LLUÍS LLORT ENS PARLA D'AGENTS SECRETS

ESPIES. LLIBRES
LLUÍS LLORT
Agents secrets, escriptors famosos
22/02/13 02:00 -
 


Segons el DIEC2, espionatge és “l'activitat secreta adreçada a obtenir informació sobre l'organització, l'armament i la indústria bèl·lica i, en general, sobre tot el que fa referència a la capacitat defensiva o ofensiva d'un estat”. Podríem dir que, per la franja baixa, determinades activitats i mètodes no són espionatge en sentit acadèmic, però sí que compleixen funcions similars fent ús de mètodes similars, com és el cas recent d'una agència de detectius de Barcelona que ha estat investigant determinats polítics catalans. La troca s'embolica més si hi afegim l'arribada a la seu de la Diagonal de més efectius del CNI (Centro Nacional de Inteligencia), els espies oficials de l'Estat espanyol.
Partint de la realitat i fins i tot de l'actualitat, dediquem una breu mirada a la molta literatura que ha generat aquest complex i mitificat món de l'espionatge internacional. Una literatura, nascuda en alguns casos de les experiències d'exagents, que al seu torn ha donat peu a obres de ficció –o basades en fets reals– de cinema, de còmic i de televisió, com analitzem en les pròximes pàgines.
L'origen de la novel·la d'espionatge, normalment amb una trama d'estructura complexa, es remunta al segle XIX amb l'aparició dels serveis d'intel·ligència en alguns estats. James Fennimore Cooper va publicar L'espia el 1821; la Baronessa Orczy va publicar La pimpinela escarlata el 1905, en què un aristòcrata britànic actua durant la Revolució francesa; Joseph Conrad va donar una visió més seriosa i controvertida de l'espionatge el 1907 amb l'obra L'agent secret.
A partir d'aquests inicis, cada conflicte a gran escala, com ara les dues guerres mundials, la Guerra Freda i el Mur de Berlín o els atemptats a les Torres Bessones l'11 de setembre del 2001, entre molts altres exemples de menor grau i menys repercussió, han generat molta literatura fresca d'espionatge.
El mercat d'aquestes obres dibuixa les pujades i baixades d'interès lector a què l'obliga la història política i bèl·lica real. A més de les zones geogràfiques on actuar i els enemics a combatre (que depenen de la nacionalitat de l'autor, i com que els més famosos són anglosaxons els dolents habituals han estat nazis, russos, àrabs...), hi ha apartats que s'actualitzen constantment, com la tecnologia, amb ginys cada cop més sofisticats afegits a l'evolució dels domèstics (fa 100 anys s'interceptaven cartes de paper i ara, correus electrònics). Si bé la base humana, l'espia, sempre és la mateixa i segur que és molt similar un agent actual que un de fa 150 anys, pel que fa al tarannà, als riscos assumits i a la disciplina.
Els tres britànics experimentats
Hi ha una tríada inqüestionable pel que fa als autors més populars de novel·les d'espies, la formada pels britànics Graham Greene (1904-1991), Ian Fleming (1908-1964) i John Le Carré (1931). Tots tres van servir en secret Sa Majestat abans de servir la cultura amb obres com ara, en el cas de Fleming, la sèrie protagonitzada per James Bond: Casino Royale, Octopussy, Goldfinger, Només es viu dos cops... Le Carré va publicar obres protagonitzades per l'agent Smiley i altres en què no surt o és secundari: L'espia que va sortir del fred, La Casa Rússia, El jardiner fidel i El sastre de Panamà. Finalment, hi ha títols també fundacionals del gènere, com El tercer home, El cònsol honorari i El nostre home a l'Havana, entre d'altres, de Greene.
Posar-se d'acord en una llista de títols (del que sigui, de fet) és més difícil que entendre algunes trames d'espionatge sense ajuda (ningú ha dit que ser espia sigui fàcil, per alguna cosa els denominen serveis d'intel·ligència, i així cal mostrar-ho, amb agents dobles, girs inesperats i opcions morals sovint poc netes), però farem un intent amb una tria força reincident a la xarxa. Comencem pels tres magnífics: El talp (John Le Carré), Viu i deixa morir (Ian Fleming) i L'americà impassible (Graham Greene). Seguim amb tres autors coetanis i també força coneguts: El dia del Chacal (del britànic Frederick Forsyth, 1938, també autor d'Odessa, El quart protocol i Els gossos de la guerra), La sanció d'Eiger (Trevanian, pseudònim del nord-americà Robert W. Whitaker, 1931-2005) i El cas Bourne (del nord-americà Robert Ludlum, 1927-2001, i autor d'altres obres protagonitzades per Jason Bourne). I tanquem amb dos autors una mica més joves: L'illa de les tempestes (del gal·lès Ken Follett, 1949, autor prolífic amb altres èxits recents) i La caça d'Octubre Roig (del nord-americà Tom Clancy, 1947, creador d'un altre agent popular, Jack Ryan).
Gràcies a ells es produeix la gran paradoxa: voler ser agent secret per esdevenir famós.
Sigles
El gènere d'espies, tant pel que fa a la franja literària com pel que fa a cinema, còmic i televisió, ha familiaritzat el públic amb sigles i noms com ara CIA, KGB, MI6, Mosad, Stasi... En el cas espanyol, la veritat és que
és més coneguda la TIA, de Mortadel·lo i Filemó, que el CNI, potser perquè es diu així des del 2002; quan era el CESID tampoc tenia gaire glamur, és cert.