Brutalitat nihilista: ‘Algú parla de mi’, de David Ventura
Que algú hagi de posar un prefaci en un
llibre per explicar que està escrit fa uns anys i que per això és
perfectament normal que tots els personatges tinguin feina –i es
permetin el luxe fins i tot de deixar-la per una altra- no és una
provocació. És una justificació de les circumstàncies d’un país i del
procés d’edició d’un llibre, és a dir, del procés de naixement d’un
text, des de l’escriptura fins que arriba a les teves mans, lector.
I per això en David Ventura ha hagut de fer aquesta petita concessió
–podia no haver-la fet i no hagués passat res, però el fet d’incloure-la
és una presa de consciència demolidora- per assegurar que la seva
novel·la és versemblant. O vaja, que ho era en el moment en què la va
escriure. Considerem, doncs, que Algú parla de mi és una
meravellosa novel·la històrica de fa tres anys, quan la gent tenia pasta
a la butxaca, pagava les entrades a les discoteques, mirava pelis
piratejant-les i menjava sushi cada dos per tres a més de cardar amb més
alegria que a l’actualitat –si més no, tenir calers a la butxaca
permetien sortir més i tenir més possibilitats de conèixer algú amb qui
intercanviar fluids-. I a més a més tenia feina i hi anava i hi arribava
d’hora (potser gràcies a la coca) però si calia enviava el seu cap a
pondre amb la tranquil·litat que si el fotien fora encara li farien un
favor.
Aquest és el context de la narració de
David Ventura (Barcelona, 1974), que debuta amb aquesta novel·la
publicada per Amsterdam i on es poden llegir frases com aquesta: “Sempre
que dino amb la família tinc ganes de dimitir del món (…) Si no fos pel
futbol, cada diumenge a la tarda hi hauria una allau de suïcidis. Els
vespres dels diumenges són la cosa més trista que hi ha al món”.
El protagonista del llibre –narrat en
una esplèndida primera persona molt ben sostinguda al llarg del text- té
una trentena d’anys i treballa en un pàrking, perquè ha deixat la feina
de periodista. Al llarg de la narració anirem veient com el seu
objectiu principal a la vida –passar dels problemes dels altres i anar
vivint- no sempre es pot complir. O que de vegades l’intent
d’acomplir-lo pot comportar conseqüències de moltes menes, sentimentals,
familiars i emocionals. Aquest protagonista narrador viu en un pis
compartit on s’hi acabarà instal·lant un personatge insomne, crític de
professió i gran aficionat a la masturbació. El company de pis existent
abans de la nova adquisició, en canvi, passa per una relació
estranyíssima amb la seva parella, que ha acabat cardant també amb el
protagonista. Però de debò, tot això no és gens important, no són més
que circumstàncies del text, com la família desestructurada del narrador
o la seva màxima ambició d’esdevenir funcionari. El que és important és
veure el procés de nihilisme i individualisme tant del protagonista del
llibre com de la societat –catalana-barcelonina?- que descriu, en un
procés angoixant que Ventura disfressa molt bé amb els seus recursos a
l’humor. Però per sota de la pàtina de la irreverència i de l’humor, i
de les frases volgudament provocadores (ep, les tres coses són un dels
grans encerts del llibre), hi subjau un aire de tristesa terrible que es
va accentuant a mesura que s’arriba al final del llibre i que ens aboca
de cap a la incomunicació i la solitud, els grans temes del llibre.
Adverteixo des d’ara mateix que potser
el paràgraf següent és molt discutible i que per ventura l’estic
vessant, però per a mi aquest llibre és tan dur com ho pugui ser El guardià al camp de sègol
del Salinger. Evidentment, Ventura suavitza la situació, l’amaneix, ens
la fa empassar amb més dolçor, però la sensació de desassossec en
acabar la lectura d’aquesta novel·la és exactament aquesta i el
desemparament de Holden Caufield és el referent que arriba de forma
immediata. I això està a l’abast de molts pocs creadors. En definitiva,
un narrador que s’haurà de seguir, que s’ha de tenir en compte, i que
demostra que les veus “joves” de la literatura catalana tenen moltes
coses a dir, moltes maneres de fer-ho i que, sobretot, dominen a la
perfecció els recursos per acabar impactant en el lector.
Sebastià Bennasar
_______
Algú parla de mi / David Ventura / Editorial Amsterdam / 1ª edició, juny de 2012 / 170 pàgines / ISBN 9788492941711
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada