Us deixo aquí l'entrevista que ha sortit aquest diumenge a L'Espira amb Jordi Carrión-
“És important pensar la llengua com com un únic conjunt literari”
Jordi Carrion ens ofereix una mostra de les millors cròniques actuals hispanoamericanes
S.BENNASAR.
Jordi Carrión (1976) nascut a Tarragona, però que sempre ha viscut a Mataró i Barcelona, combina la seva vessant de narrador de ficció amb la d’assagista. El seu darrer treball, l’edició de Mejor que ficción, un recull de cròniques hispanoamericanes publicades per Anagrama que demostren l’extraordinària salut del gènere.
-Acabau d’antologar una col•lecció de molt bones cròniques d’escriptors sudamericans. Però, en realitat, què és una crònica? I què aporta com a gènere?
-No són autors sudamericans, sinó que hem d’entendre el conjunt com a hispanoamericans. De fet, dos d'ells són catalans, en Jordi Costa i en Guillem Martínez. És important, per a mi, pensar la llengua com un únic conjunt literari. I pel que fa a la crònica és ben difícil de definir: és no ficció, amb ambició literària, tan antiga com la literatura de ficció, al menys en la modernitat...
-Heu estat professor de literatura hispanoamericana a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona en el marc de la llicenciatura en Humanitats. Creis que continua essent una literatura ignota a casa nostra? Per què?
-Ara ja no s’ofereix aquesta assignatura als estudiants, i és un error, es va canviar per literatures eslaves, com si els nostres alumnes de la UPF tinguesin una vinculació cultural equivalent amb Amèrica Llatina i amb l’Europa de l'Est. La literatura hispanoamericana és, efectivament, força poc coneguda, més enllà de Borges, Cortázar i García Márquez. Sobretot pel que fa als autors actuals, d’una gran força expressiva.
-En aquest món de nous formats i de pèrdua d'identitat dels gèneres literaris, què creis que aporten aquestes cròniques i sobretot aquests autors i autores que heu escollit? I remarco el fet de les autores perquè d’entre totes les de María Moreno y Gabriela Wiener me semblen sensacionals...
-En efecte, són dues autores molt potents, que treballen la qüestió sempre difícil del gènere. El llibre és un repertori de tons, tècniques i temes. A banda d’una volta al món, una espècie de guia de viatges. El lector en treu un bon grapat de lliçons tant narratives com humanes. Penso, per exemple, en com Leila Guerriero parla de les víctimes polítiques de la dictadura argentina. O en Juanita León retratant el conflicte amb les FARC.
-Creis que els mitjans digitals propiciaran un redescobriment del gènere de la crònica? Ho dic perquè el periodisme en paper està cada vegada més tocat i de cada vegada hi ha menys espai per a la crònica i el gran reportatge...
-Els mitjans digitals fan dues aportacions fonamentals: el link (que permet ampliar l’àmbit del text, i relacionar-lo amb molts, de molt diversos) i l’extensió (no estem limitats com en el cas del paper pel que fa a això). A Jot Down o a Revista de Letras ho tenen clar, per no parlar de revistes com Amphibia, especialitzada en periodisme narratiu. Tant de bo que només sigui el començament.
-Parlem per un moment de la vostra obra pròpia. Cap on va Jordi Carrión després d’haver-nos oferit novel•les i assaigs en els darrers temps amb obres molt diverses com “Los Muertos” o “Teleshakespeare”?
-Ara mateix estic centrat en un còmic de no ficció (jo l’anomeno el Nou Nou Periodisme) sobre la crisi, amb un dibuixant, Sagar, estem entrevistant “metaleros”, aquests homes que van pels carrers, com a nòmades urbans, recollint metall amb un cotxet de supermercat. El publicarem a Cultura/s de La Vanguradia.
-Us molesta que us incloguin en aquesta nova etiqueta del que es va anomenar la literatura de la “generación Nocilla?” per definir un seguit de narradors i assagistes joves en llengua castellana que escrivien des de l’Estat espanyol?
-Ja és una vella etiqueta, fa sis anys que es inventar. I crec que d’ella només queda la força de la trilogia Nocilla de l’Agustín Fernández Mallo.
-En castellà en els darrers temps heu implosionat amb força autors sorprenents i originals com precisament l’Agustín Fernandez Mallo, l’Eloy Fernández Porta o tu mateix, que tot i això teníeu ja una llarga trajectòria abans d'arribar a aquest punt de visibilitat. Creus que es valoren més els autors sudamericans que els espanyols?
-Les valoracions són mutants, com l’atenció mediàtica, tot va i ve, en aquest món nostre, com la rellevància social i literària de la crònica. Penso en Josep Pla o en Umbral, i ara, en els autors de l’antologia, com Juan Villoro o Martín Caparrós, reconeguts pel seu treball de no ficció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada