dissabte, 20 d’octubre de 2012

NOVEL·LES I TRANSICIÓ

Que la transició espanyola va ser quelcom mal fet, amb molts de morts i amb molts fets que encara desconeixem és una realitat fora de tot dubte. Els pactes als quals varen haver d'arribar tots els sectors, la presència dels militars i del rei i la pressió de l'extrema dreta i de l'extrema esquerra per l'altra condicionaren moltes possibilitats. Una de les proves és la tímida constitució espanyola -sembla que quasi inamovible per a segons quines coses- una llei general feta amb la punta de les baionetes dels militars esmolant-se més que les plomes dels redactors de la Carta Magna.
Possiblement l'escriptor que més ha incidit en la transició i en les seves mentides i enganys des del periodisme d'investigació sigui Mariano Sánchez Soler de qui parlarem en una altra ocasió, perquè ell és un clar exponent dels lligams entre novel·la i literatura i molt espcialment entre novel·la negra i literatura. Però avui em vénen al cap tres magnífiques novel·les, dues de David Serafín i una de Manuel Vázquez Montalbán.
David Serafín és el nom que amagava a l'hispanista galès Ian Michael, un enamorat de la ciutat de Madrid, del qual l'editorial Berenice està recuperant les seves obres.
 
Per recomanació del fantàstic escriptor Agustí Vehí -que a més a més és doctor en Història- he llegit recentment Sábado de gloria i El metro de madrid, ambientades les dues el 1977. Serafín retrata a la perfecció l'ambient de tensió d'aquell Madrid previ a les eleccions i previ a la legalització del Partit Comunista. El comissari Bernal és un personatge del tot fascinant, perquè les contradiccions de la seva vida són una al·legoria de les contradiccions de la societat espanyola de l'època, però sobretot el que és fascinant és la fidelitat de l'equip de la policia a aquest comissari que té una de les dones més singulars de la literatura de gènere (i per ventura per això s'ha de buscar una amant que va als mítins socialistes).
Una consideració diferent és la que mereix Tatuaje, de Manuel Vázquez Montalbán. Ara que es compleixen nou anys de la seva desaparició -encara no he vist el documental que li dedicà el Canal 33- és important passar revista de la seva extensa obra i fer unes quantes consideracions:

1-Vázquez Montalbán és un fantàstic escriptor de novel·la negra des de 1974 fins al 1985.

2-Un magnífic periodista al llarg de la seva trajectòria, especialment als 60 i 70

3-Un brillant assagista des del 85 en endavant (i en els inicis dels anys 60)

4-I l'autor de dues de les millors novel·les en espanyol de tots els temps: Galíndez i Erec i Enide.

Així mateix crec que és un poeta poc i mal llegit (amb alguns poemes brutals) i els contes presenten notables irregularitats, com també l'obra negra a partir del 85 en endavant que fluixeja molt en comparació a la resta.
 
Doncs bé, la relectura de Tatuaje ens presenta un text que no ha envellit gens malament, on es consolida definitivament el personatge de Carvalho i els tics de la sèrie -la gastronomia, la ciutat, els personatges secundaris- i que és a la vegada una magnífica informació sobre la transició o la pre-transició a casa nostra.
Això sí, hi ha una cosa de tota la sèrie que em molesta una mica: l'odi que transmet contra bona part de la catalanitat i contra la burgesia catalana, a la qual matxaca sense pietat (i no dic que sense manca de raó) en un exercici que em sembla una mica de maniqueísme ideològic. L'universalisme comunisme critica quasi tot el que és català perquè ho universalitza i ho converteix en burgès, quan els estudis brillants de Josep Termes demostren a la perfecció l'existència de tota una tradició de catalanisme obrer que molts han volgut amagar, potser perquè era més de caire anarquista. Tot i això, Vázquez Montalbán és un escriptor que domina a la perfecció els recursos del gènere, que els readapta i que construeix un retrat ben fidel d'una Barcelona en canvi constant. És un grandíssim escriptor i per a mi Tatuaje i Los mares del sur són les seves dues millors novel·les negres.

1 comentari:

  1. Hola! Entro en aquest bloc per primera vegada i t’he de felicitar. Molt interessant aquest article. Per cert, d’acord amb el comentari sobre el catalanisme obrer. Hauré de passar per aquí altres vegades, hauré de trobar el temps. Una abraçada!

    ResponElimina