HISTÒRIA

La Barcelona catòlica, franquista i amiga dels nazis

La Fundació Carles Pi i Sunyer organitza cinc exposicions sobre la postguerra

SÍLVIA MARIMON 

Barcelona | Actualitzada el 14/04/2013 00:00

"El paso del jefe supremo de la Policía alemana y de nuestras autoridades fue saludado con efusivas demostraciones de afecto en el curso del trayecto, especialmente en el pueblo del Prat de Llobregat, que había sido profusamente engalanado con colgaduras y banderas nacionales y alemanas. A la entrada de la población, en un arco de laurel, se daba la bienvenida a Herr Himmler. En la Plaza Mayor su paso fue aplaudido por numerosísimo público". Les cròniques periodístiques del 24 d'octubre del 1940 explicaven amb tot detall la visita de Himmler a Barcelona. Un dels homes més poderosos de l'Alemanya nazi -era el cap de tres milions de policies i un dels màxims assassins de masses de la història- havia arribat a Espanya per reforçar la col·laboració policial i buscar el seu peculiar Sant Grial.

Era una visita política i, fins a cert punt, esotèrica. La premsa oficial mostra una Barcelona que rep amb eufòria el dirigent nazi. És una Barcelona fins ara quasi inèdita, que es podrà veure en quatre exposicions organitzades per la Fundació Carles Pi i Sunyer, amb Mireia Capdevila i Eulàlia Pérez com a comissàries. Són un preludi: el gener del 2014, quan es compleixin 75 anys de l'ocupació franquista, s'inauguraràBarcelona en postguerra , la cinquena i més ambiciosa exposició.

Documentació inèdita

La primera exposició, Barcelona en postguerra. Una crònica fotogràfica,s'inaugura divendres i es podrà veure fins al 28 de setembre a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Com la resta de mostres, tot el material prové dels arxius municipals de la ciutat. La Fundació ha rescatat documents inèdits, com el cost del banquet oficial que va organitzar l'Hotel Ritz al Salón Crónicas de l'Ajuntament per honorar Himmler, o la minuta original del sopar de gala.

Mentre Hitler i Franco es reunien a Hendaia, Himmler es passejava per Montserrat convençut que allà hi trobaria pistes sobre el Sant Grial. El capitost nazi estava obsedit amb la idea que la relíquia li donaria poders sobrenaturals. Les noies de la Secció Femenina el van rebre amb clavells vermells al Prat i se li van oferir balls folklòrics al Poble Espanyol. Els mitjans franquistes detallaven la generositat del genocida: havia donat 25.000 pessetes per als damnificats d'unes inundacions.

Himmler recorria Barcelona amb la seva guàrdia oficial. Els seus soldats es movien en una coreografia perfecta. Tots anaven uniformats, amb la pistola a la cintura, i les botes lluents. Amb cada salutació i al crit de Heil Hitler , donaven un cop de taló.

"Va ser una visita curiosa en un context complicat", explica Francesc Vilanova, director de l'Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer. França havia caigut dos mesos abans, l'agost del 1940, i aquell mateix mes va sortir d'Angulema (França) un tren amb 927 refugiats espanyols. El seu destí era Mauthausen. S'hi van quedar tots els homes més grans de 13 anys, les dones i els nens petits van agafar un altre tren cap a Hendaia. "S'escapa de la lògica de deportacions, perquè tots eren civils", assegura Vilanova. "D'altra banda -afegeix- pocs dies abans de la visita de Himmler havien afusellat el president Companys". Feia tot just vuit dies d'aquell consell de guerra il·legal.

"Amb les exposicions, volem mostrar una Barcelona que s'ha vist poquíssim i sobre la qual s'ha fet poca recerca. Fa tres anys que hi treballem", resumeix Vilanova.

De fotògrafs i historiadors antifranquistes

MANEL RISQUES 

| Actualitzada el 05/04/2013 00:00

Acaba de morir el Paco Elvira i, amb ell, un magnífic fotògraf i una bona persona amb qui vaig tenir l'oportunitat de treballar en diverses ocasions. Altres amics i amigues l'han glossat amb total competència i han valorat la qualitat, valentia i importància de la seva feina com a professional, sempre poc reconeguda. Jo només vull referir-me a una de les facetes del ric patrimoni que ens ha aportat: la de retratista de l'antifranquisme i, en concret, de les manifestacions al carrer, que era una de les formes amb què s'expressava l'oposició al règim, i que constituí un dels motius -no l'únic- de la feina del Paco, i expressió de la seva vitalitat.

Els historiadors expliquem com aquelles manifestacions constituïren un element que qüestionà l'espai públic a un règim omnipresent i que l'erosionà, perquè l'única resposta que era capaç de donar-hi era la repressió, tancant qualsevol porta a canvis davant la incertesa de la continuïtat. Eren manifestacions minoritàries, accions de disputa aparentment insignificants però de mala digestió per a una dictadura que des del 1969 havia iniciat una crisi irreversible. El febrer de 1971 Baldomero Palomares, un dels integrants del Consejo Nacional del Movimiento, s'adreçava al ple de l'entitat i preguntava: "Señores consejeros: ¿qué sucede en España, para que las fuerzas de orden público no puedan abandonar la Universidad? [...], para que muchas de nuestras fábricas sigan, día tras día, en conflicto colectivo, que supone una auténtica sangría no sólo de la economía española, sino de la convivencia entre las clases sociales? [...] para que puedan florecer, no ya honestos sentimientos regionalistas, sino agrupaciones de carácter criminal y separatista terrorista en concomitancia con diversos grupos del comunismo internacional? [...], para que nuestro símbolo más querido, incluso fotografías y el nombre del jefe del estado, hayan sido profanados y vituperados públicamente? [...] para que en las calles de nuestra ciudad natal caigan tres obreros muertos sobre el pavimento y miembros de la fuerza pública caigan heridos, cuando unos y otros forman parte de la clase más débil económicamente del entrañable pueblo español?... " I continuava fent-se preguntes que, més enllà de la retòrica, mostraven el desconcert que la contestació social i de tota mena estaven provocant en el règim.

Les fotografies del Paco Elvira deixen constància d'aquesta situació i constitueixen un testimoni indispensable per entendre les angoixes de Baldomero Palomares. Retrataven, per exemple, un escamot de grisos travessant el carrer amb actitud desafiant, porra en mà, dirigint-se a atacar no sabem quin objectiu vinculat amb la reivindicació de la llibertat. En una altra, una tanqueta escopia aigua a pressió: imatges que ens remeten 10.000 km més enllà, a l'altra banda de l'Atlàntic, al Xile de Pinochet. Una altra seqüència de fotografies ens ensenya com els grisos entren a la Facultat de Medicina, a l'Hospital Clínic, colpejant esquenes, cames i caps d'estudiants que intenten escapar-se. Dos policies s'abraonen contra un altre estudiant colpejant-lo amb acarnissament, al peu d'un plàtan, fals aixopluc. En un altre espai, a l'Institut Químic de Sarrià, un membre de la Brigada Político-Social treia la pistola i, corrent, mig embogit, perseguia perillosos demòcrates el desembre de 1971. En una altra sèrie, el Paco Elvira recollia el llançament de còctels Molotov a la Via Augusta de Barcelona després d'una manifestació convocada per organitzacions esquerranes el 28 de maig de 1972. Imatges que repetiria, fent de Barcelona una rèplica del París del Maig del 68.

Totes aquestes fotografies són material indispensable per conèixer la història del nostre país. L'anàlisi del passat necessita suports visuals com els que ens ha llegat el Paco. Des de la meva òptica interessada d'historiador, el valor de les seves imatges és incalculable. Perquè ens il·lustren l'instant, el moment, la fugacitat que compon el moviment. Capten la por i la gosadia dels estudiants capaços de tallar el carrer Balmes amb Pelai i col·lapsar el centre de la ciutat. Sense aquestes imatges, el moviment esdevé un ens abstracte. De la mateixa manera que la imatge, sense l'explicació, té un contingut semàntic intern però perd capacitat explicativa, i no fa, de la memòria, història.

I, certament, no només va ser el Paco. Van ser també d'altres. El Manel (Armengol), el Jordi (Socías), el Josep (Gol), la Colita, la Pilar (Aymerich), el Pere (Monés), el Xavier (Vinader)... i d'altres que componen un riquíssim patrimoni cultural i memorial que han deixat el testimoni del que va suposar la dictadura. Catalunya disposa d'un extraordinari patrimoni fotogràfic que, òbviament, va més enllà d'aquest moment i d'aquests autors. Com a historiador, com a amant de la fotografia però sobretot com a ciutadà, no només no el vull perdre, sinó que reclamo la seva preservació, conservació i difusió. I la crisi no pot ser excusa perquè, d'una vegada, s'impulsi una acció veritablement institucional, reclamada des de fa temps, en la perspectiva de crear el Centre Nacional de Fotografia

La Comissió de la Dignitat rescata un miler de fotografies de la Guerra Civil captades per un fotògraf anònim

"Va anar de poc que el fons fotogràfic de la Guerra Civil fos adquirit per una altra entitat i anés fora de Catalunya", assegura el portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes. Cruanyes, però, es va moure molt ràpid. En 15 dies va aconseguir 10.000 euros. En va pagar 7.500 pels 1.400 negatius que havien sortit a subhasta per internet. Cap institució pública va poder adquirir unes imatges captades per un fotògraf que també era soldat i de qui, de moment, es desconeix el nom.

Les imatges es conservaven en tres caixes. Una de fusta i dues de ferro. Les tenia un militar francès que havia sigut oficial d'un camp de concentració el 1939. Segurament va ser en un dels camps improvisats a les platges franceses, on molts republicans van morir per culpa de les terribles condicions de vida, on l'arxiu va passar del fotògraf desconegut al militar francès. De moment, la Comissió ha iniciat una investigació per intentar identificar el fotògraf. Tenen una foto d'ell i el nom de la seva xicota o muller: Maria Fabregat. També se sap que el fotògraf anava amb la 143 Brigada Mixta. I que era professional: anava sempre amb dues càmeres penjades al coll. Una d'elles era una Leica.

Les imatges que va captar mostren no només el camp de batalla sinó també la vida quotidiana dels soldats. El fotògraf documentava molt bé cada imatge, i identificava les persones que hi sortien. Es veuen imatges de les barraques improvisades que els soldats aixecaven per aixoplugar-se. Els bombardejos i el frenesí dels portalliteres traslladant ferits. Són imatges inèdites, mai han sigut publicades. "Hi ha també fotos de Barcelona, de les estàtues de Montjuïc, de les platges, de les eleccions de 1931, de Somorrostro... Segurament durant la retirada el fotògraf devia anar a casa seva a fer una tria", assegura Cruanyes.

La compra ha sigut possible gràcies a aportacions d'entre 20 i 1.000 euros de 53 persones vinculades a la Comissió de la Dignitat, Ara Llibres i la revista 'Sàpiens'. Amb els euros recollits, a part de l'adquisició del fons, l'associació Fotoconnexió investigarà el seu origen i es farà una exposició al llarg del 2014.