La primera Guerra Mundial va suposar un moment molt important per a la història de Catalunya. La neutralitat de l’Estat espanyol va propiciar un fort desenvolupament econòmic de la indústria de casa nostra, que feia de proveïdora a Europa. Però a la vegada va ser un moment molt interessant en el debat intel·lectual. Joan Safont (Mataró, 1984) ha analitzat la producció de la revista Iberia, un dels principals òrgans dels aliadòfils catalanistes a Per França i Anglaterra (Acontravent).
“Si volem esdevenir un país independent ens ho hem de fer sols”
Sebastià Bennasar. Barcelona
Com s’us va ocórrer començar a investigar la publicació Iberia?
Tot té un origen i una explicació, i en aquest cas s’ha de situar en la obligació que tenia de presentar un treball final, una tesina, a l’acabar el Màster en Reporterisme que vaig fer a la Facultat de Comunicació Blanquerna – Universitat Ramon Llull. Gràcies a lectures prèvies, tant de clàssics com Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Eugeni Xammar o Agustí Calvet Gaziel, com de biografies o memòries d’aquests personatges, tenia clar que volia fer una investigació històrica sobre el periodisme català. El problema era l’extensió del concepte, dels períodes, dels personatges o les publicacions a estudiar. En aquest període previ, de definició de l’objecte de la tesina em vaig topar amb una petita obra del periodista i ninotaire Jaume Passarell en que esmentava la importància de la Primera Guerra Mundial per la premsa catalana. Ja teníem el període històric en que em mouria, però no podia estudiar tota la premsa catalana en relació a la Gran Guerra. El fet de trobar una publicació feta a Barcelona, dedicada íntegrament a donar suport als aliats – França, Anglaterra, Itàlia, els Estats Units – durant la guerra, en què se seguia el conflicte des de i per a Catalunya, i a més amb les millors plomes del periodisme del moment, va ser gairebé providencial.
En el vostre estudi intentau demostrar que l’aliadofília de la primera guerra mundial, era una manera d’internacionalitzar les aspiracions nacionals de Catalunya…
A partir de 1914 es fa evident que un altre món sortirà de la Gran Guerra que s’està disputant a Europa i respecte de la que Espanya roman neutral. A Catalunya, que en aquell moment posa les bases de la primera experiència institucional 200 anys després de la desfeta de 1714, també s’interpreta el conflicte d’aquesta manera. A banda, el país es manifesta majoritàriament aliadòfil o francòfil, i aquesta aliadòfila es creu que serà el factor clau que farà que la França i la Gran Bretanya (que sovint justifiquen la guerra com un alliberament dels pobles sotmesos als Imperis Centrals) en vèncer i com a agraïment forcin un canvi en l’estatus de Catalunya. A més, amb l’entrada dels EUA a la guerra i els 14 punts del President Wilson, aquesta esperança no farà més que créixer. Tot això és el que porta a molts joves a allistar-se a la Legió Estrangera francesa, als intel·lectuals a signar manifestos d’adhesió a França i a aquest grup de periodistes, escriptors i polítics a fundar la revista Iberia, per explicar a Catalunya l’actualitat de la guerra, des del punt de vista dels aliat, i alhora, fer avinent als aliats aquest estat d’opinió proaliat del país.
Creus que ara que han passat més o menys cent anys d’aquests fets ens calen més esforços en aquest sentit?
La passió aliadòfila dels catalans forma part, evidentment, d’aquests esforços d’internacionalitzar el cas català. Ara bé, no deixa de ser una història que no acaba bé. Com diuen alguns dels homes de la revista Iberia, l’agraïment de França per la seva campanya proaliada no va passar de concedir-los la Legió d’Honor. Si mai havien fet cap promesa o havia semblat que la feien, aviat la van oblidar en pros de l’estabilitat i el manteniment de l’statu quo. Després, la història del país ha estat tan complicada que fins ara no hem tornat a fer aquest exercici d’internacionalització. Penso que, més enllà de la satisfacció per l’interès que desperta Catalunya als diferents països d’Europa i als Estats Units, si volem esdevenir un país independent ens ho hem de fer sols. Per més que ens coneguin, la feina l’hem de fer nosaltres i en tot cas després, els amics, si és que existeixen, o els països a qui puguem interessar ja ens reconeixeran o ens ajudaran.
El vostre estudi també serveix per rescatar de l’oblit (o d’un cert oblit) alguns intel·lectuals de primer ordre del país, com Ametlla, Rovira i Virgili o Amadeu Hurtado entre altres. Per què, aquest oblit sistemàtic dels nostres prohoms?
Com deia abans, la història del país ha estat summament complicada, dura, el país va suportar un règim que gairebé l’aniquila i la reconstrucció ha estat també costosa i fràgil. En el camp de la història, potser s’ha dedicat molt d’esforç a resseguir i estudiar aquest moment de la Guerra Civil i el Franquisme, passant a l’oblit d’altres període o personatges. Sovint, a més, s’ha fet amb excessiva generalització, és a dir, l’oblit no ha estat per manca de temps o de dedicació sinó que ha estat un oblit interessat i voluntari. Sovint, les complexitats dels personatges –d’aquests prohoms com vostè els qualifica–, els seus tarannàs, judicis del passat, posicions polítiques i manca d’hereus intel·lectuals ha contribuït a aquest oblit. Com a exemple li diré que dels personatges que biografio al llibre, tots ells republicans i catalanistes, Ametlla, Hurtado, Elias, Xammar i Plana, van marxar del país ja entre el 1936 i el 1937, amenaçats pel desori revolucionari de la rereguarda. Un exili que serà definitiu a partir de 1939. El catalanisme republicà, liberal, civilitzat, antidogmàtic, intel·lectual que ells havien defensat des d’Iberia, la Publicitat, Mirador, Acció Catalana, el país en que ells havien viscut, de tertúlies, redaccions de diaris, llibreries, revistes, editorials, etc., va quedar totalment arrasat amb la victòria franquista i la repressió posterior. Va desaparèixer totalment i per tant, evocar-lo i recuperar-lo ha estat una feina complicada i ingrata, però que calia fer. I no deixa de ser curiós que els hàgim recuperat persones educades en democràcia, en una Catalunya amb mitjans de comunicació i llibres en la nostra llengua, en un moment que necessita mirades com la seva, liberal, gens dogmàtic, civilitzada…
La publicació d’aquest material l’heu feta, precisament, en una editorial que ens ha descobert el bo i millor del periodisme a casa nostra. Hi haurà col·laboracions futures? És a dir, aprofundireu sobre algun d’aquests homenots en investigacions futures?
La tasca d’Acontravent i d’en Quim Torra s’emmarca en el que deia en la pregunta anterior. Una recuperació del periodisme històric català i d’alguns homes de lletres certament oblidats que ha estat una inspiració i un impuls per la meva feina, sens dubte. En concret, pel que fa a les meves dèries, és possible que continuï amb la vida d’alguns dels homes que faig aparèixer al llibre. En tot cas, no crec que em mogui massa dels personatges, èpoques, entorns culturals, que ja apareixen en aquest llibre.
Dirigiu un diari digital i la pregunta és obligada: és aquest el futur de la premsa escrita en el nostre país?
Em sembla que no sóc qui per teoritzar sobre aquesta pregunta tan transcendent, però sí que diré que a mi m’interessa més que hi hagi periodisme, sigui quin sigui el format, que no pas que romanguin els mitjans. És a dir, prefereixo que sobrevisqui el periodisme, la necessitat d’informar-se, de que conèixer l’entorn, de rebre parers i opinions, que el paper, la ràdio, la Tv o el paper.
Creus que els nostres periodistes tenen un desconeixement profund de la història i de la cultura, que aquests són aspectes que es bandegen de la formació del periodista contemporani?
Jo no sóc periodista de formació estricta. Vaig llicenciar-me en Dret a la Universitat Pompeu Fabra i, com he dit, uns anys després vaig fer un postgrau en Periodisme. Per tant, no m’atreviria a afirmar que els periodistes surten de la Facultat sense formació històrica i cultural. En tot cas, penso que en aquest moment a les universitats catalanes, tant pel que fa a Periodisme, com a Filologia, s’està fent bona feina per recuperar aquest llegat periodístic i literari català. A banda, tot i que encara hi ha molta feina a fer, mai com abans s’havien recuperat figures com Irene Polo, Josep Maria Planes, Domènec de Bellmunt, Eugeni Xammar, a banda dels clàssics Pla, Sagarra, Carles Soldevila, etc. Potser som quatre gats els interessats, però com diu l’Enric Vila –un autor clau en aquesta recuperació– en el seu darrer llibre sobre la Rambla, no és d’estranyar que aquesta recuperació del periodisme dels anys 30, vingui associada al renaixement de la cultura urbana català i coincideixi amb la popularització de l’independentisme.
Per què va ser modèlica la revista Iberia i per què heu centrat la vostra atenció en aquesta publicació i no en qualsevol altra de les múltiples que hi ha en aquella època?
La Primera Guerra Mundial es veu amb una intensitat total a Barcelona, hi ha una polarització de la opinió i un gran interès per la informació que prové d’Europa. Per tant, aquest lustre de 1914 a 1919 es converteix en un foment epifànic, fundacional per la premsa catalana, que passarà d’uns diaris partidistes i reduïts a la gran premsa moderna i cosmopolita dels anys 20. I crec que, en aquest sentit, la revista Iberia, actua com a punt de reunió i formació de la gran generació de periodistes, escriptors, intel·lectuals i artistes del seu moment i no és d’estranyar que anys després els seus homes acabin fundant i dirigint mitjans, col·laborant en els principals diaris i revistes o ocupant llocs de responsabilitat política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada