De fotògrafs i historiadors antifranquistes

MANEL RISQUES 

| Actualitzada el 05/04/2013 00:00

Acaba de morir el Paco Elvira i, amb ell, un magnífic fotògraf i una bona persona amb qui vaig tenir l'oportunitat de treballar en diverses ocasions. Altres amics i amigues l'han glossat amb total competència i han valorat la qualitat, valentia i importància de la seva feina com a professional, sempre poc reconeguda. Jo només vull referir-me a una de les facetes del ric patrimoni que ens ha aportat: la de retratista de l'antifranquisme i, en concret, de les manifestacions al carrer, que era una de les formes amb què s'expressava l'oposició al règim, i que constituí un dels motius -no l'únic- de la feina del Paco, i expressió de la seva vitalitat.

Els historiadors expliquem com aquelles manifestacions constituïren un element que qüestionà l'espai públic a un règim omnipresent i que l'erosionà, perquè l'única resposta que era capaç de donar-hi era la repressió, tancant qualsevol porta a canvis davant la incertesa de la continuïtat. Eren manifestacions minoritàries, accions de disputa aparentment insignificants però de mala digestió per a una dictadura que des del 1969 havia iniciat una crisi irreversible. El febrer de 1971 Baldomero Palomares, un dels integrants del Consejo Nacional del Movimiento, s'adreçava al ple de l'entitat i preguntava: "Señores consejeros: ¿qué sucede en España, para que las fuerzas de orden público no puedan abandonar la Universidad? [...], para que muchas de nuestras fábricas sigan, día tras día, en conflicto colectivo, que supone una auténtica sangría no sólo de la economía española, sino de la convivencia entre las clases sociales? [...] para que puedan florecer, no ya honestos sentimientos regionalistas, sino agrupaciones de carácter criminal y separatista terrorista en concomitancia con diversos grupos del comunismo internacional? [...], para que nuestro símbolo más querido, incluso fotografías y el nombre del jefe del estado, hayan sido profanados y vituperados públicamente? [...] para que en las calles de nuestra ciudad natal caigan tres obreros muertos sobre el pavimento y miembros de la fuerza pública caigan heridos, cuando unos y otros forman parte de la clase más débil económicamente del entrañable pueblo español?... " I continuava fent-se preguntes que, més enllà de la retòrica, mostraven el desconcert que la contestació social i de tota mena estaven provocant en el règim.

Les fotografies del Paco Elvira deixen constància d'aquesta situació i constitueixen un testimoni indispensable per entendre les angoixes de Baldomero Palomares. Retrataven, per exemple, un escamot de grisos travessant el carrer amb actitud desafiant, porra en mà, dirigint-se a atacar no sabem quin objectiu vinculat amb la reivindicació de la llibertat. En una altra, una tanqueta escopia aigua a pressió: imatges que ens remeten 10.000 km més enllà, a l'altra banda de l'Atlàntic, al Xile de Pinochet. Una altra seqüència de fotografies ens ensenya com els grisos entren a la Facultat de Medicina, a l'Hospital Clínic, colpejant esquenes, cames i caps d'estudiants que intenten escapar-se. Dos policies s'abraonen contra un altre estudiant colpejant-lo amb acarnissament, al peu d'un plàtan, fals aixopluc. En un altre espai, a l'Institut Químic de Sarrià, un membre de la Brigada Político-Social treia la pistola i, corrent, mig embogit, perseguia perillosos demòcrates el desembre de 1971. En una altra sèrie, el Paco Elvira recollia el llançament de còctels Molotov a la Via Augusta de Barcelona després d'una manifestació convocada per organitzacions esquerranes el 28 de maig de 1972. Imatges que repetiria, fent de Barcelona una rèplica del París del Maig del 68.

Totes aquestes fotografies són material indispensable per conèixer la història del nostre país. L'anàlisi del passat necessita suports visuals com els que ens ha llegat el Paco. Des de la meva òptica interessada d'historiador, el valor de les seves imatges és incalculable. Perquè ens il·lustren l'instant, el moment, la fugacitat que compon el moviment. Capten la por i la gosadia dels estudiants capaços de tallar el carrer Balmes amb Pelai i col·lapsar el centre de la ciutat. Sense aquestes imatges, el moviment esdevé un ens abstracte. De la mateixa manera que la imatge, sense l'explicació, té un contingut semàntic intern però perd capacitat explicativa, i no fa, de la memòria, història.

