L'AMIC AMERICÀ?

ELECCIONS ELS EUA ESCULLEN PRESIDENT
Les relacions d'Espanya amb els Estats Units han oscil·lat entre l'aïllament i l'antiamericanisme
Amor i odi a 'mister Marshall'
CRISTINA MAS | Actualitzada el 04/11/2012 00:00

La relació entre Espanya i els Estats Units es remunta a abans que s'inventés la fotografia: Espanya va fer costat als independentistes nord-americans en la seva revolució contra el domini britànic (1775-1783). Cent anys més tard van arribar les tornes, quan Cuba (i les Filipines) van voler sortir de la Corona espanyola. El febrer del 1898 l'explosió del Maine , el cuirassat nord-americà estacionat a l'Havana, va ser el detonant d'una guerra que es va acabar en derrota espanyola.

El tercer gran moment de les relacions arriba amb la Guerra Civil. A Washington, el demòcrata Franklin D. Roosevelt es va sumar a París i Londres en la política de no-intervenció. A diferència dels francesos, els italians i els alemanys, els espanyols no van veure soldats nord-americans en el seu combat contra el feixisme.

Amb el republicà Eisenhower a la Casa Blanca, Franco es va convertir en un fidel aliat en la Guerra Freda i va cedir quatre bases militars als Estats Units. L'anticomunisme i la posició geogràfica d'Espanya expliquen la sòlida aliança.

Amb la Transició Adolfo Suárez i, sobretot, Felipe González van establir les bases d'una nova relació, sobre la pedra angular de l'entrada d'Espanya a l'OTAN. González va col·laborar amb Bush pare en la Guerra del Golf i a fer seure Arafat i Rabin junts a la Conferència de Pau de Madrid.

Més tard vindria l'emmirallament del president José María Aznar amb Bush fill, que va arrossegar Espanya a la Guerra de l'Iraq i el seu govern al carreró sense sortida de la guerra contra el terror. Zapatero va retirar les tropes de l'Iraq i les relacions amb Bush van ser fredes fins a l'arribada d'Obama. Ara Espanya ha tornat a entrar en la campanya nord-americana com a antimodel en la crisi.

FRANCO, ALIAT DELS ESTATS UNITS A LA GUERRA FREDA

Les bones relacions entre Franco i els mandataris nord-americans van ser un suport important per al règim durant els 40 anys que va estar al poder. La situació geoestratègica de la Península i l'anticomunisme de Franco expliquen l'apropament entre els Estats Units i Espanya en la dècada dels 50. Després de la normalització de les relacions diplomàtiques, l'arribada al poder del general republicà Dwight Eisenhower va facilitar l'acord. Franco estava disposat a cedir als interessos nord-americans a canvi d'ajuda militar i econòmica. El 1953 se signava l'Acord d'Ajuda per a la Defensa Mútua, que va obrir la porta a l'entrada d'Espanya a l'ONU. "Sense el suport dels Estats Units el règim franquista hauria tingut moltes més dificultats de les que ja va tenir per superar els problemes del pas de l'economia autàrquica a una de mínimament liberal", explica Martí Marín, historiador del grup de recerca sobre l'època franquista de la UAB. "Des del 1953 l'administració nord-americana va ser relativament generosa en els crèdits i va donar al franquisme un suport imprescindible per al seu reconeixement internacional", afegeix. D'aquella època en queda la foto de Manuel Fraga banyant-se a la platja de Palomares, on havien caigut quatre bombes nuclears en un accident de l'aviació nord-americana. "Encara és un tema per tancar: les últimes investigacions posen en dubte que el lloc on havien caigut les bombes fos aquell. Va ser una opereta de desplegament propagandístic".

FORD, AMB FRANCO ELS ÚLTIMS MESOS

Gairebé tots els presidents nord-americans durant el franquisme van visitar Madrid. L'últim va ser Gerald Ford, només sis mesos abans de la mort de Franco. L'home que va fer d'intèrpret va revelar l'inici de la conversa: "Fa un dia radiant", va dir Ford, i Franco va restar impassible; "Es veuen edificis molt moderns", continuà el nord-americà. Cap resposta. "Hi ha molt jovent al carrer, no?", va dir. Aleshores, Franco va reaccionar, per replicar: "Sí, però la premsa els està enverinant".

OBAMA I ZAPATERO ES RECONCILIEN

La retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq després del triomf electoral de José Luis Rodríguez Zapatero va malmetre les relacions diplomàtiques entre Madrid i l'administració Bush. Zapatero va donar suport al candidat demòcrata John Kerry a les eleccions del 2004, mentre que Bush no dissimulava la seva amistat amb Aznar. Els vincles econòmics entre els dos països es van continuar reforçant i va continuar la cooperació política en moltes àrees claus (l'Afganistan, cooperació policial antiterrorista), però en els quatre anys i mig que Bush i Zapatero van conviure al poder no hi va haver cap cimera bilateral ni contactes telefònics coneguts. "L'arribada al poder d'Obama es va llegir a Madrid com una oportunitat per normalitzar les relacions diplomàtiques", diu Ignacio Molina, investigador del Real Instituto Elcano. "Però les noves prioritats exteriors dels Estats Units en un món menys unipolar i l'impacte de la crisi financera a Espanya han refredat les expectatives". Ara sembla que Espanya i els EUA tenen prioritats molt diferents: Rajoy (com Zapatero) mira més cap a Brussel·les i Berlín, i Espanya apareix al vocabulari dels nord-americans com a antimodel de gestió de la crisi, tant en boca d'Obama com de Romney. Abans de deixar el poder, el 2011, l'Espanya de ZP va firmar un acord amb els EUA en virtut del qual la base militar de Rota esdevenia un enclavament naval essencial de l'escut antimíssils de l'OTAN.

ELS EQUILIBRIS DE FELIPE I L'OTAN

Abans d'arribar al poder, el PSOE havia fet campanya contra la permanència d'Espanya a l'OTAN, sota el lema "OTAN, d'entrada no". Però a poques hores del referèndum del 12 de març del 1986, el president Felipe González va fer una intervenció televisada per demanar el sí. "Va ser una aposta personal que era molt difícil d'entendre per a molta gent, després de tants anys de suport dels EUA al règim franquista", explica Antoni Segura, el director del Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la UB. "Des del poder, les coses es veuen d'una altra manera, i era una condició per entrar a la UE. La socialdemocràcia alemanya hi va insistir molt", recorda. A Catalunya va guanyar elno .

AZNAR I L'AMIC AMERICÀ

Completada la normalització de les relacions entre els Estats Units i l'Espanya democràtica després de 13 anys amb Felipe González al govern, quan José María Aznar va arribar a la presidència es va afanyar a intensificar una relació que ja era molt estreta. "Aznar va trobar en Bush un soci entusiasta i amb qui compartia moltes inclinacions ideològiques, i la relació amb Madrid aviat va ser una de les més cordials i intenses que Washington tenia amb qualsevol altre aliat europeu, excepte el Regne Unit", apunta el diplomàtic Adrian Basora, del Foreign Policy Research Institute de Filadèlfia. Després vindria la foto de les Açores de l'aliança en la Guerra de l'Iraq i les multitudinàries protestes contra la guerra, que van ser un dels factors, amb la gestió dels atemptats de l'11-M, de la derrota d'Aznar el 2004.