LLUÍS LLORT ENS PARLA D'AGENTS SECRETS

ESPIES. LLIBRES
LLUÍS LLORT
Agents secrets, escriptors famosos
22/02/13 02:00 -
 


Segons el DIEC2, espionatge és “l'activitat secreta adreçada a obtenir informació sobre l'organització, l'armament i la indústria bèl·lica i, en general, sobre tot el que fa referència a la capacitat defensiva o ofensiva d'un estat”. Podríem dir que, per la franja baixa, determinades activitats i mètodes no són espionatge en sentit acadèmic, però sí que compleixen funcions similars fent ús de mètodes similars, com és el cas recent d'una agència de detectius de Barcelona que ha estat investigant determinats polítics catalans. La troca s'embolica més si hi afegim l'arribada a la seu de la Diagonal de més efectius del CNI (Centro Nacional de Inteligencia), els espies oficials de l'Estat espanyol.
Partint de la realitat i fins i tot de l'actualitat, dediquem una breu mirada a la molta literatura que ha generat aquest complex i mitificat món de l'espionatge internacional. Una literatura, nascuda en alguns casos de les experiències d'exagents, que al seu torn ha donat peu a obres de ficció –o basades en fets reals– de cinema, de còmic i de televisió, com analitzem en les pròximes pàgines.
L'origen de la novel·la d'espionatge, normalment amb una trama d'estructura complexa, es remunta al segle XIX amb l'aparició dels serveis d'intel·ligència en alguns estats. James Fennimore Cooper va publicar L'espia el 1821; la Baronessa Orczy va publicar La pimpinela escarlata el 1905, en què un aristòcrata britànic actua durant la Revolució francesa; Joseph Conrad va donar una visió més seriosa i controvertida de l'espionatge el 1907 amb l'obra L'agent secret.
A partir d'aquests inicis, cada conflicte a gran escala, com ara les dues guerres mundials, la Guerra Freda i el Mur de Berlín o els atemptats a les Torres Bessones l'11 de setembre del 2001, entre molts altres exemples de menor grau i menys repercussió, han generat molta literatura fresca d'espionatge.
El mercat d'aquestes obres dibuixa les pujades i baixades d'interès lector a què l'obliga la història política i bèl·lica real. A més de les zones geogràfiques on actuar i els enemics a combatre (que depenen de la nacionalitat de l'autor, i com que els més famosos són anglosaxons els dolents habituals han estat nazis, russos, àrabs...), hi ha apartats que s'actualitzen constantment, com la tecnologia, amb ginys cada cop més sofisticats afegits a l'evolució dels domèstics (fa 100 anys s'interceptaven cartes de paper i ara, correus electrònics). Si bé la base humana, l'espia, sempre és la mateixa i segur que és molt similar un agent actual que un de fa 150 anys, pel que fa al tarannà, als riscos assumits i a la disciplina.
Els tres britànics experimentats
Hi ha una tríada inqüestionable pel que fa als autors més populars de novel·les d'espies, la formada pels britànics Graham Greene (1904-1991), Ian Fleming (1908-1964) i John Le Carré (1931). Tots tres van servir en secret Sa Majestat abans de servir la cultura amb obres com ara, en el cas de Fleming, la sèrie protagonitzada per James Bond: Casino Royale, Octopussy, Goldfinger, Només es viu dos cops... Le Carré va publicar obres protagonitzades per l'agent Smiley i altres en què no surt o és secundari: L'espia que va sortir del fred, La Casa Rússia, El jardiner fidel i El sastre de Panamà. Finalment, hi ha títols també fundacionals del gènere, com El tercer home, El cònsol honorari i El nostre home a l'Havana, entre d'altres, de Greene.
Posar-se d'acord en una llista de títols (del que sigui, de fet) és més difícil que entendre algunes trames d'espionatge sense ajuda (ningú ha dit que ser espia sigui fàcil, per alguna cosa els denominen serveis d'intel·ligència, i així cal mostrar-ho, amb agents dobles, girs inesperats i opcions morals sovint poc netes), però farem un intent amb una tria força reincident a la xarxa. Comencem pels tres magnífics: El talp (John Le Carré), Viu i deixa morir (Ian Fleming) i L'americà impassible (Graham Greene). Seguim amb tres autors coetanis i també força coneguts: El dia del Chacal (del britànic Frederick Forsyth, 1938, també autor d'Odessa, El quart protocol i Els gossos de la guerra), La sanció d'Eiger (Trevanian, pseudònim del nord-americà Robert W. Whitaker, 1931-2005) i El cas Bourne (del nord-americà Robert Ludlum, 1927-2001, i autor d'altres obres protagonitzades per Jason Bourne). I tanquem amb dos autors una mica més joves: L'illa de les tempestes (del gal·lès Ken Follett, 1949, autor prolífic amb altres èxits recents) i La caça d'Octubre Roig (del nord-americà Tom Clancy, 1947, creador d'un altre agent popular, Jack Ryan).
Gràcies a ells es produeix la gran paradoxa: voler ser agent secret per esdevenir famós.
Sigles
El gènere d'espies, tant pel que fa a la franja literària com pel que fa a cinema, còmic i televisió, ha familiaritzat el públic amb sigles i noms com ara CIA, KGB, MI6, Mosad, Stasi... En el cas espanyol, la veritat és que
és més coneguda la TIA, de Mortadel·lo i Filemó, que el CNI, potser perquè es diu així des del 2002; quan era el CESID tampoc tenia gaire glamur, és cert.

MONTSERRAT SERRA ENTREVISTA LLUÍS LLORT A VILAWEB

Lluís Llort, debutant de la BCNegra

El periodista i escriptor ha publicat 'Si quan et donen per mort un dia tornes' · Ens recomana sis esdeveniments de l'encontre literari



Lluís Llort (Barcelona, 1966) és periodista i escriptor. Fa pocs mesos que ha publicat 'Si quan et donen per mort un dia tornes' a la col·lecció la Negra, de la Magrana, una de les novel·les recents més estimulants del gènere negre català. Llort debuta en el gènere, tot i que les seves sis novel·les anteriors també ho podrien ser, però no en porten l'etiqueta. Hi parlem del llibre, del moment que viu la novel·la negra a Catalunya, amb virtuts i mancances. Llort també recomana cinc esdeveniments de la BCNegra, que comença avui i s'allargarà fins al 9 de febrer.

Lluís Llort, que signa Llort, participarà dilluns a la BCNegra en una taula rodona de 'debutants', amb l'escriptor francès Franz Delplanque i l'escriptor italià Flavio Soriga. Calos Zanón en serà el moderador.

—És la vostra primera novel·la negra?
—Que porti l'etiqueta, és a dir, que formi part d'una col·lecció de gènere, sí. Però durant la meva trajectòria he fet novel·la negra sense pretendre-ho. I en aquest cas l'etiqueta m'ha anat molt bé perquè m'ha servit per arribar a més públic, especialment el lector de novel·la negra.

—I què us va moure a escriure 'Si quan et donen per mort un dia tornes', ja d'entrada plantejada com una novel·la de gènere?
—Va ser Sebastià Bennasar en el seu estudi sobre novel·la negra catalana recent, 'Pot semblar un accident', que em va fer adonar que feia novel·la negra. En aquell estudi hi va incloure la meva novel·la 'Trenta-dos morts i un home cansat'. Aleshores, em vaig proposar d'escriure una novel·la negra a consciència. La guspira de la història me la va donar un documental de televisió dedicat a gent desapareguda. Hi parlava un mosso d'esquadra que explicava el cas d'una noia que havia desaparegut i, al cap d'onze anys, havia tornat a casa i havia demanat a la família que no li demanessin què havia fet ni què li havia passat aquells anys. Vaig pensar: 'Quin inici de novel·la més potent!' I aquest és el punt de partida, la guspira.

—La vostra novel·la tracta d'un jove, l'Agustí, que a disset anys un dia desapareix i la família no en torna a saber res fins al cap de setze anys, que torna a casa. I els demana que no li preguntin on ha estat ni amb qui ni fent què.
—Si. Aquest era el punt de partida. La primera cosa que vaig fer va ser preguntar-me per què desapareixia, per què no havia dit res durant aquells anys, si se n'havia anat voluntàriament, quines circumstàncies l'hi havia empès… I totes mirava de respondre aquestes preguntes allunyant-me del tòpic. Però ja d'entrada vaig topar amb el drama familiar. Aquest jove s'ho va passar malament, perquè era massa innocentot, no tenia prou informació, era molt adolescent, encara… Però i l'angoixa dels pares, que no sabien si era viu o mort? El llibre comença amb una forta càrrega de drama familiar i va enfilant el gènere negre fins al final.

—A banda d'escriure una novel·la de gènere conscientment, hi ha més diferències en relació amb les obres anteriors?
—Generalment, per escriure una novel·la primer tenia una tesi clara. En aquest cas no ha anat així, no he partit de cap tesi sinó d'una anècdota. És una novel·la de personatge, amb diàlegs molt acurats i amb molta atenció a la part psicològica dels personatges. I m'ha anat bé, l'estratègia: el llibre funciona i agrada. I això és molt estimulant.

—La novel·la negra catalana sembla que viu un bon moment pel que fa a la producció, però també té el públic lector corresponent?
—No en tinc dades, però crec que la novel·la negra també té públic. El gènere negre funciona. De fet, ha funcionat sempre. Només hem de recordar la col·lecció de la Cua de Palla. Ara el canvi és que hem perdut la por d'escriure nosaltres mateixos. Tot i que escriure novel·la negra aquí té el risc de caure en la inversemblança. Nosaltres no tenim pistoles…

—Però tenim corruptes…
—Sí, de fet, la novel·la negra és com el flamenc, té molts pals. És un gènere molt ampli.

—Guanyada la corrupció, quins objectius té la novel·la negra catalana?
—Aconseguir que es tradueixi. Cal obrir el mercat. Perquè aquí es fan coses més bones o del mateix nivell que molta de la producció nòrdica que veiem escampada pertot arreu. Ara, que la novel·la negra funcioni aquí no vol dir que no hàgim de ser autoexigents. De vegades hi ha autors que, com que fan novel·la de gènere, tiren pel dret. Sovint falta ambició estilística i exigència dels editors, que són els qui hi tenen l'última paraula.

—Això passa perquè encara és dins una certa marginalitat?
—La novel·la de gènere encara topa amb una certa barrera acadèmica. I això és absurd. Per què ha de ser pitjor una novel·la negra que una de generalista? Ha de sortir de la marginalitat.

—També és important que hi hagi certàmens com la BCNegra i el Tiana Negra, estrenat enguany.
—A la BCNegra molesta una mica l'encaixonament del català, com si fos un gueto. Amb això, Tiana Negra compensa, i fa de megàfon per als escriptors que escrivim d'origen en català. Per una altra banda, la BCNegra ha acostat molt el gènere negre i ha plantat cara a l'acadèmia com dient: 'Veieu, es fan moltes coses i de qualitat.'