments de l'encontre literari



Lluís Llort (Barcelona, 1966) és periodista i escriptor. Fa pocs mesos que ha publicat 'Si quan et donen per mort un dia tornes' a la col·lecció la Negra, de la Magrana, una de les novel·les recents més estimulants del gènere negre català. Llort debuta en el gènere, tot i que les seves sis novel·les anteriors també ho podrien ser, però no en porten l'etiqueta. Hi parlem del llibre, del moment que viu la novel·la negra a Catalunya, amb virtuts i mancances. Llort també recomana cinc esdeveniments de la BCNegra, que comença avui i s'allargarà fins al 9 de febrer.

Lluís Llort, que signa Llort, participarà dilluns a la BCNegra en una taula rodona de 'debutants', amb l'escriptor francès Franz Delplanque i l'escriptor italià Flavio Soriga. Calos Zanón en serà el moderador.

—És la vostra primera novel·la negra?
—Que porti l'etiqueta, és a dir, que formi part d'una col·lecció de gènere, sí. Però durant la meva trajectòria he fet novel·la negra sense pretendre-ho. I en aquest cas l'etiqueta m'ha anat molt bé perquè m'ha servit per arribar a més públic, especialment el lector de novel·la negra.

—I què us va moure a escriure 'Si quan et donen per mort un dia tornes', ja d'entrada plantejada com una novel·la de gènere?
—Va ser Sebastià Bennasar en el seu estudi sobre novel·la negra catalana recent, 'Pot semblar un accident', que em va fer adonar que feia novel·la negra. En aquell estudi hi va incloure la meva novel·la 'Trenta-dos morts i un home cansat'. Aleshores, em vaig proposar d'escriure una novel·la negra a consciència. La guspira de la història me la va donar un documental de televisió dedicat a gent desapareguda. Hi parlava un mosso d'esquadra que explicava el cas d'una noia que havia desaparegut i, al cap d'onze anys, havia tornat a casa i havia demanat a la família que no li demanessin què havia fet ni què li havia passat aquells anys. Vaig pensar: 'Quin inici de novel·la més potent!' I aquest és el punt de partida, la guspira.

—La vostra novel·la tracta d'un jove, l'Agustí, que a disset anys un dia desapareix i la família no en torna a saber res fins al cap de setze anys, que torna a casa. I els demana que no li preguntin on ha estat ni amb qui ni fent què.
—Si. Aquest era el punt de partida. La primera cosa que vaig fer va ser preguntar-me per què desapareixia, per què no havia dit res durant aquells anys, si se n'havia anat voluntàriament, quines circumstàncies l'hi havia empès… I totes mirava de respondre aquestes preguntes allunyant-me del tòpic. Però ja d'entrada vaig topar amb el drama familiar. Aquest jove s'ho va passar malament, perquè era massa innocentot, no tenia prou informació, era molt adolescent, encara… Però i l'angoixa dels pares, que no sabien si era viu o mort? El llibre comença amb una forta càrrega de drama familiar i va enfilant el gènere negre fins al final.

—A banda d'escriure una novel·la de gènere conscientment, hi ha més diferències en relació amb les obres anteriors?
—Generalment, per escriure una novel·la primer tenia una tesi clara. En aquest cas no ha anat així, no he partit de cap tesi sinó d'una anècdota. És una novel·la de personatge, amb diàlegs molt acurats i amb molta atenció a la part psicològica dels personatges. I m'ha anat bé, l'estratègia: el llibre funciona i agrada. I això és molt estimulant.

—La novel·la negra catalana sembla que viu un bon moment pel que fa a la producció, però també té el públic lector corresponent?
—No en tinc dades, però crec que la novel·la negra també té públic. El gènere negre funciona. De fet, ha funcionat sempre. Només hem de recordar la col·lecció de la Cua de Palla. Ara el canvi és que hem perdut la por d'escriure nosaltres mateixos. Tot i que escriure novel·la negra aquí té el risc de caure en la inversemblança. Nosaltres no tenim pistoles…

—Però tenim corruptes…
—Sí, de fet, la novel·la negra és com el flamenc, té molts pals. És un gènere molt ampli.

—Guanyada la corrupció, quins objectius té la novel·la negra catalana?
—Aconseguir que es tradueixi. Cal obrir el mercat. Perquè aquí es fan coses més bones o del mateix nivell que molta de la producció nòrdica que veiem escampada pertot arreu. Ara, que la novel·la negra funcioni aquí no vol dir que no hàgim de ser autoexigents. De vegades hi ha autors que, com que fan novel·la de gènere, tiren pel dret. Sovint falta ambició estilística i exigència dels editors, que són els qui hi tenen l'última paraula.

—Això passa perquè encara és dins una certa marginalitat?
—La novel·la de gènere encara topa amb una certa barrera acadèmica. I això és absurd. Per què ha de ser pitjor una novel·la negra que una de generalista? Ha de sortir de la marginalitat.

—També és important que hi hagi certàmens com la BCNegra i el Tiana Negra, estrenat enguany.
—A la BCNegra molesta una mica l'encaixonament del català, com si fos un gueto. Amb això, Tiana Negra compensa, i fa de megàfon per als escriptors que escrivim d'origen en català. Per una altra banda, la BCNegra ha acostat molt el gènere negre i ha plantat cara a l'acadèmia com dient: 'Veieu, es fan moltes coses i de qualitat.'

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada