NOVEL·LA I TRANSICIÓ

Us deixo la crítica de "Les ombres errants" de Ferran Sáez que ha sortit a LLegir en cas d'incendi.

Les ombres adjectivades

Que la transició és una de les grans mentides sostingudes en la història contemporània de l’Estat Espanyol és quelcom que ningú no pot negar. En un pacte que va implicar la monarquia, la presència constant de les pistoles dels militars i de l’extrema dreta, les ànsies de llibertat del poble i les bombes dels terroristes –siguin del signe que sigui- la veritat no pot ser mai completa. Ni interessa que sigui coneguda. La transició de la dictadura de cap a la democràcia reformada es va anar ordint sempre amb el màxim sigil –la legalització del partit comunista va arribar, per exemple, en un dissabte de Pasqua del 1977- i encara són molts els morts que estan per inventariar, tant d’un bàndol com d’un altre. Potser perquè la principal mentida ha estat presentar aquest procés com una maniobra pacífica i com una victòria de la democràcia. Tot i que a poc a poc van apareixent alguns bons estudis de l’època des de múltiples perspectives i algunes bones novel·les o texts que freguen en la novel·la –els llibres de Mariano Sánchez Soler sobre la transició i el de Javier Cercas sobre el 23-F en són uns bons exemples, juntament a la magnífica Operación Gladio de Benjamín Prado- encara falta molta llum sobre el període i a més a més llum provinent des de múltiples àmbits. Per això mateix la novel·la Les ombres errants de Ferran Sáez Mateu és un d’aquests llibres imprescindibles.

Per això i perquè a més a més és una gran novel·la. Sáez Mateu és, a dia d’avui, el millor adjectivador de la llengua catalana, cosa que no és poc. Després del cim assolit per Josep Pla i per Gaziel, Sáez Mateu pren el relleu per situar l’adjectiu en el lloc precís i sempre esmolat que necessita, el lloc en el qual l’havien situat, per exemple, un Manuel Vázquez Montalbán o un Salvador Sostres –per posar dos exemples ideològicament ben diferenciats i en llengües diferents- en les seves columnes periodístiques. A Les ombres errants l’adjectiu arriba al seu màxim de plenitud gramatical. La qual cosa és una meravellosa notícia en una literatura catalana que en els darrers temps, diuen els qui en saben, havia perdut una mica de musculatura. Doncs no, perdonin, si hom llegeix Ferran Torrent d’una banda i Sáez Mateu de l’altra, veuran que tenen un braó lingüístic, una trama i una articulació narrativa de pes pesat nordamericà. La seva literatura és de l’envergadura d’un cop de puny de George Foreman.

A Les ombres errants (La Magrana), l’acció se situa en el 1975 en un doble escenari: el món rural de Lleida i el món de les perifèries barcelonines. I hi ha una història que es contada de forma polifònica i que té un sol nexe d’unió que serveix com a argamassa per unir una història de personatges molt ben construïts: l’assassinat del tinent coronel Juan Solé Duran. Així, a través d’aquest fet , l’autor construeix un retrat perfecte dels darrers dies del franquisme on tot acaba lligant en la construcció d’un edifici de gran abast i de gran potència narrativa.

Aquesta no és una novel·la fàcil. Sáez Mateu fa virgueries amb la seva prosa i demana al lector que flueixi amb el seu ritme. Qui es deixi seduir per aquest fet, qui s’atreveixi a lliscar pel llenguatge després es trobarà fascinat per la història, que arriba de sobte: dos homes grans que es discuteixen a un poble rural de Lleida, una trompeta misteriosa, gent que diu que ha vist ovnis, un pis de l’Hospitalet des d’on no es veu el cel, emigrants de poble que són a Barcelona i que no suporten la mare, cases de les afores de Lleida que són el símbol de la decadència i la devastació, gent que fuig i no torna, una gossa blanca, un capellà belga misteriós, grupúsculs d’extrema esquerra, el tinent coronel, l’erotisme, la pornografia, les drogues i l’heroïna, el pas del temps, els ocells que volen i que tenen noms concrets, les planes del camp, la poesia de la ciutat, el “parte médico habitual” el “fet biològic inevitable”. Tot això es va conjugant d’una manera magistral en una novel·la que no deixarà a ningú indiferent precisament perquè no dóna respostes, precisament perquè el que fa és obrir grans interrogants i plantejar-nos tot el que no sabem de la nostra història més recent. En definitiva, una novel·la imprescindible que demostra que les ombres són sempre fugisseres, errants com els herois antics en els llimbs de la memòria.

Sebastià Bennasar

________
Les ombres errants / Ferran Sáez Mateu / Edicions La Magrana / 1ª edició, octubre de 2012 / 224 pàgines / ISBN 9788482645759