La cega i el violinista

El polifacètic Sebastià Bennasar canvia el seu registre narratiu habitual en la novel·la ‘Nocturn de Sant Felip Neri'

23/03/13 02:00 - BARCELONA - LLUÍS LLORT

Sebastià Bennasar ha publicat una novel·la en què mostra part de la història de la ciutat de Barcelona Foto: QUIM PUIG.

1

“És una
obra molt barcelonina, perquè Barcelona és molt universal”

Notícies de ...

• Barcelona

Sebastià Bennasar (Palma, 1976) ha exercit o exerceix de periodista, crític literari, assagista, poeta, novel·lista, activista en favor de la novel·la negra en català... Resulta complicat que pugui sorprendre, però ho ha aconseguit amb la publicació a Meteora –una de les seves editorials habituals– de la novel·la Nocturn de Sant Felip Neri.

A l'obra toca molts temes, si bé els principals són la guerra i les seves conseqüències, Barcelona (passat i present) i dues històries d'amor: una de peculiar entre una dona i un home i una de més genèrica: l'amor pels llibres.

Per Jordi Fernando, editor de Meteora, “Bennasar ha madurat com a escriptor; en aquest llibre hi ha una feina sobre els símbols extraordinària. Clara és la Barcelona antiga, la històrica, la vella; Franz és la Barcelona nova, la formada pels immigrants que arriben. Carles és el cronista. I Bennasar ens mostra la unió entre la Barcelona vella i la nova”.

Aquests són els tres protagonistes: Clara, una noia cega filla d'una nissaga barcelonina –amb una biblioteca amb molts i valuosos títols– que encarrega una biografia de Franz, un supervivent de la guerra dels Balcans que va en cadira de rodes i toca el violí a la bonica plaça Sant Felip Neri, al Barri Gòtic. I Carles, un escriptor amb poca feina que accepta un encàrrec que serà més complex del que semblava.

“És l'únic llibre que he trigat més de tres mesos a escriure; en concret un any i mig, tot i que l'origen, la primera frase, la vaig escriure el juny del 2006”, explica l'autor. “Necessitava un seguit de documentació, de jocs de veus i una estructura que no tenia de bon començament; l'obra havia de créixer i créixer i créixer...”, i ho va fer, però només fins a les 230 pàgines, que ningú s'esveri: és un creixement qualitatiu.

L'obra més personal

Per Bennasar, “és el meu projecte més personal; de les obres de ficció que he publicat, és la millor”, tot i que hi afegeix: “El meu llibre més important, i això no vol dir que sigui el millor, és Pot semblar un accident”, l'assaig sobre la novel·la negra catalana –tema de la seva tesi doctoral– que va publicar també a Meteora, el 2011.

“Nocturn és un llibre universal, perquè tothom ha viscut o coneix algú que ha viscut una guerra”, i ell se centra en la guerra dels Balcans, “la gran ferida, la gran vergonya d'Europa”. Sense abandonar l'esperit crític, hi afegeix que “ara vivim una guerra, econòmica, però guerra, d'uns quants amb molts diners contra molts que no en tenen”. “És una obra molt barcelonina, perquè Barcelona és molt universal i volia explicar la seva fundació; ho vaig poder fer a través del Carles i perquè la Clara forma part d'una nissaga antiga de la ciutat. La meva intenció, però, no era escriure una novel·la històrica, volia mostrar una relació amorosa no tradicional, que neix de connexions intel·lectuals. Clara s'enamora de Franz per com toca el violí. És una gran història d'amor a través de la cultura.” Aclareix de seguida: “La cultura no et salva de res, perquè ser culte no és sinònim de ser bona persona.”

A més de certs jocs metaliteraris, “la forma potser sorprèn, perquè hi ha molta segona persona, un recurs potent poc usat en narrativa, tot i que en poesia sí que es fa servir”. I també hi ha cameos: “Juli Verne és un dels meus mites literaris, per això el faig sortir.” Finalment, recorda que “els llibres no són iogurts, no caduquen, poden tenir vida després de Sant Jordi”. I l'editor, Fernando, no perd l'oportunitat d'afegir: “I d'aquest se'n parlarà durant anys.”

