JORDI DORCA PARLA DE GÀNGSTERS A L'AVUI

Estimats i odiats gàngsters La televisió pren el relleu
L'any 1929 Dashiell Hammet escriu ‘Red Harvest', una novel·la que posa fi al vell paradigma de la novel·la policíaca i trasllada la trama al carrer creant un nou llenguatge basat en la corrupció i en les relacions entre el món criminal, el polític i el financer. Amb aquestes noves premisses la màfia hi assumirà un paper important, i serà a partir d'aquest moment un tema recurrent en l'enorme tradició americana del ‘noir'


L'any 1927, amb l'estrena d'Underworld, de Josef von Sternberg, arrenca el cinema de gàngsters, és la darrera pel·lícula muda de la Paramount i un clar antecedent de moltes de les que vindrien després en uns anys 30 molt prolífics per a l'hampa en sentit general i per a la seva representació al cinema. Una representació que en aquests anys es basa en l'argument de l'auge i caiguda d'un personatge. Aquesta representació l'hem vist en pel·lícules com Little Caesar (1931), de Mervyn LeRoy, The Public Enemy (1931), de William Wellman, i a The Roaring Twenties (1939), de Raoul Walsh. Però d'aquesta època potser en destaca l'enorme interpretació que Paul Muni farà de Tony Camonte (alter ego de Capone) a Scarface (1932). Un Camonte que tindrà una revelació mentre observa des de la seva habitació un cartell de neons que indiquen la frase The world is yours; aquesta frase el transformarà en un megalòman ansiós de poder, que destronarà el seu cap i anirà ascendint fins que els seus actes el portaran a una soledat que acabarà en la seva mort metrallat davant el mateix cartell que li va servir de premonició. El món deixa de ser seu.
Els anys 40 seran menys prolífics, però encara hi podem trobar obres interessants com Key Largo (1948), de John Houston, i les notables White Heat (1949), de Raoul Walsh, i House of Strangers (1949), de Mankiewickz.
Entrats ja en la dècada dels 50, Elia Kazan ens mostra la màfia des de la perspectiva de la víctima a On the Waterfront (1957), un canvi substancial en la visió que havíem tingut fins aleshores del gènere.
La creació de la imatge de la màfia
Amb la trilogia The Goodfather (1972, 1974 i 1990), la màfia adquireix el punt més alt de popularitat, les tres pel·lícules de Coppola crearan una iconografia que perdura fins als nostres dies. Escenes com el cap de cavall a l'interior del llit del productor Jack Woltz, la fredor de Clemenza dient al seu soldat després d'una execució: “Leave the gun, take the cannoli”, o aquell Marlon Brando en la penombra parlant amb els convidats del casament de la seva filla, ja han passat a la història del cinema i de la cultura popular com a imatges clau i recognoscibles del món del crim organitzat i formen part del nostre imaginari col·lectiu. El padrí és evidentment una història de la màfia, però també és alguna cosa més que això, és la història d'una família, o millor dit la història de la seva dissolució, la dissolució dels plans que Don Vito té per als seus fills: una filla feliçment casada, Sony dirigint l'organització i un Michael universitari dedicat a la política. Una política que segons el mateix Michael Corleone no es distingeix gaire del crim organitzat si tenim en compte la frase que li etziba al senador Pat Geary a l'inici de la segona entrega: “Vostè i jo no som tan diferents, senador.”
La trilogia és una revisió dels vells paradigmes dels clàssics de la màfia, amb influències dels directors italians com Visconti o Bertolucci, i arguments de les grans tragèdies shakespearianes, de Hamlet a Juli Cèsar i sobretot Macbeth, reencarnat en un Michael Corleone capaç de matar el seu germà en la memorable seqüència de l'execució de Fredo en una barqueta de pesca mentre recita l'avemaria de la sort, amb el canvi de pla sentim el soroll del tret, un tret que li fa acotar el cap mentre ho observa de manera pensativa rere els vidres de la seva casa del llac Tahoe, a Nevada.
Després de The Goodfather, la màfia va seguir sent un tema important i recurrent del cinema dels 80. Aquests anys ens han mostrat grans obres, com el fantàstic remake de Scarface (1983) que ens va regalar Brian de Palma, la que possiblement és la gran obra de Sergio Leone, Once upon a time in America (1984), i la fantàstica revisió de la sèrie The Untouchables, dirigida per Brian de Palma l'any 1987. Aquestes pel·lícules ens han mostrat també imatges icòniques, com aquella escena dels Intocables en què un Capone fred i sanguinari aixafa al cap d'un col·laborador amb un bat de beisbol o la defensa a ultrança que Tony Montana, aferrat a les metralladores, fa del seu regne atrinxerat a la seva mansió a Scarface.
Els anys 90 desmitifiquen la màfia
Dir que els 90 són els grans anys de Scorsese i Pileggi no és una exageració. És cert, amic lector, que la dècada dels 90 són els anys de Carlito's Way (1993), de De Palma, amb la màfia llatinoamericana del Bronx com a rerefons, i de la sorprenent adaptació de les novel·les de Dashiell Hammet Red Harvest i Glass Key que fan els Coen amb la histriònica, surrealista però genial Miller's Crossing (1990). Són també els anys en què Robert Benton ens va sorprendre amb la història de Billy Bathgate (1991), un nen fascinat per la màfia que aconseguirà entrar-hi de la mà del llegendari Dutch Schultz, i de la història de Calogero, un altre nen fascinat per l'hampa, en la meritòria Una història del Bronx (1993), de Robert de Niro; però els 90 no s'entendrien sense la història de Henry Hill, aquell fantàstic Ray Liotta que al principi de Goodfellas (1990), de Martin Scorsese, ens recorda que des que té ús de raó “sempre he volgut ser un gàngster”.
Goodfellas és l'adaptació cinematogràfica del llibre homònim de Nicholas Pileggi, basat en l'experiència del penedit Henry Hill. Amb aquesta pel·lícula Martin Scorsese s'allunya del retrat de grans noms de l'hampa per retornar als seus orígens a (Mulberry Street i Little Italy) i retratar de manera precisa la vida de personatges secundaris del crim organitzat. És un retrat que, a diferència de The Goodfather, prescindeix d'heroismes i mitificacions, mostrant-nos la vida quotidiana d'uns criminals amb una vida familiar destrossada, orgullosos de la seva condició, amb un argot propi i un gust pel luxe més aviat kitsch. Si a El padrí hi havia un esforç per sortir del món del crim i esdevenir personatges amb reconeixement social, a Goodfellas trobem un gàngsters orgullosos de la seva condició.
Amb aquesta pel·lícula descobrim una parella d'actors (De Niro i Pesci) que ens tornaran a enlluernar amb la història d'Ace Rothstein i Nicky Santoro (els alter ego dels verdaders Frank Lefty Rosenthal i Anthony Ant Spilotro), personatges protagonistes de Casino (1995), un apostador i un gàngster que van controlar Las Vegas i que, com diuen a l'inici de la pel·lícula, “ho vam engegar tot a la merda”.
Una altra col·laboració de Pileggi i Scorsese imprescindible per entendre el gènere, que ens mostra com Las Vegas de la màfia deixa el seu auge per donar pas a una Las Vegas controlada per les grans corporacions (els sona Las Vegas Sands Corporation?), s'acaba així el somni de Bugsy Siegel, aquell criminal jueu que va encarnar Warren Beatty en la pel·lícula de Barry Levinson Bugsy (1991), un criminal visionari que va crear la ciutat del vici enmig del no-res del desert de Nevada.
Totes, històries que ens han fascinat, que ens han fet odiar i estimar de la mateixa manera personatges d'una moralitat reprovable, però que durant una estona ens han fet sentir com Henry Hill quan per fi va ser un gàngster i creia, com tots, que el món era seu.