dimecres, 17 d’octubre de 2012

MILITARISME ANTICATALÀ, PER XAVIER CASALS


Catalunya, l'exèrcit i Cuba
XAVIER CASALS | Actualitzada el 17/10/2012 00:00

Catalunya, l'exèrcit i Cuba
Davant d'una possible Catalunya independent s'alcen clams demanant una intervenció militar per frustrar-la. Aleix Vidal-Quadras reclamà al govern central que preparés " un general de brigada de la Guardia Civil " al respecte i Joaquín Leguina assenyalà que " la independencia es ilegal y la Guardia Civil es legal ". En l'àmbit castrense el tinent coronel Francisco Alamán afirmà que " la situación actual es muy parecida a la del 36, pero sin sangre " i recalcà que "la Constitución deja muy claro cuál deberá ser el papel del Ejército ante una situación como la que pretenden los separatistas catalanes ". Igualment, l'Asociación de Militares Españoles (amb 3.500 membres) veié possible que " las Fuerzas Armadas se vean en la irremisible y gravísima tesitura de cumplir escrupulosa y estrictamente con la misión que la Carta Magna les otorga " de garantir la " integritat territorial i l'ordenament constitucional ".

Un intervencionisme arrelat. Aquests missatges formen part d'una tradició intervencionista de l'exèrcit en política que el 2006 ja es manifestà. Quan s'elaborava el nou Estatut, el tinent general José Mena afirmà que si l'Estatut sobrepassava els límits de la Constitució, l'exèrcit hauria d'intervenir com a garant. De fet, la pressió militar davant d'un perill separatista ja hauria influït en la carta magna.

Jordi Solé Tura, un dels autors, explicà que part del text de l'article 2 els fou imposat en una nota manuscrita de la Moncloa i els representants d'UCD digueren que no se'n " podía variar ni una coma, porque aquél era el texto literal del compromiso alcanzado con los sectores consultados ". I seguia: " Evidentemente, no se especificó cuáles eran estos sectores, pero no es difícil adivinarlo ". ( Nacionalidades y nacionalismos en España , 1985.) El text innegociable fou aquest: " La Constitución se fundamenta en la unidad de España como patria común e indivisible de todos los españoles y reconoce el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que integran la indisoluble unidad de la nación española ". Aquell afany intervencionista latent en sectors de l'exèrcit es palesà en successius cops d'estat fallits el febrer de 1981, l'octubre de 1982 i el juny de 1985.

Continuà així la presència política de les forces armades, que al llarg del segle XIX van fer d'àrbitres entre faccions polítiques i el XX ocuparen el poder amb les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Franco. ¿Però quan va néixer el neguit militar davant d'una Catalunya separada?

Catalunya, la segona Cuba. La inquietud sorgí amb la desfeta colonial de 1898, en emergir la por que Catalunya esdevingués una nova Cuba. Aleshores l'oficialitat procedent d'ultramar va voler rescabalar el seu orgull encarant-se a enemics interns (l'obrerisme i el separatisme català i basc) i la idea que associava a Catalunya amb una eventual segona Cuba quallà aviat en sectors ultraespanyols. El 1901 dos polítics conservadors, José Martos O'Neale i Julio Amado (futur governador civil de Barcelona), a Peligro nacional. Estudios é impresiones sobre el catalanismo , advertiren " que la gangrena del separatismo se va extendiendo " i lamentaven la manca d'un partit ultraespanyol a Catalunya com la Unión Constitucional cubana que hi mantingués " la causa de la unidad y la integridad intangible de la Patria ".

En aquest marc, el novembre de 1905 uns 300 oficials de la guarnició barcelonina passaren a l'acció i assaltaren la redacció de la publicació satírica Cu-cut! i la de La Veu de Catalunya per un acudit de la primera publicació que escarnia els militars derrotats a ultramar. Les forces armades pressionaren el govern perquè sotmetés a la jurisdicció militar les ofenses a la pàtria i a l'exèrcit amb una llei que marcà la tutela del poder civil pel castrense, i el febrer de 1906 ja s'havien obert 60 sumaris i expedients a publicacions. Des d' El Ejército Español es considerà que aquest camí evitaria una altra desfeta: " Por no atacar el mal desde el principio, sufrimos en 1898 el desastre que padecimos [...]. ¡Pan y palo! He aquí la política que aconsejamos, seguros de sus buenos resultados ".

L'ombra de l'Havana és allargada i ara que Catalunya pot ser la segona Cuba tornen crides als remeis castrenses per evitar l'amputació. Tanmateix, el ministre de Defensa, Pedro Morenés, ha advertit que tota insinuació de soroll de sabres " está fuera de lugar, de momento y de tono ". Per fortuna, el temps polític de l'exèrcit s'ha acabat, però hi ha qui s'entossudeix a no acceptar-ho.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada