UNA OPORTUNITAT POÈTICA PERDUDA (l'article d'avui a Núvol)

Una oportunitat (poètica) perduda
Sebastià Bennassar. Palma.  / 15.01.2013
 
El passat cinc de gener els reis mags varen envair pobles i ciutats amb les seves cavalcades duent alegria i festa arreu del país. A mi m’hauria agradat que duguessin més poesia i més consciència de país, però ja se sap que els reis són els pares i per tant no cal demanar gaires miracles. Aquest mateix dia, setanta cinc-anys abans, moria al sanatori de El Brull el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tenia 24 anys i va morir de tuberculosi en plena Guerra Civil. Rosselló-Pòrcel va ser el gran amic de Salvador Espriu, malgrat alguns distanciaments en diferents moments, i de fet no es pot entendre la poesia d’Espriu sense la de Rosselló-Pòrcel.


De fet, quan el petit cementiri de El Brull va haver-se de reformar, Espriu es va fer càrrec de les despulles del poeta mallorquí, que van anar a parar a Arenys fins al 1977, quan finalment varen ser retornades a Palma. Era el mateix any en què retornaren les del seu mestre Gabriel Alomar, que va morir a Alexandria, a l’exili. Les tres tombes de Rosselló-Pòrcel són un document esfereïdor de la història del país: guerra civil, postguerra, transició.

Doncs bé, sembla ser que el nostre petit país no ha recordat la data de la mort, i sembla ser que tampoc no celebrarà el centenari del seu naixement, el 1913. I si això no passa amb Rosselló-Pòrcel, que com a mínim és un d’aquests mites de la poesia catalana contemporània (com els seus companys tuberculosos Màrius Torres i Joan Salvat Papasseït), encara serà molt més complicat que el 2013 recordi el centenari d’un altre gran poeta, l’eivissenc Marià Villangómez, que és capital per a les nostres lletres tant per la seva obra pròpia com, sobretot, per les versions poètiques que va fer de Keats, Yeats, o Apollinaire, entre d’altres. De fet, un total d’onze institucions illenques han preparat l’any Villangómez, però sense partida pressupostària i amb un objectiu primer que és per posar-se les mans al cap: la recuperació de la seva obra poètica, que avui per avui està esgotada. Quina mena de país tenim que es permet no reeditar l’obra d’un dels seus poetes més importants? I com se pot celebrar un any Villangómez sense tenir la partida pressupostària tancada?

La celebració de l’any Espriu hauria pogut ser l’any de la celebració de la poesia en llengua catalana, perquè també es commemoren vint anys de la mort de Josep Maria Llompart de la Penya i de Vicent Andrés Estellés. Crec que amb tantes efemèrides de naixements i traspassos hauria estat molt millor per al país dedicar un any a la poesia en la nostra llengua que centrar-se en la figura d’un sol escriptor, per molt que aquest sigui un homenot de la talla i la vàlua d’Espriu.

I de moment no hi ha cap perspectiva a la vista que les institucions culturals –en mans del PP- del País Valencià i de les Illes Balears tenguin la intenció de fer res per homenatjar els homes abans esmentats, ja que la política cultural a València i a les Illes ara mateix es basa en anihilar tot el que representen aquests poetes compromesos amb la seva llengua i el seu país.

Evidentment, la Generalitat de Catalunya i per extensió els ciutadans de la Catalunya estricta fan bé de commemorar i exaltar els seus escriptors (que són els nostres, els de tots els que parlam la llengua catalana). Independentment del que es pugui pensar de la commemoració de centenaris i altres dates similars, el cert és que constitueixen una oportunitat magnífica per organitzar activitats culturals al voltant de la literatura. I no n’anam tan sobrats de cultura com per mirar per sobre l’espatlla aquests esforços de reivindicar un nom de la nostra magnífica literatura durant tot un any. Però en aquesta ocasió s’ha perdut l’oportunitat de fer un gran any sobre la poesia catalana, un any que servís per refermar encara més la unitat de la llengua arreu del territori i que mostràs la immensa vitalitat d’un gènere que travessa tot un segle terrible per al país per arribar amb més força que mai als nostres dies.

El 2013 hauria d’haver estat l’any de la internacionalització de la poesia catalana –la via cultural és per ventura una de les millors eines per arribar a la independència- i l’any del descobriment a tot arreu del país d’alguns dels homes i dones que ens han salvat els mots. Si volem ser un país normal no pot ser que desconeguem noms com els de Rosselló-Pòrcel o el de Villangómez, que els nostres estudiants arribin a la universitat sense llegir Estellés o que Llompart sigui només el nom d’un carrer. I en aquest cas, Catalunya hauria d’haver estirat del carro.

En un moment de genocidi cultural constant del PP a les Illes i al País Valencià, dedicar un any a la poesia en llengua catalana hauria estat un gran acte de posicionament de Catalunya envers la totalitat del país i de la llengua. Espriu és un poeta excepcional i un gran home de cultura. Però us imaginau com hauria estat de potent un any on se li haguessin sumat noms com els de Rosselló-Pòrcel, Villangómez, Llompart i Estellés (i segur que n’hauríem trobat d’altres).

Hem perdut una oportunitat poètica de posicionar-nos al món com un país i una pàtria que ha combatut amb paraules i ha sabut vèncer amb la cultura tots els atacs. Potser sí que per continuar avançant ens cal creure que aquest país té nom plural i una cultura feta més enllà de Barcelona i rodalies.