L'ajut català als bombardeigs franquistes

Xavier Montanyà

“Per més temps que passi no oblidarem aquesta salvatjada i sempre la condemnarem, perquè contra la barbàrie no hi pot haver oblit, ni indiferència”, ha dit la vice-presidenta del govern, Joana Ortega, en l’homenatge a les víctimes dels bombardeigs de Barcelona del 1938. La memòria és difusa i interessada, oimés quan l'administren els polítics. Escoltant allò que s’ha dit aquests dies, en general, sembla que l'únic responsable d’aquells bombardeigs fou l’aviació italiana. Però cal recordar, una vegada més, que els italians treballaven per als franquistes espanyols, entre els quals també hi havia molts catalans, i que una part important va fer un paper clau en la subministració d’informació a Franco, als italians i als nazis, per a bombardejar Barcelona i Catalunya.

A Barcelona hi va haver uns 1.000 morts, i més de 1.500 ferits, només l’any 1938. A Catalunya, en tota la guerra, es calcula que hi hagué unes 4.736 víctimes mortals dels bombardeigs italians, nazis i franquistes. 

Barcelona va ser una de les primeres ciutats d'Europa bombardejades des de l’aire. El càstig contra la població civil indefensa, a la rereguarda, era més efectiu que no pas fer créixer el nombre de baixes militars al front. Fou una tècnica habitual a les guerres colonials, per a exterminar 'salvatges'. Era la primera vegada que es feia servir en el món, diguem-ne, civilitzat, contra uns altres 'salvatges': els demòcrates, el rojos, els anarquistes, els sindicalistes... Devien pensar això els distingits burgesos catalans, propers a la Lliga, que hi van col·laborar. Com? Fent una tasca essencial: facilitant la informació dels objectius a bombardejar.

Si Francesc Cambó i Joan March van ajudar Franco, generosament, amb ingents quantitats de diners, Josep Bertran i Musitu, prohom de la Lliga, ex-ministre, íntim de Cambó, ho va fer amb una gran quantitat d’informació, precisa i eficaç. Va fundar el Servicio de Información de la Frontera Nordeste de España (SIFNE), una xarxa d’espionatge que va nodrir el Cuartel General del Generalísimo de més de tres-cents mapes generals, dels fronts, de les costes, de les principals poblacions, amb informació sobre divisions republicanes, aeròdroms, dipòsits, casernes, arsenals, fàbriques... Bertran i Musitu, orgullós i triomfant, l’any 40, va escriure: 'La tasca cartogràfica feta per part d’agents i confidents i pel personal especialitzat de l’Oficina Central va ser tan intensa, que, per a fer-se'n una idea del volum, només cal indicar que a la ciutat de Barcelona es van assenyalar 220 objectius.' 

Jo he vist el plànol i et quedes glaçat. Franco i els italians tenien, gràcies a ells, molta informació per a bombardejar. Dos-cents vint objectius. Només a Barcelona. 

Els agents i confidents eren desenes de quintacolumnistes, i destacats prohoms de la dreta, que feien funcions diverses en l'organització: Felipe Bertran i Güell, Manuel Doncel, Francesc Cambó, Joan March, Joan Ventosa Calvell, Luis Duran Ventosa, Eduard Aunós, Felipe Rodés, Manuel Vidal-Quadras, Enrique Marsans, Antonio Espinosa Sanmartín, Pedro Salisachs Robiralta, José Camps, José Brugada Wood, Luis Pérez Sala, els germans Gabarró, Daniel Ripoll Noble, Manuel Arquer, Frederic Montagut,  José Vintró, Joan Tarragona, Pedro Rivière, Josep Pla, Adi Enberg, Carlos Sentís, José María Sentís... En l’aparell de premsa i propaganda hi havia Eugeni d’Ors i Joan Estelrich.

Convé destacar que el SIFNE treballava en estreta relació amb l’extrema dreta francesa, i els serveis d’intel·ligència nazi, l’Abwehr, i mussolinià, l’OVRA.

Al celler de la mansió dels Bertran hi havia, fins fa poc, uns esplèndids vins de Bordeu, un regal que Von Ribbentrop havia fet a Serrano Suñer i aquest a Bertran i Musitu. Havien estat requisats durant l’ocupació, evidentment.

Dels treballs publicats sobre els espies catalans de Franco, es destaca el de l’historiador Jordi Guixé, que ha pogut demostrar que les informacions del SIFNE arribaven a Burgos i a Salamanca i, d'allà, es transmetien a Mallorca, seu de l’aviació nazi i italiana. El seu darrer llibre és 'La República perseguida. Exilio y represión en la Francia de Franco, 1927-1951' (PUV, 2012). Basant-nos en part de les seves investigacions, l’any 2010, vaig dirigir el documental 'Espies de Franco'. Fent honor a la funció nacional de preservar la memòria històrica, TV3 va decidir d'emetre'l un dilluns gairebé de matinada, quan tothom dorm. Les televisions franceses el van emetre a hores normals, i va ser convidat al Festival International de Programmes Audiovisuels de Biarritz. Els catalans l’han pogut veure gràcies a TVE, que l'ha programat, unes quantes vegades, en horari de màxima audiència. La memòria és interessada, sobretot, com deia al principi, quan l’administren els polítics i els mitjans oficials.