RESSENYA DE LLUCIA RAMIS A LLEGIR EN CAS D'INCENDI

Llucia Ramis, somnis, paisatges, memòries

La narrativa catalana contemporània està farcida de noms de dones joves i altament talentoses. Moltes han fet la seva implosió en el nostre panorama literari en els darrers cinc anys i ràpidament s’han anat fent un nom i consolidant-se. La majoria estan a la trentena, tot i que algunes fins i tot són més joves. Estam parlant de Bel Olid, Tina Vallès, Alba Dedéu, Mònica Batet, Muriel Villanueva, Marta Rojals, Gemma Aguilera, Laura de Andrés, Roser Amills, Cinta Arasa, Noemí Bages, Bea Cabezas, Mercè Climent, Sandra Comas, Caterina Cortès, Marina Espasa, Teresa Roig o Najat el Hachmi. La majoria conreen la narrativa o l’assaig i algunes han guanyat alguns dels premis més prestigiosos de la nostra llengua. Dit això, convé aclarir que a banda de l’edat i del fet de ser dones, poques coses més en comú tenen. Que ningú no vulgui veure en l’enumeració ni components generacionals, ni de gènere, ni el descobriment d’una nova narrativa catalana femenina, ni res semblant. Simplement és una constatació: hi ha dones que escriuen i que ho fan molt bé.

I de tota la corrua de noms aquests dies destaca la Llucia Ramis (Palma, 1977), que acaba de publicar la seva tercera novel·la, Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes(Columna). En aquesta ocasió ens presenta a una narradora, periodista, sense feina i sense parella que als trenta-cinc anys ha de tornar a casa dels pares, a Mallorca. Aquesta tornada la farà enfrontar-se als records familiars i a la recerca del seu posicionament en el món, cercant unes arrels que s’enfonsen com els fonaments de les mines de carbó d’Astúries, en el mar. Perquè aquesta recerca és la història d’un món que s’enfonsa i que només se pot salvar amb les paraules, amb els records i amb la tendresa (que ningú no llegeixi cursileria, perquè no és el cas) que traspua aquesta novel·la.

Ramis ens desgrana els secrets d’una família que se podria semblar molt a la seva on hi ha senyors belgues que exploten zinc sota el mar i que acaben vivint a Madrid; àvies tronades que fumen un paquet de tabac diari i que asseguren que cap home val ni una sola llàgrima; besàvies o rebesàvies que són d’allò més curioses; grans històries d’amor i una Mallorca que es desfà perquè el temps passa inexorable i tot això ho fa per construir la identitat illenca d’aquesta narradora abans del seu trasllat a Barcelona on ja sabem que passen moltes coses. Així sabem dels seus amors amb un catequista o de les curses nua per les escales de la Plaça Major o els amors i les discussions amb el pare i els germans i el profund amor que traspua aquest llibre que és un salt al buit sense xarxa i que quasi esgota els referents vivencials de l’autora, que a partir d’ara haurà de buscar la ficció més enllà del seu entorn més immediat i la seva memòria. O no.

Llucia Ramis sembla que escrigui tocada per una vareta màgica. Quan la història està a punt d’entrar en un d’aquells atzucacs que podrien conduir a un excés de sentimentalisme, Ramis hi posa una nota d’humor, de vegades aspre, de vegades quasi negre, que fa un gir que deixa respirar el lector. Quan la història corre el risc de desbordar-se pel costat humorístic, un nou gir que atorga aquesta equidistància de novel·la rodona que tant sedueix.

Ramis ha trobat el to perfecte. Ja no escriu amb la ràbia dels seus primers llibres (tot i que la ràbia i la mala llet hi sigui), ja no escriu amb aquest desvergonyiment exhibicionista (que hi és, fins i tot més que mai i més profund), sinó que en aquesta tercera novel·la per ventura simplement el que passa és que s’ha fet gran i que aquella noia rebel que va sacsejar el panorama literari amb un llibre fresc i divertit s’ha convertit ara en una gran narradora que ens serva la seva memòria com només ho fan els grans: amb paraules.

Sebastià Bennasar

_________

Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes / Llucia Ramis / Editorial Columna / 1ª edició, 2013 / 223 pàgines / ISBN 9788466415835