Darrera actualització ( Dissabte, 23 de març del 2013 04:01 )

Nocturn de Sant Felip Neri de Sebastià Bennasar. Petita crònica de la presentació d'una gran novel•la.

Presentacions editorials

Per Maria Nunes.

L'acte arrencà amb les notes de l'adagio d'Albinoni interpretades per un tercet de corda, com a banda sonora d'aquest Nocturn de Sant Felip Neri que acaba de publicar l'Editorial Meteora. A la taula, dos escriptors i un editor de pes: Sebastià Bennasar, Lluís-Anton Baulenas i Jordi Fernando. A la sala un nombrós públic, alguns ja amb un exemplar de la novel·la a les mans i fullejant-lo, no per descortesia, sinó per impaciència lectora que és el millor elogi per a un llibre recent publicat.

Obrí el foc, l'editor Jordi Fernando amb un primer record emocionat per a l'escriptor i amic Agustí Vehí, just traspassat, al qual també va retre homenatge Sebastià Bennasar en la seva intervenció.

Entrant ja en matèria, del Nocturn de Sant Felip Neri, Fernando en destacà dos aspectes: el treball minuciós d'exhaustiva documentació que ha dut a terme en Sebastià Bennasar per a bastir el rerafons de la seva darrera novel·la, i, sobretot, el fet de buidar-s'hi literalment com a autor en aquesta ficció situada en una petita plaça, un racó carregat d'història i d'històries de la ciutat de Barcelona, un autèntic microcosmos mirall d'actituds humanes universals i atemporals.

Finalment, va cloure el seu torn amb una crida als lectors que reprodueixo textualment:

"Naturalment, en Lluís-Anton Baulenas i en Sebastià Bennasar us parlaran a fons d'aquestNocturn de Sant Felip Neri, però jo, per acabar, us voldria fer un prec com a editor: Si el llibre us agrada, si realment us agrada, feu de la seva propagació una qüestió personal, podríem dir que un "casus belli", perquè és aquesta la situació en què ens trobem els que estimem aquesta llengua i la literatura que se'n fa.

És un combat desigual, a nivell social, intel·lectual i polític, és un combat on no es veu sang, però hi ha molta gent que s'hi dessagna, i si no és amb l'ajuda del públic lector català, serà un combat perdut, i hi ha guerres, com molt bé explica aquestNocturn de Sant Felip Neri, que, pel bé de tots, més val no perdre-les."

Acte seguit, Lluís-Anton Baulenes, que no necessita presentació, ens parlà del Nocturn de Sant Felip Neri com d'una novel·la de novel·les, i en la seva acurada anàlisi del text, remarcà

per una banda el fet que Bennasar tracti el tema de la guerra dels Balcans, de la qual considera que no se n'ha fet prou literatura. Va fer elogi de la manera aclaridora de l'aproximació gairebé periodística al setge de Sarajevo. Un episodi pròxim a nosaltres en el temps i en la història de la també d'alguna manera nostra República de Ragusa (nom antic de Dubrovnik), i que fa molt nostra la barbàrie d'aquest episodi sagnant, tot mostrant l'amarga lliçó que la crueltat de la segona guerra mundial podia ser igualada i superada a finals del segle XX. I, per contrast, simultàniament en l'escenari de la Barcelona olímpica tot discorria en una olímpica indiferència vers aquesta tragèdia.

Un tema que el propi Baulenes va tractar ja en la seva obra El fil de plata, novel.la guanyadora del Premi Carlemany 1998.

Un altre aspecte que destacà de la novel·la de Sebastià Bennasar és la barreja d'estils, un inici simbolista amb la presència de la mort que Baulenes posà en relació amb la tradició de l'estil simbòlic, altament metafòric d'una gran obra de la literatura catalana, força oblidada, Camí de llum (1909) de Miquel de Palol, de la qual ens en llegí un fragment en una edició antiga.

En efecte, Nocturn de Sant Felip Neri, arrenca amb força amb la imatge d'una dona jove, simbòlicaent cega per potenciar la visió interioritzada, la darrera baula d'una cadena que mor, d'un llinatge, els Bertran, que mor. Baulenas ens recordà la dimensió simbòlica de l'espai de la Plaça de Sant Felip Neri, fruit dels bombardejos de la guerra civil, car el que avui és una plaça no ho era pas, era un espai habitat on les bombes van provocar una mortaldat sobretot de criatures. És una plaça creada amb fragments procedents d'altres indrets de la ciutat, com les cases dels gremis de calderers i de sabaters; amb la façana de sant Felip Nèri amb els brutals impactes de la metralla com a testimoni dels sagnants fets. Una plaça que explica una història de destruccions i reconstruccions d'una ciutat i dels que l'han habitada i l'habiten. Així, Franz, el violinista captaire que prové de Sarajevo, d'un món de destrucció, hi encaixa perfectament com una peça més en aquest espai fragmentari de mort i destrucció, però també de reconstrucció i de redempció.

Un protagonisme especial és el que tenen en la novel·la els llibres. La redempció per la via del llibre, els llibres donen vida, els llibres antics hi acompleixen una funció salvadora, també l'escriptura.

Baulenes en destaca l'encert estilístic de la narració en segona persona, de la veu reflexiva que relata les històries creuades d'un escriptor, un llibreter de vell que rep un encàrrec, un violinista que fuig d'una tragèdia, i una dona jove, una heroïna simbolista, la darrera del seu llinatge, que ni accepta la redempció per l'amor i assumeix aquest final fins a les darreres conseqüències.

Tots els personatges conflueixen en aquesta plaça, en aquest nocturn símfònic, una denúncia de la crueltat de totes les guerres. En suma, una novel·la de subtileses i un bombardeig continu d'impactes sentimentals i de propostes narratives estilísticament molt riques, segons Baulenes.

I finalment, l'autor, Sebastià Bennasar, amb el seu habitual sentit de l'humor, ens explicà la gènesi, quatre anys enrere, d'aquesta novel·la i dedicà un capítol d'agraïments a les diverses persones que l'han acompanyat, des d'unes primeres pàgines escrites en una aula universitària fins al llibre que, esplèndidament editat per Meteora, tenim avui a les mans.

Afegeix que la seva novel·la és un llibre de cultura, de música, de llibres,  i que la cultura és l'únic que ens pot salvar i treure'ns de la profunda crisi que a tots nivells, també i sobretot de valors,  travessem.

“El gest significarà una victòria de la civilització sobre la barbàrie i tots li devem aquesta oportunitat, ens devem aquesta oportunitat.” diu Benassar a  Nocturn de Sant Felip Neri.

Llegir-la també tindrà aquest significat i és una oportunitat que li devem i per l'èxit de la qual vam acabar brindant amb una copa de cava.

Brindem, doncs, per una gran novel·la i retem homenatge a la cultura llegint-la!

Crònica i imatges: Maria Nunes

NOCTURN DE SANT FELIP NERI, EL VÍDEO

Bennasar guanya el Joaquim Ruyra amb un elogi a la cultura portuguesa

La celebració del cinquantenari dels Recvll arrenca el 31 de març amb un recital de la Selvatana 

11.03.2013 | 07:11

Fotografia de grup amb els premiats dels guardons Recvll -a primera fila, d´esquerra a dreta, Garí, Duran i Yago- i els membres del jurat. carles colomer

BLANES | ALBA CARMONA El mallorquí Sebastià Bennasar ha guanyat amb Badia de Mendinelo el premi de narració Joaquim Ruyra, inclòs dins els Premis Literaris de la Revista Recvll de Blanes, que aquest any celebren la quaranta-novena edició.
L'obra de l'autor illenc, que actualment viu a Lisboa, mostra la connexió que ha establert amb la literatura portuguesa en aquesta narració curta "de caire poètic i amb una gran estructura narrativa", segons va explicar el president del jurat dels premis literaris, Vicenç Llorca.
Ambientat al Cap Verd, el relat premiat està protagonitzat per personatges atlàntics i africans, però amb les particularitats de la personalitat illenca, i sobretot, per "llibres, paraules i biblioteques que evidencien que només la cultura ens farà sortir de la crisi", segons va explicar el propi Benassar a través d'una carta d'agraïment, ja que no va poder assistir a l'acte de lliurament dels premis que es va fer ahir a Blanes.
El premi de poesia Benet Ribas va reconèixer Extrema llum, de Joan Duran, que va definir la poesia com "paraula en tensió" en què els versos fan funambulismes entre pols oposats.
En el cas del poemari premiat, el viatge conjunt de lector i literat parteix de la foscor del laberint de l'illa de Creta i, passant per diferents elements de la física com la matèria o l'espai, desemboca en la "perfecció" de les partícules ingràvides de la llum.
En l'apartat de teatre, el premi Josep Ametller va recaure en el també mallorquí Joan Guasp per O.W. El dramaturg de Consell, que ja havia rebut el guardó anteriorment, recrea i posa en escena el món literari de l'escriptor Oscar Wilde, a qui descriu com un "humanista enamorat de la vida, de l'amistat i de la societat, però crític amb l'entorn que l'envoltava".
El jurat presidit per Llorca i integrat per Vinyet Panyella, Salvador Roca, Francesc Robert, Josep Maria Ripoll i Miquel-Lluís Muntané va escollir Hipotecar el futur, del valencià Joan Vicent Yago, com la millor peça periodística amb el premi Salvador Reynaldos.
L'article gira entorn del món de l'ensenyament, que Yago coneix perquè treballa com a docent de llengua a Suècia, i de com els joves estan perdent la capacitat d'abstracció i de viure en silenci.
Partint d'una anècdota viscuda en una sucursal bancària, l'articulista valencià reflexiona sobre "una crisi més greu que la crisi material", explica: com anem agafant por als textos i a tot allò que ens fa comprendre l'entorn per culpa d'un món excessivament carregat de pantalles que fa evolucionar l'homo sapiens cap a l'homo videns, terme encunyat pel pensador Giovanni Sartori.
Pel que fa al guardó dedicat al retrat literari, el Premi Rafel Cornellà des d'aquesta edició canvia de nom i hi afegeix el de Josep ?Abril per homenatjar el fundador dels premis Recvll mort aquest estiu.
El retrat premiat és de Joan Garí, autor de Borriana, per una peça titulada Manuel Vicent o la frase feliç. Deixeble i amic de l'escriptor valencià, Garí defineix Vicent com un "referent del periodisme valencià", que destaca especialment com a gran constructor d'oracions.
No és la primera vegada que Garí rep el Premi Rafel Cornellà, ja que ell mateix va recordar ahir durant l'acte de lliurament dels guardons, que al 1998 els Recvll ja van premiar el seu retrat literari de l'escriptor i dibuixant Andreu Alfaro, un dels "homenots valencians" que, juntament amb Manuel Vicent, mereixien deixar-ne constància, explica l'autor de Borriana.
La directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, va destacar la procedència dels guardonats, la majoria de les illes Balears i del País Valencià, per assegurar que els Recvll "donen prestigi als accents" i ajuden a fer d'enllaç entre els territoris de parla catalana.

PRESENTACIÓ A MALLORCA DE EL PAÍS DELS CREPUSCLES

Per als que no hi vàreu podeu venir, el vídeo de la presentació a Mallorca

LA PRIMERA RESSENYA, ANNA MARIA VILLALONGA

L'Anna Maria Villalonga ha fet la primera ressenya, a Núvol i al seu bloc. Mil gràcies.

Sebastià Bennasar al país dels crepuscles
Anna Maria Villalonga. Barcelona.  / 20.01.2013
 
El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar, és el títol número 6 de la Col·lecció de novel·la negra en català Crims.cat, de l’Editorial Alrevés. Una obra dinàmica, àgil, que enganxa des de la primera pàgina i que demostra la vitalitat actual del gènere a casa nostra.


L’acció se situa en un indret tan bell com la Vall de Boí, la qual cosa justifica de ple el poètic títol de la novel·la. Una sèrie de crims terribles, que deixen un reguitzell de cadàvers torturats de la manera més sàdica, posen a prova els mossos d’esquadra de la contrada, dirigits pel comissari Jaume Fuster, arribat casualment de Barcelona per impartir un curset. L’atmosfera és vital. Enmig d’un hivern duríssim, gairebé colgats per la neu, els policies s’enfronten amb un cas d’enorme brutalitat que arrenca de malediccions ancestrals i d’antigues supersticions religioses. La tria geogràfica de Bennasar no em sembla casual. Respon a la voluntat de descentralitzar el gènere i de demostrar que, lluny de la gran ciutat, també s’hi pot ambientar una ficció ben negra. De fet, pel que fa a les característiques dels assassinats, El país dels crepuscles resulta molt més que negra. És negríssima.

L’autor construeix una història procedimental, de manera que el lector acompanya la policia en les seves investigacions i se sent partícip dels descobriments. La truculència dels crims queda equilibrada pel tractament proper i costumista dels personatges principals. Sense descriure’ls en excés, Bennasar se’n surt molt bé a l’hora d’aconseguir que el receptor s’hi senti identificat. Els diàlegs, planers i creïbles, hi tenen molt a veure. En la novel·la no hi ha res superflu. Aquesta característica, per a mi indispensable en el gènere negre, converteix El país dels crepuscles en una obra madura i ben travada; en una obra prou versemblant malgrat la insòlita ˗i tal vegada una mica pel·liculera˗ cruesa dels crims.

Tanmateix, la novel·la només és un instrument. Un instrument de gènere, que segueix aplicadament els codis, però que té com a finalitat plantejar interrogants ˗gens banals˗ sobre el món que ens envolta, sobre la deriva de la nostra societat. Bennasar posa en pràctica dos exercicis. Un més explícit, l’altre més sibil·lí.

D’una banda, aposta per mostrar clarament la seva preocupació ecològica, mediambiental. Així, empra el misticisme del llop (una figura molt rendible literàriament) per encetar un debat: la legitimitat del retorn de certes espècies al Pirineu, la necessitat de recuperar els usos ramaders i agrícoles tradicionals, la conveniència de garantir la bona salut de la natura. Amb tot, el seu discurs no és fonamentalista, sinó ben assenyat. Així, també mostra la cara més fanàtica de la qüestió, tot inventant un grup terrorista d’allò més bèstia que pretén volar pels aires la Presa de Cavallers (com a primera de tota una sèrie) i inundar el país si fa falta.

D’altra banda ˗i de manera menys evident˗, Bennasar va desgranant al llarg del text tot un conjunt de meditacions, preocupacions i opinions que el vinculen al present més estricte i que l’acaben posicionant ideològicament. Així, ens parla de l’actual crisi econòmica i les seves conseqüències, de les màfies organitzades, de la prostitució, de les rèmores del franquisme que encara arrosseguem, de la llengua i la literatura catalanes, de l’imperialisme lingüístic del castellà. Recull referències històriques i artístiques, fa reflexions sobre el passat i el futur. Sembla gairebé inabastable la capacitat de l’autor per introduir els temes dels quals vol parlar.

Personalment, no m’hauria importat que el final hagués estat una mica més perllongat  en relació amb la resolució del gas, però, alhora, agraeixo profundament la manca de detalls innecessaris o hiperbòlics. Hiperbòlics són els crims, però absolutament versemblant i realista és el tractament del seu desenllaç. M’imagino perfectament la possibilitat de veure El país dels crepuscles convertit en pel·lícula.

Llanço la idea a algun director de cinema. A veure si algú s’anima. I als lectors, una clara recomanació. Llegiu la novel·la. Us ho passareu molt bé.



El país dels crepuscles, de Sebastià Bennasar. Editorial Alrevés. Barcelona, 2012  

LA NOVA CRIATURA, DILLUNS A LES LLIBRERIES

EL PAÍS DELS CREPUSCLES


ANY DE PUBLICACIó: 2013
EDITORIAL: Alrevés Editorial
COL·LECCIó: crims.cat
IDIOMA: Català
Ha començat a arribar el fred a la Vall de Boí. I amb les primeres nevades també ha arribat un assassí implacable que va deixant cadàvers torturats i martiritzats a les esglésies que són Patrimoni de la Humanitat. El comissari Jaume Fuster —un home que no té por de res— haurà de fer front a velles supersticions medievals al mig de la bellesa blanca de la vall, on tot torna, fins i tot els llops. Una novel·la que ens trasllada fins a un dels paratges més bells dels Països Catalans, en un ambient d’intensa gelor nòrdica passada pel sedàs mediterrani i la violència americana.