I, certament, no només va ser el Paco. Van ser també d'altres. El Manel (Armengol), el Jordi (Socías), el Josep (Gol), la Colita, la Pilar (Aymerich), el Pere (Monés), el Xavier (Vinader)... i d'altres que componen un riquíssim patrimoni cultural i memorial que han deixat el testimoni del que va suposar la dictadura. Catalunya disposa d'un extraordinari patrimoni fotogràfic que, òbviament, va més enllà d'aquest moment i d'aquests autors. Com a historiador, com a amant de la fotografia però sobretot com a ciutadà, no només no el vull perdre, sinó que reclamo la seva preservació, conservació i difusió. I la crisi no pot ser excusa perquè, d'una vegada, s'impulsi una acció veritablement institucional, reclamada des de fa temps, en la perspectiva de crear el Centre Nacional de Fotografia

Un gran crimen real para una gran novela

Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) es un referente ineludible no sólo para los amantes del género negro, sino para todos los que amamos el periodismo de investigación, esa rara avis que va desapareciendo a marchas forzadas de los medios de comunicación (y claro, también van desapareciendo los medios). Ahora, Sánchez Soler nos acaba de dejar un libro que, a mi entender, aúna sus dos pasiones en un solo texto: El asesinato de los marqueses de Urbina, vencedora en el premio L.H. Confidencial 2013 y publicada por Roca Editorial.

Sánchez Soler, que cada mayo hace irrumpir el género negro en la Universitat d’Alacant y que además es autor de una magnífica obra sobre la literatura negra y criminal, Anatomía del crimen, ha abordado la transición desde la no ficción en su ensayo La transición sangrienta, en el que nos muestra algunas de las principales falsedades del proceso que ha llevado a España a la democracia: su carácter pacífico.

Ahora nos mete de lleno en uno de esos crímenes sonados de la transición, el de los marqueses de Urquijo, acontecido el 1 de agosto de 1980 y que abrió la puerta a un debate importante sobre el tratamiento de las noticias por parte de los medios de comunicación, con los códigos deontológicos pasando por más de una entrepierna. Por cuestiones legales, el autor ha tenido que cambiar los nombres de los protagonistas, pero en la novela apunta hacia los autores intelectuales del crimen y al móvil: puramente económico. Sobre el asesinato de los marqueses de Urquijo se había especulado sobradamente. El proceso acabó como el rosario de la aurora, con Rafi Escobedo presuntamente suicidado en su celda y como único culpable. Y con un móvil claro, la venganza por la intromisión de su suegro en el matrimonio.

La novela de Sánchez Soler propone otra vía de investigación, la del dinero, pero sobretodo, y eso es lo más importante, es una excelente obra literaria. Los que conocen el trasfondo disfrutarán, los que no, también. Porque Sánchez Soler es un excelente escritor que domina este oficio a la perfección y que ha sabido crear un gran personaje, Fierro, el sicario, que es el alma que mueve esta novela. También ha sabido recrear magníficamente la sordidez de la España de la época, en la que los procesos judiciales y la investigación aún tenían un tufo franquista de primer orden –hay que recordar que sólo han pasado cuatro años de la muerte de Franco y que faltan pocos meses para el golpe de Estado de febrero de 1981-. Así, entre el lujo en el que se mueven estos ricos de rancio abolengo, los viajes a Londres, y los elementos más sórdidos de una historia donde sí que hay una fabulosa venganza –la de Fierro-, Mariano Sánchez Soler ha urdido una magnífica novela negra que se lee del tirón y que es un fiel retrato de una España que tal vez no ha evolucionado tanto. Basta ver que todavía no tenemos banqueros en prisión.

Sebastià Bennasar

___________

El asesinato de los marqueses de Urbina / Mariano Sánchez Soler / Roca Editorial / 1ª edición, marzo de 2013 / 188 páginas / ISBN 9788499185873

NOVEL·LES I TRANSICIÓ

Que la transició espanyola va ser quelcom mal fet, amb molts de morts i amb molts fets que encara desconeixem és una realitat fora de tot dubte. Els pactes als quals varen haver d'arribar tots els sectors, la presència dels militars i del rei i la pressió de l'extrema dreta i de l'extrema esquerra per l'altra condicionaren moltes possibilitats. Una de les proves és la tímida constitució espanyola -sembla que quasi inamovible per a segons quines coses- una llei general feta amb la punta de les baionetes dels militars esmolant-se més que les plomes dels redactors de la Carta Magna.

Possiblement l'escriptor que més ha incidit en la transició i en les seves mentides i enganys des del periodisme d'investigació sigui Mariano Sánchez Soler de qui parlarem en una altra ocasió, perquè ell és un clar exponent dels lligams entre novel·la i literatura i molt espcialment entre novel·la negra i literatura. Però avui em vénen al cap tres magnífiques novel·les, dues de David Serafín i una de Manuel Vázquez Montalbán.

David Serafín és el nom que amagava a l'hispanista galès Ian Michael, un enamorat de la ciutat de Madrid, del qual l'editorial Berenice està recuperant les seves obres.

 

Per recomanació del fantàstic escriptor Agustí Vehí -que a més a més és doctor en Història- he llegit recentment Sábado de gloria i El metro de madrid, ambientades les dues el 1977. Serafín retrata a la perfecció l'ambient de tensió d'aquell Madrid previ a les eleccions i previ a la legalització del Partit Comunista. El comissari Bernal és un personatge del tot fascinant, perquè les contradiccions de la seva vida són una al·legoria de les contradiccions de la societat espanyola de l'època, però sobretot el que és fascinant és la fidelitat de l'equip de la policia a aquest comissari que té una de les dones més singulars de la literatura de gènere (i per ventura per això s'ha de buscar una amant que va als mítins socialistes).

Una consideració diferent és la que mereix Tatuaje, de Manuel Vázquez Montalbán. Ara que es compleixen nou anys de la seva desaparició -encara no he vist el documental que li dedicà el Canal 33- és important passar revista de la seva extensa obra i fer unes quantes consideracions:

1-Vázquez Montalbán és un fantàstic escriptor de novel·la negra des de 1974 fins al 1985.

2-Un magnífic periodista al llarg de la seva trajectòria, especialment als 60 i 70

3-Un brillant assagista des del 85 en endavant (i en els inicis dels anys 60)

4-I l'autor de dues de les millors novel·les en espanyol de tots els temps: Galíndez i Erec i Enide.

Així mateix crec que és un poeta poc i mal llegit (amb alguns poemes brutals) i els contes presenten notables irregularitats, com també l'obra negra a partir del 85 en endavant que fluixeja molt en comparació a la resta.

 

Doncs bé, la relectura de Tatuaje ens presenta un text que no ha envellit gens malament, on es consolida definitivament el personatge de Carvalho i els tics de la sèrie -la gastronomia, la ciutat, els personatges secundaris- i que és a la vegada una magnífica informació sobre la transició o la pre-transició a casa nostra.

Això sí, hi ha una cosa de tota la sèrie que em molesta una mica: l'odi que transmet contra bona part de la catalanitat i contra la burgesia catalana, a la qual matxaca sense pietat (i no dic que sense manca de raó) en un exercici que em sembla una mica de maniqueísme ideològic. L'universalisme comunisme critica quasi tot el que és català perquè ho universalitza i ho converteix en burgès, quan els estudis brillants de Josep Termes demostren a la perfecció l'existència de tota una tradició de catalanisme obrer que molts han volgut amagar, potser perquè era més de caire anarquista. Tot i això, Vázquez Montalbán és un escriptor que domina a la perfecció els recursos del gènere, que els readapta i que construeix un retrat ben fidel d'una Barcelona en canvi constant. És un grandíssim escriptor i per a mi Tatuaje i Los mares del sur són les seves dues millors novel·les negres.