LA REPUTACIÓ DE BEL OLID

Us deixo aquí la ressenya publicada avui a Llegir en cas d'Incendi...

El relat breu es com la ventafocs de la literatura catalana. És el gènere amb un major nombre de conradors –hi ha una infinitat de premis literaris de relats breu, tot i que amb la crisi n’hi ha molts que estan desapareixent- i constantment els seus autors es renoven per oferir-nos el bo i millor de la seva producció. Així mateix, les plataformes de difusió d’aquestes peces han augmentat gràcies a les noves tecnologies –hi ha molts autors que els pengen als seus blocs i també hi ha pàgines web col·lectives així com associacions dedicades a la seva difusió i fins i tot de cada vegada proliferen més els contacontes orals i en alguna ocasió els grans mitjans de comunicació en publiquen a les seves pàgines-. En paral·lel a aquest fet, tenim l’etern cant dels editors sobre el gènere: que si no es ven, que si el conte està maleït, etc, etc. Ja ho hem dit algun cop, però obliden que alguns autors col·loquen els seus llibres entre els més venuts per sistema sense renunciar a aquest gènere, com per exemple Quim Monzó o Sergi Pàmies o Empar Moliner, o Pere Guixà per citar quatre casos (curiosament, tots de l’escuderia de Jaume Vallcorba). I és cert que a la nostra literatura potser no han tengut tant de glamour com la novel·la, però hi ha contistes extraordinaris com demostren un Calders o una Rodoreda. El cas és que als anys seixanta i setanta, publicar un llibre de narracions solia ser un pas previ i requisit per als autors que després anaven a la novel·la…

Doncs bé, en els darrers temps sembla ser que el relat breu ha tornat a pegar una embranzida. Una de les darreres mostres que ens arriba són els texts aplegats per Bel Olid a La mala reputació, llibre que li va valer a l’autora –una de les veus més interessants del panorama literari actual- el premi Roc Boronat i l’edició per l’editorial Proa d’aquest llibre que és un conjunt molt interessant de l’art narratiu de la mataronina (1977).

Olid arrisca des del número de contes aplegats –tretze, considerat un número de mala sort- fins a les múltiples propostes que ofereix a un lector a qui, en cap cas, no deixa indiferent. Una mescla de títols en català, castellà, anglès i italià, una cita de Sylvia Plath i talent, molt de talent. En aquesta ocasió, a més a més, els editors l’han ben encertada des de la portada, amb l’elecció d’Europ de Joan Mateu, avui per avui un dels artistes més sòlids del panorama català. En aquesta obra ja ens podem adonar de la falsedat de la comunicació presentada, dos personatges, una taula de cafè, mirades que es cerquen, pensaments que no es troben. L’obra de Bel Olid ens parla en molts dels seus contes precisament d’aquest desencontre, d’aquesta solitud en mig de la massa, d’aquesta incomprensió, si cal més dolorosa perquè és compartida amb tota una pila de gent que ens envolta.

En aquest mar d’incomprensions apareix la ploma d’Olid per mostrar-nos la brutalitat d’aquestes relacions, del desamor. Olid domina absolutament la distància ultracurta: infants que cremen i es converteixen en memòries inquietants, nadons que desapareixen de cotxets, violacions conjugals, canvis d’ubació espacials, nenes que van a comprar tabac i empassen monedes, personatges moribunds que no tenen reconciliacions i el sexe, omnipresent, sobrevolant la majoria dels contes amb presència o en absència.

Després tenim els contes més llargs, on per ventura s’esbrava una mica la potència de les distàncies curtes on Olid ens aporta una espurna de genialitat. Aquí els contes són més reposats, més calmats, i hi trobam un text que es diu Tedi, que per ventura és el més fluix del conjunt; i un altre, Roma, città aperta, que és una correspondència de la qual només podem llegir les cartes d’una part i ens hem d’imaginar la resta de l’intercanvi epistolar. Tant en un com en l’altre la tècnica és molt depurada, l’escriptura és impecable, però no acaben de transmetre la profunda emoció de les peces més curtes. Celobert amb papallones, en canvi, sí que és un meravellós relat més llarg. Amb les anècdotes justes i amb el punt brutal de desencís al final.

Però la sorpresa, sobretot per als que havíem seguit la Bel Olid en altres mitjans com per exemple el seu bloc i que ja sabíem del que és capaç en la distància curta –una pegada demolidora, un combat cos a cos amb el text del qual sempre surt victoriosa- han estat els contes mitjans. Aquesta banda del mirall és un relat molt inquietant, que deixa el lector en tot moment amb ganes de continuar llegint, de voler saber més coses, de tornar a començar a llegir el relat. I després tenim For no one, la cirereta del pastís, un prodigi de relat que amb el temps hauria de figurar en totes les antologies del millor de la narrativa breu del país. És un relat perfecte, si és que els relats perfectes poden existir. I ho és perquè no hi sobra res ni hi falta res, i perquè a poc a poc el lector es va quedant enganxat a aquest amor com només es queda enganxat a les grans i tràgiques novel·les d’amor, sols que a la Bel Olid no li fan falta quatre-centes pàgines, sinó vuit i escaig…

En definitiva, estam al davant d’un llibre molt bo, amb tretze contes d’alta intensitat, ben escrits, ben trenats i ben resolts, d’un nivell altíssim, que garanteix que la narrativa breu en català té el relleu assegurat i que Olid pot fer el que vulgui, sempre és garantia de qualitat i, en el seu cas, de bona reputació.

Sebastià Bennasar

______

La mala reputació / Bel Olid / Edicions Proa / 1ª edició, 2012 / 141 pàgines / ISBN 9788475883267