diumenge, 4 de novembre de 2012

COSES QUE FEIM PER GUANYAR-NOS LA VIDA: RESSENYA MÒNICA BATET

La ressenya d'avui al Diari de Balears...
Devastació humana amb riu de fons

S.BENNASAR.
Vas comptant els segons que pots estar sense respirar i penses en si obtindries els mateixos resultats sota l’aigua, al mig d’un Riu, així, en majúscules, com l’utilitza Mònica Batet (1976) en la seva novel•la. És inevitable fer-ho quan vas llegint el llibre, quan descobreixes la Vera Kuntz i tu també vols sentir què és nedar dos quilòmetres i mig o set-mil, com el campió olímpic que cada dia travessa el Riu. I és així, amb la majúscula, perquè aquest riu innominat és el Riu, és l’element que conforma la geografia i la fesomia de la ciutat també innominada que utilitza l’escriptora del Pont d’Armentera per anar confegint sens dubte una de les obres més poètiques i inquietants dels darrers temps en la nostra llengua.
En els Premis Octubre de fa sis o set anys un membre del jurat –ara no recordo qui era- destacava la qualitat de l’obra guanyadora per damunt de la resta de les presentades i explicava que “en la novel•lística actual hi ha poques novel•les poètiques, poques novel•les èpiques i poques novel•les que s’ocupin també dels ciutadans comuns que viuen més enllà de l’Eixample de Barcelona a l’hora de parlar de la ciutat”. Doncs bé, jo crec que tenim una gran novel•la del darrer tipus amb Cada castell i totes les ombres, l’últim llibre de Baltasar Porcel; crec que l’èpica ha arribat a cims considerables amb Jo confesso de Jaume Cabré i amb Les ombres errants de Ferran Sáez Mateu; i ara ens hem de congratular perquè tenim la gran petita novel•la poètica dels darrers temps amb No et miris el riu (Meteora), de Mònica Batet.
El llibre és poètic des de la seva impressionant coberta, que fa augurar un contingut d’idèntica condició. No sempre passa. Però el cert és que els llibres macos, ben cuidats i ben tractats contagien les ganes de llegir-los i en aquesta ocasió els editors han correspost a les expectatives amb un interior també ben cuidat, generós amb el cos de lletra, els interlineats i la qualitat del paper.
Després, per descomptat, Batet ha fet una gran novel•la que es mereix aquest embolcall. Un llibre que la converteix en una escriptora centreeuropea en llengua catalana, la qual cosa passa poques vegades, massa arrelats com estam a intentar explicar el nostre bocí de món. L’altre gran escriptor europeu en llengua catalana és Jaume Benavente. No n’hi ha gaires més.
A No et miris el Riu, Batet ens presenta un ciutat singular banyada per un gran curs fluvial que la condiciona. No es diu en cap moment però és inevitable pensar en el Danubi i Budapest, però també es podria pensar en el mateix riu i en Bratislava, o en Novi Sad o fins i tot en Belgrad. És una mica igual, perquè no és gens important per a la història i per això no té nom. Perquè la ciutat és una al•legoria de totes les ciutats i és una al•legoria d’un estat d’ànim. En aquesta ciutat el Riu és un pol d’atracció per a suïcides, per a criminals i per a simples banyistes que hi moren cada dia ofegats. I aquí és on viuen la Martina Tarr; la Vera Kuntz i el professor Konrád Weszler. La Martina pateix una estranya malaltia com molts membres de la seva família que els manté primer a casa i després els fa sortir al carrer i acabar llençant-se al riu; el professor acaba perdent la seva filla ofegada al riu i apareguda com un dels més bells cadàvers mai vists; la Vera hi ha perdut el seu germà i s’acabarà convertint en campiona olímpica de natació.
A través d’aquests tres personatges i dels seus punts d’ancoratge tangencials, Batet crea una obra hipnòtica com el Riu, on el lector va fluint per una prosa que t’atrapa des del primer moment amb els petits detalls, amb la fascinant construcció dels personatges –atenció als secundaris de luxe com l’Indexador, el germà de la Martina o el campió János Kiviranta-, dels espais innominats, del misteri que subjau en el llibre per acabar construint una meravellosa paràbola de la solitud humana. Perquè aquest és el gran tema del llibre: la solitud dels personatges que han anat destruint les seves relacions familiars amb accions concretes i fermes que s’expliquen al llibre. El Riu és només el lloc on expurgar les culpes d’aquesta destrucció humana tan propera i tan inquietant, que fan que No et miris el riu sigui una al•legoria de la condició de l’home contemporani en qualsevol ciutat, en qualsevol indret, en qualsevol país del món. Batet ha fet una petita gran novel•la poètica sobre la devastació. I el lector va comptant segons.

No et miris el Riu
Mònica Batet
Meteora
Novembre de 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada