LAURA DE ANDRÉS ENTREVISTA JULI ALANDES A LLEGIR EN CAS D'INCENDI

Entrevista amb Juli Alandes, autor de ‘Crònica negra’

Any del senyor de 1987. Tot a punt per a celebrar-se els 750è aniversari de la conquesta de la ciutat de València pel rei Jaume I. Un conjunt de documents del segle XIII de gran importància història apareixen en un mas perdut al Maestrat. El descobriment no ve sol: la troballa desencadena una insòlita sèrie d’assassinats d’estudiosos de l’Edat Mitjana. Miquel O’Malley, un policia debutant, ha de treure’n l’entrellat. Història i novel·la negra s’entrecreuen a Crònica negra (Bromera), la darrera obra de l’escriptor valencià Juli Alandes, guanyadora del Premi Enric Valor de Novel·la.
 

Història i suspens s’entrecreuen a ‘Crònica negra’, la darrera obra de Juli Alandes / Foto: Laura De Andrés

“La Història dels documents escrits és la Història dels homes que els han escrit”

Laura De Andrés. Barcelona
Crònica negra va més enllà de la novel·la històrica. No versa sobre la Història, sinó més aviat sobre com l’escrivim.
Sí, i és un matís important. Crònica negra pot semblar, a primer cop d’ull, una novel·la amb rerefons històric, que el té. Però no és una novel·la històrica. Crònica negra vol ser una reflexió sobre la recepció de la Història, sobre la manipulació que se n’ha fet. Els protagonistes no són pas personatges històrics, sinó historiadors. I no podem oblidar que la Història és obra dels senyors historiadors. A les aules, els professors tenim molta dificultat per explicar a les pobres criatures que no només existeix una Història, que n’hi ha moltes. I no podem caure en el relativisme, no totes són iguals: algunes busquen la veritat, mentre d’altres ja la duen incorporada d’antuvi.
La Història sempre l’han escrit aquells que ho han pogut fer.
La Història dels documents escrits és la Història dels homes que els han escrit. Els historiadors que apareixen en aquesta novel·la treballen sobre l’època medieval, una època destacada per als catalans i per als seus hereus, els valencians, perquè és l’època fundacional. I precisament per aquest motiu esdevé una època també més complexe de tractar, perquè sempre existeix una espècie de recerca del mite.
D’entrada, podria semblar un tema massa espès per a una novel·la negra…
He volgut escriure una novel·la negra amb valor afegit. Parteixo d’aquest gènere amb l’esperança que els seus amants específics, davant aquest llibre, s’hi trobin còmodes. No obstant això, en aquest cas, el gènere negre és el punt de partida, no un punt d’arribada. La trama em permet introduir altres qüestions. A Crònica Negra el lector hi trobarà un contrast buscat entre un passatge més assagístic i altres passatges que són pur diàleg, ritme, intriga. Crec que ambdós registres són totalment compatibles, sempre que hi juguis amb les dosis adequades.
A banda de la seva faceta literària, vostè és professor d’Història en un institut de secundària. La manipulació de la Història li toca de ben aprop.
Els lectors valencians troben una realitat que els del Principat potser no arriben a entendre: les raons d’un cert anticatalanisme foribund. M’agrada tirar ponts. El protagonista, Miquel O’Malley és un agent barceloní d’ascendència valenciana, que arriba a València i no en sap res. Parlem de l’any 1987, i O’Malley es troba amb l’embolic de la Batalla de València, on un senyors pretenen demostrar que valencians i catalans no tenen res a veure, en contra de qualsevol lògica i racionalitat. Una afirmació que realment els resulta complicada de demostrar, i que els obliga a manipular molt. Tanmateix, aquesta novel·la també pot ser una guia per als lectors catalans que vulguin entendre una miqueta més la realitat valenciana.
I li permet indagar en l’origen de la llengua. De fet, alguns dels protagonistes de Crònica negra asseguren que el valencià ¡no és ni més ni menys que mossàrab!
El mossàrab és una llengua molt misteriosa que se suposa que és el llatí que parlaven els romans que sota dominació islàmica van continuar sent cristians i parlant llatí. Una llengua, no obstant, de la que no tenim romanalles, no existeixen documents. Però que, des del punt de vista ideològic, té un gran potencial: per una banda, aprofitada per un cert cristianisme que si pogués esborraria la petjada islàmica de la península Ibèrica; per l’altra, des de la perspectiva d’un espanyolisme acèrrim que intenta negar la catalanitat del valencià. Això no té ni cap ni peus. De fet, els estudiosos més contemporanis diuen que el mossàrab no existeix. A mí em serveix a tall d’exemple per explicar aquesta manipulacio de la Història. Perquè, del mossàrab, de demostrat no hi ha res, però serveix per a tot.
Els fets es desenvolupen el 1987, un període estrany, on els lligams de la transició encara es deixen veure a la universitat, a la policia…
Malauradament, encara hi podem trobar alguns elements que ens servirien. Les accions d’algunes policies modernes no semblen allunyar-se gens ni mica d’aquelles tècniques i tàctiques predemocràtiques, cosa que demostra que aquesta democràcia té, com a mínim, mancances.
Les mancances hereves d’una transició que va tancar en fals?
En bona part, segurament sí. D’altra banda, mancances que provenen de la tendència feixista dels règims que es produeix també en altres molts llocs on també s’ha produït una transició. Allò que no és comparable amb altres països d’Europa és la manca de transparència, hereva de la nostra transició, on els que hi trobem són els mateixos que abans: policies, jutges, catedràtics. La transició no va comportar una neteja. A Alemanya també en deuen quedar uns quants, però com a mínim s’han d’amagar. Aquí, en canvi, no només no ho fan sinó que s’entesten a donar-nos lliçons de democràcia.
També retracta un àmbit universitari molt convuls, en aquells moments.
Sí, encara que almenys en el camp acadèmic de la Història Medieval, la racionalitat guanya la batalla. Cal que pensem que, a finals dels anys 70, la Història Medieval que s’explicava a l’Estat espanyol encara es basava en el providencialisme: Déu ho explicava tot. De fet, els primers historiadors que parlen de la nostra Història són precisament estrangers. No és un fet casual. Quina Història podíem fer nosaltres, des del franquisme (amb honorables excepcions, esclar)?
Actualment trobem moltíssimes històries ambientades en l’Edat Mitjana. Quins són els principals atractius d’aques període?
L’interès per la història medieval, ben rescatada pels autor romàntics, creix en moments convulsos. En moments de crisi de la raó, la gent s’aficiona a buscar explicacions irracionals. I l’Edat Mitjana, en aquest sentit, ens ofereix un gran repertori de qüestions esotèriques.
A Crònica Negra també hi trobem una bona dosi d’humor. Creu que l’humor és imprescindible?
Ho és. Som lectors que volem saber, volem conèixer. Però també som lectors que volem gaudir, passar-nos-ho bé, i no mortificar-nos. L’humor sempre ha d’estar present, és imprescindible. I això no està renyit amb parlar de coses serioses.
Continuarem patint la manipulació de la Història?
Sí, per descomptat. Però això no importa gaire mentre hi hagi qui denunciï aquesta manipulació, evitant que els s’estableixi un únic discurs oficials i que se n’impedeixin altres alternatives.

________
La portada



Publicat per admin a Històrica, Llibres, Novel·la negra, Personatges

ASSASSINS DELS NOSTRES A NACIÓ DIGITAL

Assassins dels nostres

Laura de Andrés Creus

Oblidem-nos d'Stieg Larsson i de Camilla Lackberg. Deixem enrere gèlids escenaris criminals de nom impronunciable. Els catalans també sabem assassinar i resoldre crims. Com a mínim, en la ficció. I, veient-ne l'auge, ho sabem fer força bé. "Ens trobem en un moment òptim pel que fa la novel·la negra catalana", ratifica el periodista i escriptor Sebastià Bennassar, qui pren el pols al pacient amb coneixement i cautela. I, sense treure del tot el fonendoscopi, afegeix: "Almenys pel que fa a la producció". S'explica. "Comptem amb unes dues-centes novel·les negres publicades en els darrers deu anys als Països Catalans, una vintena de mitjana per any, amb títols d'autors boníssims, que s'escapen de Barcelona, València i Palma, i estenen les seves trames arreu del territori, però..." Sempre hi ha un però. "Malgrat tot, bona part de la producció novel·lística catalana, més enllà del gènere negre, no arriba amb total normalitat als seus potencials consumidors", diagnostica. Encara queden taques importants en la radiografia: l'odissea de les editorials petites, el drama de la distribució. Quan assolirà l'alta el pacient? "La normalitat serà un fet aquell dia que ens trobem al metro d'Estocolm passatgers traginant traduccions dels nostres llibres al suec; quan anem a Frankfurt a vendre, i no a comprar", remata, ras i curt, Bennassar.

La ironia no va només fora de les nostres fronteres. El sector sap que té l'enemic a casa, un greuge que acusa tota la indústria literària en català. Malgrat que el creixement de la producció de llibres en la nostra llengua no s'atura -el 2011 va registrar-se un increment del 19,4% dels títols en llengua catalana respecte l'any anterior- i la lectura habitual se situa al voltant del 22% en els darrers anys (segons l'Informe d'Hàbits de Lectura i Compra de Llibres a Catalunya), la realitat als aparadors de les llibreries continua sent ben distant. "La nostra normalitat com a país només s'assolirà quan a les llibreries tinguem una oferta de títols en català almenys del 50%", conclou Bennassar. L'activista literària Anna Maria Villalonga, responsable de "A l'ombra del crim", bitàcola de referència per als negrots i negrotes, com ella mateixa denomina els amants del gènere, se suma a la queixa:  "Arrosseguem una situació anòmala. Tenim una sèrie de lectors, amb competència lingüística per llegir en català sense cap problema, però que per altres raons s'han acostumat a llegir en castellà, sobretot traduccions en castellà".

Jaume Fuster: best-seller a la catalana

Una situació anòmala que es produeix després d'haver fet l'impossible. Perquè la novel·la negra catalana és un gènere nostrat que, de fet, esdevé realitat en el pitjor dels escenaris possibles: durant el franquisme. Rafael Tasis va publicar el 1955 'La bíblia valenciana', considerada una de les primeres novel·les negres en la nostra llengua, i aviat s'hi sumaren al gènere Maria Aurèlia Capmany i, sobretot, Manuel de Pedrolo, qui el 1963 assumiria la direcció de La Cua de Palla, una aposta d'Edicions 62 per dur a les llars catalanes els principals autors estrangers de la novel·la negra, sobretot nord-americans. "Interessava poder portar autors de fora perquè amb aquest model els d'aquí poguessin arrencar", argumenta Bennassar, qui reconeix que potser La Cua de Palla va iniciar-se una mica massa d'hora, quan encara "no existia la massa lectora que va esdevenir posteriorment".

Les bases, però, estaven arrelades. El 1972 Jaume Fuster publicaria "De mica en mica s'omple la pica", de la qual se n'han venut més de 200.000 exemplars al llarg anys, un autèntic best-seller a la catalana. "En aquella època, Vázquez Montalban encara no havia començat a publicar en castellà la sèrie Carvalho, per tant podem afirmar que la novel·la negra catalana ha estat la pionera d'arreu de l'Estat, la que ha marcat la pauta", emfasitza Bennassar, alhora que analitza els èxits assolits per La Negra, que Edicions La Magrana crearia el 1985 per competir amb La Cua de Palla, i que va aportar importants títols d'autors catalans i d'altres d'arrel europea.

Present i futur de les novel·les de lladres i serenos

La Negra va desaparèixer el 1997. La Magrana, agrupada ara dins el grup RBA, ha decidit tornar-li la vida. "Editem entre deu i dotze títols a l'any, entre els que es troben els noms clàssics del gènere negre, policíac i criminal, com Agatha Christie o Raymond Chandler, però també autors catalans com Marc Pastor, Agustí Vehí o Andreu  Martín, guanyadors de diferents edicions del Premi Crims de Tinta", explica Jordi Rourera, responsable de la col·lecció de La Negra. No hi estan sols. La novel·la negra catalana encisa amb noves iniciatives. Fa just un any naixia la col·lecció Crims.cat, una aposta de l'Editorial Alrevès per "recuperar la tradició perduda i proporcionar al lector un referent", com constata Josep Forment, director l'editorial. "En aquest any hem publicat sis títols, quatre d'autors catalans, i hem incorporat dues traduccions inèdites a l'Estat espanyol, és a dir, que no han estat traduïdes al castellà".

Aquest anar i venir constata la bona salut del gènere negre en llengua catalana, i amplia l'horitzó per als nostres autors. Malgrat tot. L'escriptor Jordi de Manuel -creador de la saga protagonitzada per l'inspector Marc Sergiot- considera que, en el seu cas, l'ús del català "és una necessitat, es tracta de la meva llengua literària. Ara bé, si ens referim a la difusió, és un hàndicap claríssim: només cal mirar el nombre de títols en català a les prestatgeries, els tiratges de les edicions o les traduccions en altres llengües". El periodista i escriptor Lluís Llort, autor de "Si quan et donen per mort un dia tornes", hi coincideix de ple, conscient que, de cara al mercat, en moltes ocasions, publicar en català juga a la contra, com en el cas de les traduccions: "El mercat de lectors en català és molt més acotat, les vendes més modestes, i això fa que no se'ns tingui en compte per ser traduïts a altres idiomes, encara que l'obra sigui bona i pugui interessar lectors d'altres països."

Són els serrells pendents d'una indústria que no està disposada a aturar-se davant els greuges. "A aquest país li falta una política agosarada d'imperialisme cultural i un consum responsable de la cultura", reclama Sebastià Bennassar, director i mestre de cerimònies de la Tiana Negra, el primer certamen de literatura negra catalana. Un altre primer pas cap a la normalitat".