LITERATURA GENERACIONAL? Damià Bardera Poch a Núvol

Literatura generacional? No, gràcies
Damià Bardera Poch. Girona.  / 21.01.2013
 
Ja fa temps que en el panorama literari català hi ha una mena de fascinació presentista ––suposant que hi hagi fascinacions perdurables–– per la denominada «literatura generacional». En la literatura castellana també passa. Deu ser una espècie d’herència orteguiana mal digerida, atès que la teoria de les generacions d’Ortega y Gasset pretenia ser un mètode per entendre, de manera diacrònica ––però no dialèctica––, fenòmens històrics, culturals, espirituals, etc., i no pas un constructe pseudoteòric per promocionar determinades cosmovisions amb regust de sabates Converse (i aprofitem l’avinentesa per recordar, esclar, que cap cosmovisió no és mai axiològicament neutral).

En la denominada literatura generacional d’avui dia ––em refereixo a la literatura practicada per alguna gent jove, i no tan jove––, s’hi detecta una homogeneïtat massa sospitosa. Això és, avui dia la literatura generacional, per ser considerada generacional de debò, ha de complir uns certs requisits, com ara: desmenjament, discurs cool i guai, urbanitat prefabricada, mobles Ikea, to periodístic canallesc, català més o menys estàndard (amb les degudes variacions dialectals), inofensivitat moral i biografisme encobert, entre d’altres.

El problema no és que una generació comparteixi unes determinades característiques (cosa ben normal), sinó que dita generació hagi de compartir, a priori, unes determinades característiques. La pregunta, doncs, és la següent: ¿què passa amb la literatura d’aquella gent jove que no té aquestes característiques, això és, que no encaixa en els paràmetres de la denominada literatura generacional? Doncs passen, bàsicament, dues coses: a banda de no guanyar gaire premis literaris (això és comprensible i no gaire inquietant), es considera que tal literatura no és representativa de la seva generació i, en conseqüència, és bandejada del panorama oficial i oficialista.

Hipòtesi de treball: el realisme social dels anys seixantes, doctrinari i encarcarat, que negava un lloc (el lloc) a Pere Calders, s’ha convertit avui en un realisme generacional que, lluny de ser pluralista, no dogmàtic i comprensiu, no deixa de ser l’actualització, en clau segle xxi, dels vells esquemes caïnites i excloents que tant de mal ens han fet. Això sí, de bon rotllo.